'Frankenweenie', la parada dels monstres de Tim Burton
Tim Burton torna a les arrels. A Frankenweenie, el cineasta adapta un curt seu del 1984 i el transforma en un llargmetrage animat en 3D i blanc i negre, un homenatge als monstres del cinema clàssic.
SITGES.El 1984, mentre treballava per als estudis Disney, Tim Burton va dirigir un curtmetratge en blanc i negre de 25 minuts que reformulava Frankenstein en clau de paròdia, traslladant la historia a un suburbi residencial on un noi solitari ressuscita el seu gos, atropellat per un cotxe. A Disney, Frankenweenie -així s'anomenava el curt- no va ser rebut amb entusiasme: els seus caps li havien encarregat un curt infantil, així que, en veure un relat irònic de gossos zombis, el van acomiadar.
28 anys després, ja convertit en tòtem del cinema fantàstic, el director torna a l'univers de Frankenweenie i l'utilitza com a punt de partida per a un llargmetratge animat que dimecres a la nit arribava al Festival de Sitges i un dia més tard a les cartelleres. I de la mà de Disney, per cert, productor i distribuïdor de la pel·lícula. El destí, efectivament, té un sentit de l'humor recargolat.
Parc temàtic burtonià
Frankenweenie és un parc temàtic en tota regla de l'univers cinematogràfic de Tim Burton. Conté la mirada irònica als idíl·lics suburbis de classe mitjana que evoquen el Burbank natal del director, l'adolescent inadaptat i solitari que no encaixa en el grup, l'evocació nostàlgica dels clàssics del terror i l'imaginari mòrbid tan característic del creador de Malson abans de Nadal. Burton ha tornat a les arrels: al to de conte de fades pervers d' Eduard Manstisores , al traç melancòlic de les il·lustracions de La trista mort del Noi Ostra ... Fins i tot s'acompanya en la versió original -escatimada en l'única projecció del film al Festival de Sitges- de veus d'intèrprets vinculats a la carrera del director com Winona Ryder ( Bitelchús ) i Martin Landau ( Ed Wood ). I no hi falta l'inevitable homenatge a Vincent Price, inspiració del professor de ciències, ni l'aparició fugaç de Christopher Lee en un fragment d'un dels seus films. Però sobretot, la cinta és una carta d'amor al Frankenstein de James Whale i a la resta de monstres clàssics de la Universal, un homenatge que també pica l'ullet a les monsters movies dels 50: un carnaval monstruós, en resum, filtrat a través de l'humor i la tendresa.
Paladí del 3D des de l'èxit brutal d'Alícia al país de les meravelles , Burton torna a apostar per les tres dimensions a Frankenweenie , però es manté fidel a l'animació fotograma a fotograma -en stop motion - i, en una decisió tan insòlita com coherent, filma la història en blanc i negre. Per rodar el film han fet falta més de 200 figures i una quinzena d'equips treballant en paral·lel.
Artísticament, l'operació se salda amb un èxit considerable. Tot i que no innova gens dins del cànon burtonià, la regurgitació del seu repertori temàtic i estilístic es tradueix en el Burton més sòlid i equilibrat dels últims anys, el millor des de Big fish . El director hi aboca inventiva visual, enginy -el gag de la tomba de Hello Kitty ja és un clàssic- i ritme narratiu. És cert que la banda sonora de Danny Elfman està escrita amb el pilot automàtic, però Frankenweenie recupera l'encant natural del cinema de Burton, aquell que, traslladat a materials aliens com l' Alícia de Carroll o el Sweeney Todd de Sondheim sembla forçat. Com el protagonista de Frankenweenie , Burton s'ha posat la disfressa de mad doctor i ha ressuscitat un episodi del seu passat que semblava mort i enterrat, i el resultat no podia haver sigut millor.