Francesc Boix, els ulls de l’infern nazi

BarcelonaHi ha una fotografia que l’any 1942 va fer Francesc Boix (1920-1951) que és força inquietant. Es veu un home, calb i amb ulleres, molt ben vestit -porta corbata i les sabates impecables- estirat, com si estigués mort, enmig d’un camp. No està demacrat, no se li veuen totes i cadascuna de les costelles, com a la majoria dels presos de Mauthausen que morien d’esgotament i gana. L’home fotografiat és el suboficial de les SS Pauk Ricken i es va fer retratar en aquesta posició, la mateixa en què acostumava a fotografiar els executats, per divertir-se. Ho va descobrir l’historiador Benito Bermejo, que fa vint anys que investiga el destí de 9.500 espanyols deportats als camps de concentració i extermini nazis. Va trobar la foto i l’anotació que havia fet Boix explicant-ne el contingut en un arxiu del diari francès L’Humanité: “A l’Humanité ni sabien qui era Boix però em van deixar mirar als arxius. I hi havia aquesta fotografia”, explica.

Bermejo, l’home que va demostrar la impostura d’Enric Marco, és l’autor d’ El fotògraf de l’horror. La història de Francesc Boix i les fotos robades als SS de Mauthausen (RBA-La Magrana). Publicat per primera vegada el 2002, s’acaba de reeditar amb textos i imatges noves amb motiu dels 70 anys de l’alliberament del camp on van tancar més de 7.200 espanyols (5.000 d’ells no en van poder sortir mai). El llibre inclou algunes de les fotografies que Boix va amagar amb l’ajuda d’alguns dels presoners i d’altres que va fer a partir del moment que va sortir del camp de concentració.

Hi ha moltes imatges, però, que no s’han pogut recuperar i el seu destí continua sent un enigma. Als judicis de Dachau, Boix va dir que havia aconseguit “robar” de les SS uns 20.000 negatius: “En tenim localitzats uns 300, que Boix va donar al seu amic Joaquín López Raimundo -deportat a Mauthausen i germà del secretari general del PSUC, Gregorio López Raimundo- i que López Raimundo va donar a Montserrat Roig. L’escriptora les va entregar a l’Amical de Mauthausen i ara són al Museu d’Història de Catalunya. N’hi ha 300 més que pertanyen a la col·lecció de Mariano Constante (deportat a Mauthausen i escriptor). És un misteri quin ha sigut el destí dels altres 19.000 negatius. Cabrien en una maleta”, relata Bermejo.

L’altre fotògraf de Mauthausen

Investigar el passat del fotògraf és pràcticament una tasca de detectiu: Boix va ser oblidat durant molt de temps, va morir amb només 30 anys, i ningú en va parlar fins a la dècada dels 90. I quan es va recuperar la seva història, es va fer córrer la versió d’un altre deportat, també català i conegut com “l’altre fotògraf de Mauthausen”: Antonio García (Tortosa, 1913 - París, 2000). “García deia que Boix era un monstre, un venut i un sàdic. No m’ho crec. Antonio García potser va fer córrer aquesta versió perquè estava enfadat. És una reacció irada d’algú que tenia fama de tenir una por exagerada i de no haver-se implicat prou”, opina Bermejo. García també tenia unes 200 fotografies de Mauthausen. “No sabem què va passar amb aquestes imatges”, detalla Bermejo.

Al llibre, Bermejo explica el que van veure els ulls del fotògraf: els cadàvers amuntegats que van trobar els aliats quan van entrar al camp el 5 de maig del 1945, els presos que es llançaven als reixats electrificats perquè ja no podien més. Al llibre, es recorda la història dels Radek. Eren un pare i un fill, de només 17 anys, i el seu crim era ser jueus hongaresos sefardites. Primer es va matar el pare i hores després el fill. Ho descriu Marcial Mayans: “Així van passar les hores i em vaig adormir amb el meu amic Radek al costat i, de sobte, arran d’un soroll lleuger, vaig sentir la mà de Radek damunt del meu cap i el vaig veure corrent cap a la finestra i saltant a través d’ella i, tot i el meu crit, «Radek, atura’t», va saltar i es va dirigir dignament al reixat, empunyant dos fils, després un crit i espurnes”. Bermejo també recull el testimoni d’alguns supervivents, com el de Lope Massaguer: “Un company del camp va arribar a comptabilitzar trenta-cinc maneres diferents de morir a Mauthausen. Cap d’elles era tan horrible com la produïda per l’esgotament de portar pedres a la pedrera. Arribar al final només significava haver de tornar al principi. Els nazis ens havien convertit en caricatures de Sísif. Érem uns Sísifs demacrats, esquelètics i turmentats, el càstig dels quals tenia com a destí el crematori”.

Noves descobertes

Boix estava destinat al departament fotogràfic de Mauthausen, que s’encarregava no tan sols de fer fotografies d’identificació dels presos, sinó també de fer fotos sobre diferents aspectes de l’activitat criminal que hi realitzaven. En aquest departament també hi va treballar, fins al novembre del 1944, Ferdinand Grabowski. També formaven part de l’equip Antoni García, José Cereceda, Miroslaw Lastowka, Jan Gralinski i Andrzej Zdanowski. Tenien més possibilitats de sobreviure que no els que havien d’arrossegar pedres gegantines per una escala inacabable. Boix i altres companys del departament van fer cas omís de l’ordre dels jerarques nazis, després de la derrota de Stalingrad, de destruir el material fotogràfic. El van amagar i el van exhibir com a prova a Nuremberg i Dachau. Boix va sobreviure a Mauthausen, però no a les conseqüències del captiveri. Va morir només sis anys després. En aquest curt període de llibertat es va guanyar la vida com a reporter.

Bermejo no descarta trobar noves fotografies i, fins i tot, Spaniaker, el llibre de memòries que va escriure Boix i que va desaparèixer. “Dóna esperances el fet que, el 2013, es trobessin unes fotografies fetes per Francesc Boix i el seu pare”, diu Bermejo. Les imatges, unes 1.400, es van fer durant la Guerra Civil. Les van localitzar la Comissió de la Dignitat i Fotoconnexió i havien estat en mans d’un militar francès. Eren dins d’unes caixes amb l’etiqueta “Aliança Nacional de la Dona Jove. Als nostres combatents”.