Frances McDormand dona veu a l’altra Amèrica a ‘Nomadland’

VenèciaDesprés d’anys rebent crítiques per l’escassa presència de dones cineastes a la seva Secció Oficial, la Mostra de Venècia ha ofert aquest any una programació ben poblada de mirades femenines. Vuit dels divuit títols que han format la Competició Oficial han estat dirigits per dones, i l’última en presentar el seu film –només un dia abans de l’anunci del palmarès– ha sigut la cineasta d’origen xinès Chloé Zhao, que ha deixat embadalida la crítica i premsa acreditada amb Nomadland, pel·lícula produïda i protagonitzada per Frances McDormand. Directora i protagonista, que no han pogut assistir a la Mostra per culpa de la pandèmia del coronavirus, han portat a la pantalla una versió semificcional del llibre Nomadland: Surviving America in the twenty-first century, en què la periodista Jessica Bruder va estudiar l’aparició d’una comunitat itinerant de gent gran que va veure destruït el seu modus vivendi en la gran recessió que va colpejar els Estats Units entre els anys 2007 i 2009.

Com ja proposava en els seus anteriors films –Songs my brothers taught me (2015) i The rider (2017)–, Zhao construeix Nomadland com un híbrid de documental i ficció, reunint en la pantalla una actriu de Hollywood amb un conjunt d’actors no professionals que ofereixen testimonis reals de com la vida a la carretera els ha permès esquivar els deutes, el consumisme, l’atur... “Fer Nomadland ha sigut una experiència fílmica inusual per a mi. Per una vegada, la prioritat no era treballar pensant en la pel·lícula, sinó honorar la vida de les persones a qui estàvem retratant”, ha explicat McDormand en una roda de premsa feta per videoconferència.

Sobre el substrat verista de Nomadland, Zhao construeix una ficció en què McDormand dona vida a Fern, una dona que, després de la mort del seu marit i la desaparició literal del seu poble, es llança a la carretera i aconsegueix subsistir gràcies a feines temporals no qualificades. Arrossegant en el seu rostre el pes de la pèrdua, però sense caure en la desesperança –un sentiment gairebé sempre aliè a la personalitat actoral de McDormand–, Fern troba en el seu viatge per l’altra Amèrica un conjunt de persones honestes, autosuficients i amigables. Per a McDormand “el personatge de la Fern no és tan diferent de la Mildred de Tres anuncis als afores": "Totes dues són dones valentes sorgides de la classe treballadora. Jo també vinc d’una família de classe treballadora, suposo que això m’ha portat fins a aquests personatges”.

Seguint l’estela de cineastes independents com Robert Kramer i Kelly Reichardt, Zhao despulla Nomadland de tot artifici i aposta per un minimalisme transparent tant en l’àmbit narratiu com visual. Així, no és la història, en un sentit tradicional, la que determina l'odissea de la protagonista, sinó que són les vivències de Fern –els llocs que visita, les persones que coneix, els records que l’assalten– les que van donant forma a un relat el·líptic i fragmentari. En relació amb l’austeritat del film, McDormand ha volgut destacar la “humilitat” del projecte: “Érem un equip de només vint-i-cinc persones, i vam viatjar durant cinc mesos per set estats diferents. Funcionàvem com un organisme i ens movíem ràpid. Això ens va permetre improvisar i integrar-nos de ple en la comunitat de nòmades”.

Per acabar, val la pena destacar el moment de glòria actoral que travessa la protagonista de Fargo. El seu aparent hermetisme gestual no podria ser més expressiu, mentre que la seva inclinació a l’escepticisme i la ironia no podria resultar més empàtica. Refugiada en un laconisme defensiu o pronunciant una de les seves frases lapidàries (els seus personatges no saben reaccionar d’una altra manera davant el descontentament), McDormand crea un personatge fascinant i melancòlic, una figura femenina que fa de la coherència i la integritat les seves principals banderes.