Francesc Orella és un actor acabat a ‘L’últim acte’, un Txékhov còmic al Teatre Goya

BarcelonaL’últim acte no és pròpiament una obra d’Anton Txékhov, malgrat que el text sigui seu. En realitat es tracta d’una comèdia que han sargit el director Carles Alfaro i Enric Benavent agafant els seus textos curts i no teatrals (relats humorístics, contes i cartes, la majoria dels quals signava als diaris com a Antoixa Txekhonté) i algunes peces teatrals breus ( El cant del cigne, L’os, Els danys del tabac ) que tracten sobre els actors i l’actuació i, per extensió, parlen de la condició humana. “Era un gran amant del teatre i dels camerinos, estava fascinat pels actors”, diu el director del muntatge, que es pot veure des d’avui fins més enllà del mes de març al Teatre Goya. El seu repte ha estat esquivar el drama i fer un espectacle “tan lúcid com lúdic”.

L’últim acte comença després d’una entrega de premis a un gran actor. Francesc Orella interpreta aquest personatge que s’ha emborratxat per resistir la cerimònia i ha quedat adormit als camerinos. Es despertarà sol, tancat en un teatre a les fosques, però que no està buit, perquè tres muses se li apareixen a l’escenari -tres personalitats femenines encarnades per Nina (la serenitat), Cristina Plazas (la sensualitat) i la pianista Bárbara Granados (la candidesa)- i el conviden a abordar qüestions troncals com la disfunció entre la seva imatge pública i la realitat, la difícil etapa de maduresa de l’actor, les renúncies que queden pel camí de l’èxit, el sacrifici i l’ambició. “Estic en un moment de la vida, per edat i pels anys que porto a la professió, que m’interpel·la”, confessa Orella respecte a aquests dos eixos sobre els quals gira l’obra, la realització personal i la professional. També parla de la relació entre homes i dones. “Hi ha una mirada tendra a la matusseria i incapacitat de gestionar les nostres vides, emocions i coneixements”, diu l’actor, que interpreta justament un actor que s’estima el teatre però que odia el públic. Un alter ego del mateix Txékhov.

“És un viatge patèticament iniciàtic”, diu Alfaro, perquè el personatge descobrirà “que si no ha sembrat no pot collir i l’obra que deixa és un fracàs”, revela. El gran actor ha assolit l’èxit però està sol. “És una història no tan estranya per a molts actors”, apunta Alfaro, tot i que Nina asseguri que no ha viscut mai la seva carrera com una renúncia: “Afirma coses que m’impacten molt i em fereixen però parla de la dependència del públic: sense ell no som res”.