"El franquisme va crear tot un sistema per oprimir les dones lliures"

Barcelona"Quan parlàvem amb les nostres mares, elles no sabien què era el Patronat de Protecció de la Dona. Però els sonava que en temps de franquisme, quan una noia no es portava bé, podia acabar tancada amb les monges", expliquen Maria Palau Galdón i Marta García Carbonell, periodistes valencianes autores d'un llibre sobre la institució repressiva franquista que va estar activa més anys, del 1941 al 1985: el Patronat de Protecció de la Dona. "Estàvem fent un reportatge sobre una presó de dones de València, el Convent de Santa Clara. I entrevistant dues historiadores, Mélanie Ibáñez i Vicenta Verdugo, ens van parlar del Patronat. Una institució que controlava tots els aspectes de la vida de les dones. No sabíem res d'això, va ser un impacte descobrir-ho. I vam començar a investigar". Quan els van donar la beca d'investigació periodística Josep Torrent, van poder publicar Cròniques del Patronat de Protecció a la Dona al País Valencià, un llibre que vol ser "reparador", donar veu a les dones que el van patir i trencar silencis.

"En el primer que vam pensar va ser en les nostres mares, nascudes el 1965 i el 1968. Haurien pogut acabar al Patronat, però quan els ho vam preguntar a elles no en sabien res, no els sonava el nom. I era perquè estàvem fent la pregunta incorrecta, ja que si els preguntaves per les monges, era diferent. «Si et portes malament t'enviarem a les monges, li deien a la meva tieta al petit poble de Bicorb, a les muntanyes», els deien". Tothom sabia que moltes noies eren tancades als convents, però no es coneix gaire sobre el mecanisme legal que ho permetia: era el Patronat. El franquisme va ser una època de discursos grandiloqüents per la ràdio, però de silencis a casa. I encara el silenci envolta aquesta institució fundada el novembre del 1941, dependent del ministeri de Justícia amb l'objectiu de cuidar les "dones caigudes" i aquelles en risc de caure. Un sistema penitenciari per a menors sense judici que duraria més de quatre dècades.

La "dignificació moral" de la dona

Presidida de manera honorífica per Carmen Polo, la dona del dictador, però sota la tutela del ministre de Justícia, el Patronat "en teoria neix per controlar la prostitució clandestina; és a dir, les dones que ho feien per lliure, ja que hi havia una prostitució més tolerada, llavors", amb cases de prostitució legals. "Però aquell Patronat també parla de dignificació moral de la dona i sota aquest paraigua hi entrava de tot. Et podien tancar per un petó al carrer, per fumar, per anar al cinema amb un home, per un embaràs si estaves soltera... tot el que no encaixava dins de la idea que el franquisme tenia del que havia de ser la dona i que s'inspirava en la del catolicisme", expliquen les autores del llibre. El franquisme va crear un ideal de dona inspirat en la Mare de Déu, creant festius com el dia de la Immaculada Concepció i parlant de les dones com a "àngels de la llar". Qui no encaixava en aquesta idea podia acabar al Patronat, convertit en una eina més per "reprimir les dones lliures".

Aquesta institució no hauria existit sense l'Església. "Tenim una carta del cardenal Maglione, en nom del papa Pius XII, felicitant el règim el 1943 per la creació del Patronat. Sense l'Església, el Patronat no hauria pogut existir, ja que les noies s'enviaven als convents. Si va funcionar va ser per l'Església i la societat civil, encarregada de fer les denúncies", expliquen Palau i Carbonell. Altres formes d'acabar tancada eren les batudes al carrer, detencions de la policia, per petició d'una autoritat o, en casos puntuals, petició de la mateixa dona. "Moltes dones mai van saber què va passar, qui les va denunciar. Et venien a buscar i et tancaven. Devia ser molt dur", afegeixen. En els primers mesos del 1941 que va ser efectiu, a tot l'estat es van tancar 427 joves menors d'edat, ja que, segons el governador civil de l'època, calia fer "funcions tutelars de vigilància, recollida i tractament de les menors, portant les joves a centres on puguin ser educades segons la religió catòlica", allunyant-les del "vici i el pecat".

El 1941 hi havia un motiu amagat darrere la creació del Patronat: intentar controlar les malalties de transmissió sexual, especialment l'epidèmia de sífilis que hi havia a inicis dels anys 40. En plena postguerra, hi havia dones que no tenien cap més sortida que la prostitució. Curiosament, per aconseguir recursos econòmics per al Patronat, una de les fonts d'ingressos era un impost sobre els prostíbuls legals. Una institució teòricament nascuda per evitar la prostitució obtenia diners d'un impost sobre la prostitució legal. Una nova llei del 1956 va abolir la prostitució, sense fer-la desaparèixer.

La idea de perseguir la prostitució amb la qual es va fundar el Patronat va quedar-se petita de seguida: es perseguien noies que no havien comès cap delicte en cas de no encaixar dins de l'ideal franquista. En aquella època hi havia moltes filles i viudes de republicans, moltes dones educades durant la República amb idees contràries al franquisme. De fet, el Patronat neix el 1941 per un decret de llei excepcional, i no serà fins al 1952 quan es publica una llei que el regula, en què s'afirma que la seva tasca era "enfrontar-se a tota mena de ruïnes morals i materials produïdes pel laïcisme republicà". En aquesta llei s'organitzava l'aportació econòmica de l'Estat, es legalitzava que el Patronat tingués treballadors i es donava una llei que permetia a l'ens requisar propietats i, si calia, decidir el futur de les noies traient la pàtria potestat als seus pares.

Nenes de 12 anys tancades

El Patronat afectava dones dels 16 als 25 anys, però les autores han documentat casos de nenes de 12 anys que ja van ser tancades. Quan eren detingudes, solien ser portades a centres d'observació on es decretava com era la noia i quins pecats cometia, i es decidia on havia d'anar internada, tot i que els especialistes han detectat que molts cops les joves provinents de famílies riques tenien millor sort que les pobres encara que s'haguessin comportat igual. Les detingudes podien estar 15 dies en aquests centres d'observació, patint interrogatoris a vegades violents, abans de ser enviades als convents o altres edificis, com centres maternals o tallers especialitzats. No totes les noies van anar a convents, algunes anaven a aquests tallers, controlats per monges o treballadores a sou del Patronat, on les feien treballar. El primer d'aquests tallers va ser creat el 1941: feia estores i estava vinculat al Col·legi del Bon Pastor de Barcelona.

"Les dones tancades havien d'estar-hi entre sis mesos i dos anys, però moltes van estar-hi més temps. Algunes sortien per tornar a entrar, per exemple. Altres sortien quan la família els pactava un matrimoni, o hi ha casos d'algunes que decidien fer-se monges", diuen les autores del llibre. Les dues periodistes han entrevistat dones que van ser-hi. "Nosaltres no parlem de víctimes, parlem de dones supervivents", expliquen. Casos com el de la psicòloga Pilar Dasí, que no havia explicat a gairebé ningú tot el que havia viscut. "Ella no sabia que estava dins del Patronat; deia que havia estat tancada amb les monges adoratrius. Desconeixia els mecanismes legals del Patronat", diuen Palau i García. En altres casos, algunes dones admeten que havien oblidat el que havia passat, com una mena de mecanisme de defensa. I parlant amb les autores, han anat recordant-ho de nou.

Dins dels convents, a part dels atacs personals, patien "dutxes fredes, insults o humiliacions com fer-los llepar el terra amb la llengua", afegeixen. Pilar Dasí va explicar a les autores com un dia la policia va arribar a la feina on treballava el 1970 i se la van endur. "Els familiars, quan una dona era massa lliure, sempre preguntaven què calia fer, i apareixia un capellà o un familiar que aconsellava la solució de les monges", expliquen. La psicòloga valenciana recorda el tracte "cruel de les monges" i com ella va tenir sort de sortir després d'uns mesos. Altres van quedar-s'hi molt de temps, ja que els familiars, a l'autoritzar els internaments, perdien la pàtria potestat sobre les filles, que eren maltractades dins dels convents.

Una silenciosa desaparició

Investigant el Patronat, les dues periodistes van sorprendre's al veure com aquesta institució havia arribat viva fins als anys 80, quan va desaparèixer sense fer gaire soroll. Així van trobar una de les poques veus que no havia callat, la barcelonina Consuelo García del Cid, que havia passat pel Patronat quan tenia 17 anys. García del Cid es va fer amb gent propera al Partit Comunista quan tenia 15 anys, participant en reunions i manifestacions a la Rambla de Barcelona. Un dia, un metge i una persona que formava part de l'Opus Dei van aparèixer a casa seva, i van aconseguir posar-li una injecció. "Vaig quedar-me adormida i en despertar, era en una habitació tancada, amb un llit i una creu", recordaria. L'havien internat en un convent de Madrid. García del Cid va publicar Las desterradas hijas de Eva (Anantes, 2012), un dels primers treballs sobre el Patronat, on va documentar casos en què hi havia dones víctimes de violència sexual, en què la dona violada acabava tancada i el violador seguia al carrer. García del Cid va explicar que, abans de publicar aquell llibre, va rebre trucades en què era amenaçada de mort, potser per por que investigués també la trama dels nadons robats durant el franquisme. Dins del Patronat, moltes noies que van arribar embarassades fora del matrimoni van veure com eren apartades dels seus fills. Les monges organitzaven visites de matrimonis que venien per veure si s'enduien un nadó amb ells.

Un dels primers textos sobre el Patronat, però, va ser de Magda Oranich, que el 1977 va aconseguir entrar dins d'un reformatori i publicar un reportatge a la revista Vindicació Feminista. Fent servir la llei de llibertat de premsa, es va decretar segrestar l'article, però la policia va fer tard i la revista va publicar-se. "És evident que a molta gent no li interessava parlar-hi; en aquella transició potser pensaven que en ser un tema que afectava les dones no era prioritari", expliquen Palau i García, que volen seguir investigant, en part per saber per quina raó va aguantar obert fins al 1985.

"El 1978 l'advocat Jaime Cortezo va intentar canviar aquesta institució, parlant de crear un Institut de Promoció de la Dona en el seu lloc. Però la proposta desapareix, no hi ha rastre de què va passar". El 1983, entre els canvis de l'època i que la majoria d'edat de la dona havia passat de 21 a 18 anys, cada cop menys dones eren retingudes pel Patronat, però aquell any encara perd la vida la jove Inmaculada Valderrama intentant fugar-se d'un convent a Madrid. Aquell mateix 1983 l'Estat traspassa les competències del Patronat a les comunitats autònomes i, finalment, el "1985, d'un dia per l'altre, desapareix, de forma ràpida i silenciosa". "És tot molt estrany", diuen les autores.

La feina de Maria Palau Galdón i la Marta García Carbonell, però, no ha acabat. Segueixen treballant en part gràcies "a una xarxa de dones" que de mica en mica s'han organitzat. Algunes van ser presents en l'acte de presentació del llibre a Barcelona, per exemple. "Moltes pensaven que el seu cas era únic. Sabien que havien estat amb altres noies, però ho vivien com una cosa personal, seva, no ho compartien. Ara s'han començat a organitzar entre elles", expliquen les autores, que tenen documentades 41.335 dones internades durant 1952 a l'estat espanyol. "Imagina quantes històries i quanta feina que queda per fer", afegeixen.