Fotoperiodisme: El Docfield es mira Europa amb ulls crítics

BarcelonaLa crisi migratòria, l’econòmica i la identitària. La pèrdua de fe en la Unió Europea. L’auge dels partits d’extrema dreta, els populismes i la xenofòbia. Els atemptats jihadistes i la islamofòbia. La corrupció i la falta d’acord entre els governants dels diferents països. La creixent desconfiança de la ciutadania envers la classe política. Són tantes les tensions i els drames que viu Europa que els principals esdeveniments relacionats amb el fotoperiodisme a l’Estat centren les seves programacions en els efectes descarnats que la política i l’economia tenen en les persones. Amb el lema Europes, PhotoEspaña abordarà aquestes problemàtiques des de la perspectiva de la fotografia, i el Docfield, el festival de fotografia documental de Barcelona, s’hi endinsarà des de demà i fins al 19 de juliol sota el títol Europe: lost in translation. Europe: lost in translation

Diàleg amb Europa

Al festival barceloní, organitzat per Photographic Social Vision, els protagonistes són els reporters, la diversitat i la pluralitat de les seves mirades. I també les múltiples maneres que tenen d’explicar històries. “Ha sigut inevitable parlar d’Europa, amb tot el que està succeint al nostre continent, sobretot per l’escepticisme creixent que hi ha entre ciutadans. Sembla que estem travessant un moment de transformació profunda. Per a nosaltres, el repte consistia a obrir un espai de diàleg, reflexió i debat sobre el que pot ser Europa”, afirma la directora artística d’aquesta edició del festival, la comissària, escriptora i professora grega Natasha Christia, coneguda perquè va ser la directora artística de la galeria Kowasa. “Podríem parlar de Barcelona, Catalunya o Espanya, però portant la temàtica a una escala europea plantegem les preguntes amb les quals hem nascut i crescut. La meva generació és la dels primers Erasmus i donàvem per fetes una sèrie de realitats, com l’accés a l’educació, l’estat del benestar i les fronteres obertes”, subratlla la comissària.

La nova edició del festival inclou 30 exposicions gratuïtes amb les obres de més de 100 autors. També rutes per visitar-les, quatre nits de projeccions al juny (les Nits Docfield), tallers i el premi per a maquetes de fotollibres (el Docfield Dummy Award).

Un dels eixos centrals de la programació és una sèrie de tres exposicions col·lectives, titulades L’home europeu, Consideracions d’un apolític i Mites del futur pròxim. Es podran veure, respectivament, al Palau Robert, a la Nau Bostik i a l’Arts Santa Mònica. L’objectiu d’aquestes mostres és analitzar què significa sentir-se europeu avui, la crisi de valors que viu el continent i les tensions que sorgeixen entre la democràcia i el capitalisme neoliberal i quins models de vida alternatius es poden construir d’ara endavant.

Records, traumes i anhels

A la programació no només hi ha exposicions sobre l’actualitat. Natasha Christia ha obert l’objectiu i també ha posat l’atenció en les últimes dècades de la història europea. “Si parlem de nosaltres, de què significa ser europeus, hem de parlar també del passat: dels records que portem amb nosaltres, d’alguns traumes que tenim incrustats al nostre ADN. En realitat són el que conformen el nostre present i la manera amb què nosaltres com a europeus intentem vincular-nos amb els nostres avantpassats, amb els nostres pares i els nostres avis, i la manera que tenim de transmetre el que som als nostres fills”, explica la directora.

Els treballs més recents aborden la crisi dels refugiats: Els murs d’Europa recull com cinc fotògrafs del col·lectiu Fotomovimiento van acompanyar entre el setembre del 2015 i el març del 2016 un grup de migrants des de Lesbos fins a Hongria passant per Macedònia, Sèrbia i Croàcia (Centre Cívic Pati Llimona, fins al 4 de juny). L’italià Alessandro Penso ha centrat el seu treball a Lesbos i n’exposa el resultat al Museu Marítim fins al 4 de setembre. Sense deixar Grècia, a la mostra Fins aquí hem arribat Fins aquí hem arribattres fotògrafs grecs documenten la situació actual del país (Centre Cívic Pati Llimona, de l’11 de juny al 8 de setembre). I malgrat que li van retirar un dels premis de World Press Photo perquè el peu d’una de les fotografies del reportatge no coincidia amb el lloc on s’havia fet, el Docfield ha programat l’exposició de Giovanni Troilo La ville noire. El cor obscur d’Europa, sobre la decadència de la ciutat belga de Charleroi.

La història més antiga d’aquest Docfield és obra de la catalana Maite Caramés i es pot veure com un precedent de la corrupció actual. A Tout est possible. Victor Lustig, París 1925 aquesta fotògrafa evoca la figura de l’estafador professional Victor Lustig, que va vendre la Torre Eiffel dos cops (Galeria H 2 O, fins al 10 de juny). La descomposició de l’antiga Iugoslàvia és un altre dels temes tractats: es pot trobar a YU: the lost country, de Dragana Jurisic YU: the lost country (Biblioteca Agustí Centelles, fins al 16 de juny). I M, de Misha Pedan M, és una crònica clandestina de la vida a Ucraïna els anys 1985 i 1986 (Espai Mercè Sala, fins al 2 de setembre).

La millor fotografia de natura, al CosmoCaixa

A més de fotoperiodisme, Barcelona també és aquesta primavera capital de la fotografia de natura. El CosmoCaixa acull l’exposició Wildlife Protographer of the Year, Wildlife Protographer of the Year el concurs organitzat pel Museu d’Història Natural de Londres. La mostra inclou les 100 millors imatges entre les més de 42.000 que s’hi van presentar. Hi ha una de les fotografies de natura més difoses l’any passat, la d’una guineu vermella que caça una guineu àrtica.