Noah Baumbach: “Nova York m’encanta, però ja no és el centre del món, ni tan sols d’Amèrica”

Frances Ha està ben servida d’homenatges cinèfils.Frances Ha

Jo no hi penso com a homenatges. No era la meva intenció que ho fossin. A Frances Ha m’influencien les pel·lícules de sempre. El que passa és que si filmes en blanc-i-negre de seguida penses en altres pel·lícules en blanc-i-negre en què no pensaries si el film fos en color.

Però no es pot negar l’homenatge explícit a Mala sang, de Léos Carax. Fins i tot sona el Mala sang Modern love

Sí, tens raó, d’aquí no m’escapo. Havia escrit l’escena per mostrar l’exuberància i el goig de la Frances. És una bona manera de començar un nou capítol de la vida, corrent a través la ciutat. I a la sala de muntatge, com que m’agrada tant Mala sang, se’m va ficar al cap fer servir el tema de Bowie. I ell ens la va cedir per un preu molt raonable.

Com a Greenberg, el seu anterior film, a GreenbergFrances Ha

És cert. Però el protagonista de Greenberg és més vell i l’alarma del seu despertador sona més forta. Per a ell és més difícil mantenir la màscara que ha creat per sobreviure a les decepcions de la vintena. La Frances encara està en la vintena i està immersa en la lluita per mantenir la seva visió romàntica del món i alhora portar una vida normal. I, com que m’estimo molt el personatge, volia que conservés les dues coses: les seves fantasies i una existència pràctica. Per mi, aquesta és la seva heroïcitat.

Frances Ha és lluminosa. Com neix un film així després d’un altre de tan fosc com Frances Ha Greenberg

Simplement volia tornar a treballar amb la Greta. Ella estava molt bé a Greenberg, era molt divertida, però volia posar-la en un context diferent. La Frances és un gran personatge còmic, amb molta comèdia verbal i física. I volia veure la Greta fent un personatge així, convertir-la en el motor d’una pel·lícula.

També ha coescrit amb ella el guió, tot i que vostè sempre escriu els guions.

Va ser molt natural. Vaig suggerir-li que escrivís alguna cosa sobre ser jove i viure a Nova York. Em va enviar les seves notes i jo després les meves. I al final vam escriure plegats el guió. De fet, ja n’hem escrit dos.

¿Se sent còmode quan comparen Frances Ha amb Frances HaGirls

Si es diu com un elogi, sí. La sèrie m’agrada. Però Frances Ha és anterior a Girls. Encara rodàvem quan va començar a emetre’s. És cert que les dues parlen de Nova York en el present i de la dificultat de viure-hi si no ets ric. És la realitat econòmica de la ciutat. Al Nova York actual pagues 600 euros de lloguer per dormir en un sofà. No és la ciutat ideal per acollir joves artistes. Però la gent segueix anant-hi a la recerca d’un tipus de vida bohèmia que ja no existeix. I ja no pots viure al Village si no ets ric.

On viu vostè?

A Manhattan. Jo m’ho puc permetre, sóc part de l’1% més afortunat. Però és curiós, perquè vaig créixer a Brooklyn i, de petit, somiava que de gran viuria a Nova York. I, ara que hi sóc, tothom marxa a Brooklyn, que és on hi ha l’ambient bohemi. És per això que Frances Ha és un retrat actual de Nova York però també una elegia d’una ciutat que està desapareixent. A mi m’encanta, però ja no és el centre del món, ni d’Amèrica.

L’amor no té gaire pes a la vida de la Frances. És intencionat?

No ben bé. Però, retrospectivament, ens agrada que no hi hagi cap història d’amor, perquè la pel·lícula parla sobre la lluita de la Frances, no sobre com algú la salva. Però això ho determina sobretot el personatge. Els seus sentiments per la Sophie fan que no estigui disponible per tenir cap relació amorosa.

Va participar en el guió de Madagascar 3. Com és que van pensar en un Madagascar 3 indie

Simplement m’ho van proposar i vaig acceptar. L’animació és genial perquè pots proposar qualsevol cosa que et vingui al cap. Algun dia m’agradaria dirigir una pel·lícula animada.

Què va passar amb el pilot de l’adaptació de Les correccions

Van preferir no produir-la per una qüestió econòmica. La sèrie era massa ambiciosa. La història transcorre en èpoques diferents i, en fi, no és Joc de trons. Les expectatives comercials d’un drama sobre una família disfuncional no són gaire altes. Però m’agradaria treballar en televisió. Hi ha moltes sèries més interessants que la majoria de pel·lícules, cada vegada més. Dit això, la televisió encara és un mitjà menys cinematogràfic que el cinema, més dels guionistes que dels directors. Són coses diferents, drogues diferents.