Fraga i la Corona: la contrahistòria

HISTORIADOR I AUTOR DE 'FRANCO Y LOS BORBONES' (1975) / BARCELONAUn dels episodis més foscos de la Transició va succeir quan Manuel Fraga era ministre de Governació: els fets de Montejurra del 9 de maig del 1976. Aquell dia se celebrava a Navarra la concentració carlina anual instaurada el 1954. En el seu decurs es van enfrontar seguidors de l'esquerrà Partit Carlí (PC), que liderava el príncep Carles Hug de Borbó-Parma, i els d'un contingent carlí ultradretà acabdillat pel seu germà petit Sixt Enric. Davant la passivitat de la Guàrdia Civil, l'episodi es va saldar amb dos morts del PC i 30 ferits, i mai es va clarificar: els 11 volums del sumari es van extraviar.

Fraga aleshores estava fora del país i Adolfo Suárez, ministre del Movimiento, va assumir l'ordre públic: " Están los carlistas a tiro limpio en Montejurra y Fraga se ha marchado a Venezuela dejándome el embolado encima ", es va queixar. Quan el ministre va tornar, va desqualificar la família reial carlina, atès que Carles Hug i Sixt Enric eren fills de Xavier de Borbó-Parma (que el 1952 a Barcelona es va proclamar rei com a Xavier I en el numeral carlí), i va titllar l'episodi d'aliè a la política espanyola: " Es claramente condenable que determinados personajes o personajillos de determinada familia extranjera se permitan jugar a la política a costa de la paz de España ". Tanmateix, l'afer hauria pogut obeir a un pla per manipular l'alternativa dinàstica carlina amb aquiescència de Fraga.

La família reial rival

Dues dècades abans, el fill més gran de don Xavier, Carles Hug (nascut a París el 1938), s'havia llançat a competir pel tron amb Joan Carles. Ho va fer oficial el 5 de maig del 1957, també a la diada de Montejurra, quan es va autoproclamar príncep d'Astúries com a fill de Xavier I. Inicialment va seguir les regles de joc establertes per la llei de successió del 1947, segons les quals el futur rei havia de ser un catòlic, major de 30 anys i d'estirp règia triat pel dictador.

Carles Hug tenia una sòlida formació (va estudiar dret i història a la Sorbona i economia a Oxford) i va intentar obtenir la nacionalitat espanyola, que requeria sis anys de residència al país. Va afirmar que veia necessari "un diàleg amb el sistema", però Franco el considerava " un príncipe extranjero que no tiene el menor arraigo en el país y que nada inspira a los españoles ".

No obstant això, el príncep carlí va perseverar i com que Joan Carles es va casar el 1962 amb la princesa Sofia de Grècia, per reforçar la seva candidatura Carles Hug ho va fer al seu torn amb una altra, Irene d'Holanda, el 1964. Tot i així, es va temptejar el 1962 el seu casament amb Pilar de Borbó, la germana de Joan Carles.

El "príncep roig"

En aquesta dècada el gruix del carlisme va evolucionar cap a l'esquerra per diversos factors (com el canvi generacional, el desarrollismo i l'impacte del Concili Vaticà II). Tot plegat, apunta l'historiador Jordi Canal a El carlismo y las guerras carlistas (2003), va afavorir " una relectura en clave populista, no intransigente y antiautoritaria, de la herencia y el ideario carlistas " . El resultat va ser que el moviment es va sumar al camp de l'oposició i el PC va esdevenir una clara alternativa dinàstica al joancarlisme.

Quan Joan Carles va ser designat successor de Franco el 1969, el viratge ideològic carlí es va accentuar. Conscient que els futurs prínceps podien pilotar una obertura del règim, Carles Hug va veure que el carlisme havia quedat en una "situació impossible" que -paradoxalment- el duia "a un plantejament republicà", explicà posteriorment. En aquest marc, va treballar a París per esdevenir -segons explica l'expert en reialesa Juan Balansó a La familia rival , 1994- " el rey de la oposición, de las izquierdas, de la democracia socialista " i va viatjar el 1972 a Iugoslàvia i el 1975 a la Xina i Cuba. La seva germana Maria Teresa -cap del Front Exterior del PC- va assistir a un congrés per la pau a Moscou el 1973, on va coincidir amb Dolores Ibarruri, Pasionaria , filla i néta de carlins.

L'abril del mateix 1975, Xavier I va abdicar en Carles Hug i una facció carlina dissident es va arrenglerar al voltant del seu germà Sixt Enric, a qui consideraven com a garant de l'"ortodòxia" ideològica. Mort Franco el novembre d'aquell any, tot just mig any després -el maig del 1976- va tenir lloc la sagnant concentració de Montejurra.

Fraga ho sabia?

Fraga sabia el que hi passaria? El seu biògraf Manuel Penella (Manuel Fraga Iribarne y su tiempo , 2009) afirma que és "completamente falsa " la seva implicació en els fets i apunta que en va denegar tres cops l'autorització precisament per la por a desordres. Tanmateix, el testimoni pòstum del general José Antonio Sáenz de Santamaría (que Diego Carcedo va recollir a Sáenz de Santa María , 2003) el va implicar en una trama ordida des d'instàncies oficials: l' operació Reconquesta . Els seus impulsors -com el president del Consell d'Estat, Antonio María Oriol y Urquijo- voldrien promoure el lideratge carlí de Sixt Enric i " situar su opción política en posición de influir [...] en las decisiones más importantes ". Van veure possible fer-ho a Montejurra amb el suport de la Guàrdia Civil, per l'afinitat amb el carlisme dretà del director general, Ángel Campano, i el subdirector, Salvador Bujanda. El projecte hauria comptat, segons Saénz, amb " las bendiciones de Arias, Fraga y [...] el general Juan Valverde ", director del SECED (el serveis d'informació).

Els perdedors

És impossible dilucidar la implicació de Fraga en aquella maniobra involucionista i avaluar l'eventual benefici que en podia treure -potser consolidar la Corona al preu de reforçar l'involucionisme?-. En tot cas, sempre havia apostat per Joan Carles com a rei i, per exemple, el novembre del 1966, en declaracions a The Times , va afirmar que "és cada vegada més admès que quan acabi el règim de Franco sigui Don Joan Carles qui ocupi el tron de Franco".

Després d'haver estat l'aperturista més visible i vistós de la dictadura i de gestionar una cartera tan baquetejada com la d'Interior a l'inici del postfranquisme, Fraga estava convençut que succeiria Arias al capdavant del govern. Va tenir una gran decepció quan aquest últim va dimitir el juliol del 1976 -dos mesos després de l'afer de Montejurra- i el rei va nomenar Suárez com a substitut, un personatge gris i sense mèrits aparents per ser-ho.

Per tal d'acontentar Fraga, Suárez li va oferir un càrrec modest, la presidència del Tribunal de la Competència, que ell va rebutjar. Aleshores, explica Penella, el monarca li va demanar per telèfon que assumís una vicepresidència. Fraga s'hi va negar: " Señor, no es posible. Al rey, la hacienda y la vida se ha de dar; la honra es patrimonio del alma y el alma sólo es de Dios ". El rei el va trucar dos cops més i va enviar mediadors com Emilio Botín (pare) que van fracassar. Finalment Fraga -segons Penella- " se vio sometido por parte de la Zarzuela a una especie de cuarentena ".

En resum, el geniüt gallec es va sentir decebut pel rei a l'hora més decisiva: havia perdut la gran partida política de la democràcia només començar-la. La nostra Transició té el guarda-roba amb armaris plens de cadàvers polítics i -no ho oblidem- de la reialesa.