“Només podrem recuperar entre un 10% i un 20% de les víctimes de la Guerra Civil”
El metge forense Francisco Etxeberria ha participat en centenars d’exhumacions, sobretot relacionades amb la Guerra Civil i la repressió
BarcelonaEl metge forense Francisco Etxeberria (Beasain, País Basc, 1957) ha participat en centenars d’exhumacions, sobretot relacionades amb la Guerra Civil i la repressió. La seva dilatada experiència l’ha portat a molts altres llocs del món com el Sàhara, les Malvines o Xile, on s’ha fet càrrec de l’exhumació de Salvador Allende, Víctor Jara o Pablo Neruda. Va ser també el forense que es va encarregar de l’exhumació de Cervantes i el director de la investigació sobre els casos de tortura que hi va haver al País Basc entre el 1960 i el 2014. President de la Societat de Ciències Aranzadi, a la qual pertany des del 1973, quan va començar a reivindicar la necessitat de treure els morts de les cunetes el van titllar d’antisistema. Aquesta setmana ha participat al Congrés Internacional Postguerres / Aftermaths of War organitzat per la Universitat de Barcelona.
L’exhumació de Franco s’ha complicat molt. Com valora el pols que s’ha plantejat entre els hereus del dictador i l’Estat?
S’hauria hagut de gestionar diferent. Si la família no ho accepta, l’Estat tampoc es pot imposar, hi ha qüestions que s’han de negociar. Hauria hagut d’arribar a un acord i haver-ho fet més discretament. De totes maneres, Franco ha de sortir d’allà. És el que ha decidit el Congrés de Diputats.
¿De quina altra manera s’hauria hagut de fer?
S’hauria d’haver avançat més en la part normativa i després anunciar-ho públicament. Nosaltres vam exhumar el mini-Valle de los Caídos que hi ha a Pamplona [van treure les restes dels generals franquistes Sanjurjo i Mola del monument dels caiguts] i ho vam fer en el temps previst.
Però després hi va haver una denúncia de la família Sanjurjo...
Però Sanjurjo no tornarà a Pamplona. A més, els veïns de Pamplona i la societat navarresa, en el passat, van pensar que Mola i Sanjurjo havien de ser enterrats allà, i ara pensen el contrari. No és un alcalde qui decideix si exhumar o no, és la societat que ho fa.
Ara el Suprem ha decidit paralitzar l’exhumació de Franco.
És lògic, els jutges han d’atendre les peticions de la família.
Què ens diu de la societat espanyola el fet que un dictador responsable de milers de morts estigui enterrat en un lloc públic i rebi homenatges?
És el complex de culpabilitat que tenim tots, a aquesta alçades del segle XXI, per no haver estat a l’alçada de les circumstàncies durant la democràcia. El franquisme no només va guanyar la Guerra Civil, hi ha una sociologia del franquisme que encara perdura i que està instal·lada entre nosaltres. La gent ni tan sols sabia que hi havia víctimes a les cunetes. Aquesta sociologia arriba fins la interlocutòria del Tribunal Suprem que diu que Franco era que cap d’estat l’octubre del 36. La legitimitat amb què algunes persones que jo conec van fer aquella guerra queda deslegitimada pel Tribunal Suprem d’avui. És un escàndol majúscul. On són els historiadors d’aquest país? Però per què se’ns fa estrany? El jutge Antonio Doñate i l’exfiscal Carlos Jiménez Villarejo ja deien a Jueces pero parciales (Pasado&Presente) que no ens hauria de sorprendre res [hi aporten la seva experiència al cos judicial i hi mostren exemples de textos oficials on aquesta influència franquista és ben palpable].
Hi ha diverses famílies que volen exhumar els seus familiars del Valle de los Caídos. ¿Seria possible fer-ho?
Algunes sí, d’altres serà impossible. Però això també passa amb els morts de les cunetes. No hi ha 114.000 víctimes per exhumar a tot Espanya perquè moltes són il·localitzables, no es trobaran mai.
Quantes víctimes s’han exhumat fins ara?
S’han obert 750 fosses, s’han exhumat 9.000 morts i se n’han identificat un de cada tres.
Moltes vegades es diu que som el segon país, per darrere de Cambodja, en nombre de desapareguts. És així?
No és veritat. L’únic cens oficial és el que va fer Garzón, que dona la xifra de 114.000 de víctimes i acumula molts errors. Són menys. La pregunta és quants en poden quedar que puguem exhumar. I la resposta és el doble dels que hem recuperat fins ara [és a dir, 18.000]. Només podrem recuperar entre un 10% i un 20% de les víctimes de la Guerra Civil.
Per tant, ¿és factible exhumar aquestes víctimes que queden?
Sí, es podria resoldre si es creessin equips estables, perquè en aquest país hi ha un greu problema d’inestabilitat. Si aquests equips es posessin a treballar i s’obrís una finestreta, es podria fer.
Hi ha moltes diferències en matèria d’exhumació segons les comunitats autònomes i en funció de qui governa. ¿No és una tasca que hauria d’assumir l’Estat?
L’Estat són ajuntaments, governs autonòmics i el central. S’haurien d’articular les tres estructures. El problema és que com que el govern central ha estat absent, les comunitats autònomes han hagut de reaccionar i reglamentar aquest espai. El govern central té tres missions: crear un cens únic, actualitzar i millorar el mapa de fosses i crear un depositari comú per a ADN i garantir que hi hagi un arxiu públic on es guardi tota la informació. Si es fa això i es reforcen els llocs on fins ara no s’ha fet res, podríem resoldre les exhumacions en una legislatura. Vam tenir una reunió a finals d’any amb la ministra de justícia per informar-la de què s’havia fet fins ara. És curiós perquè ho sabem nosaltres però institucionalment ningú està en condicions de dir quina és la xifra de morts, quantes fosses s’han obert i on són els informes.
Fins ara en molts llocs les exhumacions s’han fet des de les associacions i entitats.
La societat ja és conscient que és necessari fer-ho, però es necessita un impuls de l’Estat. Al País Basc no hi hagut llei de memòria però s’han creat infraestructures, perquè, el 2002, el president del govern basc va assumir que aquest assumpte era important i rellevant, i que havia de dependre de la direcció de Drets Humans del departament de Justícia. En altres llocs han creat llei de memòria però no infraestructures.
Vostè dirigeix un projecte d’investigació sobre els casos de tortura al País Basc. Quants n’han pogut documentar?
Al País Basc i ara també a Navarra. Hem estudiat casos entre el 1960 i el 2014, quan hi va haver l’última denúncia. Era necessari fer aquesta anàlisi de la qüestió per superar el que els observadors internacionals sempre han dit, que les tortures van ser més que esporàdiques. És una frase que es fa servir per no molestar, però ara ja no val. Durant tres anys, un equip de 50 persones s’ha dedicat, amb suport institucional, a documentar tots els casos. Hem estat molt criticats per fer aquesta feina. Tenim 4.113 persones. Jo dic que la tortura al País Basc ha estat una conducta reiterada que ha transitat de la dictadura a la democràcia sense pràcticament cap diferència. Tenim proves testimonials, documentals i pericials. Hi ha testimonis d’homes i dones que eren fills i filles de policies.
¿I aquest estudi no es podria fer extensible a tot Espanya?
Pot ser complicat fer-ho però és pertinent. Hi ha casos a Catalunya [els detinguts durant els Jocs Olímpics de Barcelona] i a les Balears. Hi ha denuncies del Tribunal Europeu a Espanya per no haver investigat els casos de tortura. Nosaltres tenim més de 20 sacerdots torturats per la policia, hi ha arquitectes, enginyers, cirurgians, camioners...
En més d’una ocasió també ha qüestionat que existeixin casos de nadons robats durant el franquisme.
No entenc què tenen a veure amb la repressió. Estic en desacord amb alguns historiadors que han esgrimit això sense proves. La confusió és total. Garzón va dir que hi havia 30.000 bebès robats pel franquisme. En realitat és una dada copiada d’un llibre, que no diu, però, “bebès robats” sinó gestionats per la Falange i la JONS. A Espanya no hi va haver centres de detenció clandestins, com a Xile i l’Argentina, on sí que es van robar bebès. A Espanya el que hi va haver van ser moltes irregularitats amb els nadons donats en adopció. Si es volia una nena rossa amb ulls blaus, s’aconseguia. No es podia avortar, moltes dones joves anaven a fer-ho a França i Anglaterra i si no es donava el nen. Els metges no es van dedicar a robar nens. Ara bé, sí que hi va haver moltes mares joves enganyades, sobretot per les seves pròpies famílies.
Vostè es va encarregar de l’exhumació de Salvador Allende. ¿És més fàcil treballar a Xile que aquí?
Allà són molts els que estan afectats per la tragèdia, hi ha jutges que van estar presos o tenen germans desapareguts. Per als xilens era totalment necessari aclarir el que havia passat. Vam fer una llista oficial amb el nom de 33.000 torturats. És una llista publicada. Aquí, en canvi, per exemple, a Vitòria el 3 de març del 1978 la policia va matar a trets obrers que s’havien reunit en una assemblea i la investigació que es va fer és un insult. Allà hi ha unes garanties, les mateixes garanties que he tingut quan he anat a les Malvines amb l’exèrcit britànic o a molts altres llocs. Ningú es qüestiona que és necessari investigar el passat. Aquí això no és així. Durant anys se’ns ha tractat d’antisistema: el fet que se’ns hagi criminalitzat per exhumar fosses és increïble.
En aquest aspecte, Espanya és a la cua?
Estem en una democràcia però hi ha dèficits i actituds preconstitucionals. Ens queda molta feina per fer. S’hauria de treballar molt més amb els drets humans. A la vida no es pot ser neutral. I la memòria és un dret però també un deure, un deure que no es pot deixar en mans de l’Estat. ¿O creus que l’Estat es posaria a investigar els casos de tortura?