Franco Battiato, un místic electrònic al Palau de la Música

BarcelonaFranco Battiato va ser el Franco Battiato més popular en el concert que va oferir a L’Auditori de Barcelona fa dos anys. Era la gira del disc Apriti Sesamo, però els clàssics del músic sicilià van nodrir un segment molt significatiu de l’actuació. Ahir, en canvi, el Battiato que va omplir el Palau de la Música va voler ser l’artista més experimental que era a principis dels anys 70, perquè tocava presentar Joe Patti’s Experimental Group (2014), un treball d’estètica electrònica més evocadora que resolutiva que ha confeccionat amb Pino Pinaxa Pischetola.

“El que farem a la primera part és una música experimental inspirada en la meva producció dels anys 70. Serà una mitja hora”, va advertir Battiato abans de començar. Integrat en un trio electrònic que completaven Pinaxa i Carlo Guaitoli, més que experimental el que va sonar va ser ambient progressiu, una actualització d’un passat que va ser avantguarda però que avui visita com si fóssim en les primeres edicions del Sónar. Cap problema, tret que aquesta primera mitja hora no va aconseguir cap reacció en el públic més enllà de la contemplació i un tímid aplaudiment.

El format electrònic va condicionar la resta del repertori, que va rebre una lectura sintètica, a vegades més retòrica i unes altres més èpica, com va passar a Il mantello e la spiga, i amb la veu còmoda en la prudència. A mesura que avançava la nit, el piano de cua va anar reclamant espai, i el públic va començar a respondre amb entusiasme a partir de L’oceano di silenzo. Tanmateix, l’estat d’ànim va mantenir un to introspectiu. “Sóc un fan de Sant Joan de la Creu i Teresa d’Àvila, grans místics”, va dir. I sí, una mística recollida va dominar bona part de l’actuació fins que va decidir interpretat La stagione dell’amore (en castellà, tot i les queixes de molts espectadors). Aquí l’ànima sintètica va ser més efectiva, i ell mateix semblava més animat. Una bellíssima Prospettiva Nevski, amb el piano com a gran aliat de Battiato, va marcar el punt culminant del concert. I ja en el bis, amb tot el Palau dret, va cedir a l’eufòria interpretant, en italià, Voglio vederti danzare, tot un clàssic de Battiato el to del qual no va tenir res a veure amb la resta del concert. Ni amb el final, una adaptació de Proprietà proibita tocada com si Moroder remesclés Tangerine Dream.