Com Franco ha acabat mutilat i a la reserva

BarcelonaUna escultura eqüestre imposa. A Franco li encantava exposar-se dalt del cavall, al trot, victoriós i traient pit. Com la majoria de dictadors, tenia l’ego desfermat. L'octubre del 2016, el consistori barceloní va decidir exhibir davant del Born aquesta obra tan simbòlica, que Josep Maria Porcioles va encarregar el 1962 a Josep Viladomat. L'objectiu era debatre la impunitat del franquisme però alguns van decidir convertir l'estàtua en una diana col·lectiva. El Franco de ferro forjat va tenir un final molt diferent de l'original: va acabar decapitat i per terra.

Va arribar al Centre de Col·leccions del Museu d’Història de Barcelona de la Zona Franca dies després de la inauguració de l'exposició en un camió d’escombraries i amb una pudor terrible d'ous i excrements després de ser atacada pels ciutadans. Més de quatre anys després, continua allà, amb una porta de fusta de color verd poma encaixada sota el braç i tacat de pintura blanca i vermella. Amb el pedestal tot rebentat, ni cavall ni dictador es poden mantenir drets, i reposen a terra. A Franco també li falta el cap i una cama, però aquestes parts del cos les va perdre anys abans. I és que el periple d’aquesta imatge supervivent del franquisme és plena d’episodis singulars i d’algun misteri. A més, tot i estar destrossada, continua sent molesta: ocupa l’espai que pertoca a les làpides romanes. L’Ajuntament de Barcelona diu que la conservarà però que no té cap intenció de restaurar-la: “És un element que suma en la creació de la memòria incòmoda”, asseguren fonts municipals. No es descarta exhibir-la en un futur. De moment, però, no es mourà de la Zona Franca.

Li van robar el cap i mai s'ha trobat el lladre

Franco va perdre el cap la nit del 7 d’agost del 2013. L’endemà al matí, quan els treballadors van entrar al magatzem municipal de parcs i jardins de Via Favència, es van adonar que algú havia mutilat el dictador, i van avisar als Mossos. La investigació va deixar constància que qui havia entrat ho havia fet sense necessitat de forçar el pany i que al lloc dels fets no hi havia càmeres de seguretat. L’informe policial assenyalava també que s’havia utilitzat una serra radial o un bufador, atès que el tall era net. Segons la policia, tot va ser molt ràpid i professional. Encara no se sap ni qui ni per què es va emportar el cap, però hi ha qui apunta que va anar a parar al mercat negre i que en aquests moments és a casa d’algun nostàlgic del franquisme.

El 2008, cinc anys abans, el dictador ja havia perdut la cama a Montjuïc, el lloc on l’havia emplaçat Porcioles com a regal a Franco en plena campanya de propaganda per celebrar els 25 años de paz: “Se inaugura también, excelencia, vuestra propia estatua. Hemos deseado, mi general, que sea permanente vuestra presencia como testimonio de impar atención por los problemes de Barcelona y Cataluña”, va dir l’alcalde franquista. Al pati d’armes hi va estar més de dues dècades. El 1986 algú va tenyir de rosa el dictador i l’Ajuntament de Barcelona va traslladar-lo a una de les sales del castell. Quan es va comprovar que el dictador no passava per la porta van decidir tallar-li la cama esquerra. El 2008, cavall i genet van ser enviats als magatzems municipals de parcs i jardins de Via Favència, a Nou Barris, amb la cama separada. El 2016 l’estàtua va fer un nou viatge, sense cap i sense cama, per formar part de l’exposició Franco, Victòria, República: Impunitat i espai urbà al Born Centre de Cultura i Memòria. I allò Franco ja no ho va superar.

“Va ser un atac iconoclàstic en tota regla”, diu Jorge Luís Marzo, historiador de l’art i comissari de l’exposició Fantasma 77. Iconoclàstia espanyola, que a partir del 15 de març s’exhibirà a la Fàbrica Roca Umbert de Granollers. Marzo hi revisa la imatge monumental de Franco a través de les peripècies de les nou grans estàtues eqüestres del dictador. “Ens eduquen amb la idea que les imatges estan neutralitzades, que posant el patrimoni en una vitrina li traiem la potència perquè esdevé un objecte estètic, però ens oblidem de la relació antropològica amb les imatges”, diu Marzo. S’ha demostrat que la relació amb la imatge de Franco és encara molt intensa. Mentre l’escultura va ser exposada al Born va rebre tota mena d’atacs: des dels ous que tiraven alguns avis fins a l’atac d’un grup de persones que van acabar tombant-la. Tot sense oblidar tota mena performances amb nines inflables, un cap de porc o banderes LGTB. Marzo no creu que la destrucció de l’estàtua sigui una qüestió de manca d’educació: “Els fantasmes o els espectres no ens venen a dir mentides sinó a revelar una certa veritat, i el fantasma de Franco ens recorda que l’hem enterrat molt profundament i molt malament”, diu Marzo.

L'estàtua de la Victòria, que també es va exhibir al Born, havia estat a l'espai públic fins al 2011. La de Franco dalt de cavall a Montjuïc, fins al 2008. "Si tanta ràbia fan, per què no s'havien atacat abans?", es pregunta Manel Risques, historiador i comissari de la polèmica exposició del Born. Risques creu que l'atac va ser fruit sobretot de la conjuntura política del moment: "Era l'octubre del 2016, en ple auge del Procés, i l'independentisme considerava el Born la zona zero del sobiranisme, un lloc sacralitzat –explica l'historiador–. Quan els comuns van entrar a l'Ajuntament de Barcelona van voler canviar la política de memòria i l'exposició va ser una oportunitat de l'oposició per fer visible que no estaven d'acord amb els canvis i la van boicotejar". Risques lamenta que els atacs malmetessin l'estàtua i defensa que l'objectiu de l'exposició era obrir el debat, fer la reflexió sobre per què els símbols franquistes han perdurat tant de temps en l'espai públic. 

Curiosament, en algunes ocasions, quan s’han retirat les estàtues eqüestres de Franco els operaris han anat amb la cara tapada o l’operació s’ha fet de nit. Després la majoria han estat tancades amb pany i forrellat. Una vegada, el director del Museu d’Història de Barcelona, Joan Roca, com s’explica a l’exposició Fantasma 77, va dir que “tocar l’escultura de Franco era fer-li un favor perquè es reanima”. Però l’hem d’amagar? Marzo creu que no és tan important retirar les estàtues com canviar-ne el pedestal i la semàntica. Donar una altra explicació, diferent de la que va voler deixar a nivell pòstum el dictador. O, com s’ha fet en alguna altra ocasió, exhibir el símbol un cop la ciutadania hi ha deixat la seva empremta. És el que defensa Risques: mostrar l'estàtua sense restaurar-la, explicar la seva destrucció, i obrir el debat.