Frederic Amat: “S’està jutjant només una insinuació de l’obra”

Barcelona“Jo no transformo el Liceu, faig un diàleg des de la contemporaneïtat amb la seva pell”, diu Frederic Amat, atent a la polèmica que ha generat la seva proposta per a la façana del Liceu i expectant que els ciutadans la puguin veure materialitzada.

Com sorgeix l’obra?

Ve de molt lluny, de tan lluny com tanta gent ha vist la façana del Liceu i totes les meravelles que hem disfrutat a dins. Però també de tots els patiments de l’edifici. Tots, qui més qui menys, hem pensat que a aquesta cantonada li falta una presència majestàtica. El problema d’aquesta façana no és només estructural, sinó com se li pot donar una altra dimensió.

Com va desenvolupar la idea fins a arribar a les peces, que evoquen la ferradura de la platea?

Un teatre d’òpera és com un cor que batega: té una irradiació cap a fora i una imantació cap endins. Aquest batec s’ha de fer present. La meva proposta, que no l’hauria pogut fer fa vint o trenta anys, ve d’una intuïció profunda: les peces són el públic, la planta del teatre romà que va definir Vitruvi. Qui està present a la façana? El públic. De costat, aquests cercles són performàtics: quan el vianant s’hi acosta, els cercles donen diferents visions, no són uniformes ni monòtons. Tindran el reflex del sol, es produirà un joc d’ombres que dialoguen amb la mirada dels vianants. Mai una simulació donarà la dimensió emotiva i artística que pot tenir la resolució final. La gent ha d’entendre que és molt difícil jutjar un projecte a partir d’un render. S’està jutjant només una insinuació de l’obra, i aquest és el perill de mostrar-los.

Com viu la polèmica que ha generat el projecte?

Si en una intervenció artística tothom hi està d’acord vol dir que està morta. Sempre hi haurà a qui li agradarà i a qui no, i si això és motiu perquè es faci o no, és molt fumut, perquè mai hi haurà el 100% d’acord. Em recorda quan a la premsa es convertia la Pedrera en un pàrquing d’avions. Hi ha edificis que formen part de la identitat de la ciutat que al seu temps van ser vistos com a estranys i van ser rebutjats i que al llarg dels anys s’han fet nostrats. Amb l’art s’ha de ser agosarat, la cultura és viva si és conflictiva. Accepto la polèmica, però que el debat sigui enriquidor. Vull sentir nos, però també aprendre.

Quin lloc ocupa aquest espai en la seva obra pública?

Si hi ha un espai referencial a Barcelona és el Liceu, tant artísticament com des del punt de vista de ciutadans. Tothom recorda on era el dia que es va cremar. També tinc una relació amb l’escala del Teatre Lliure, que es confon amb la meva pròpia història, però té una dimensió més íntima.