Les fotografies iròniques i generoses de Lee Friedlander s'apoderen del KBr de la Mapfre

BarcelonaEl fotògraf nord-americà Lee Friedlander (Aberdeen, 1934) és un treballador incansable i continua en actiu als 87 anys. “Treballa d’una manera absolutament compulsiva. No para de fer fotografies, és la seva manera de connectar-se amb el món, però és molt curós amb el que edita”, afirma Carlos Gollonet, conservador en cap de fotografia de la Fundació Mapfre i el comissari de la mostra que li dedica el centre KBr de la Fundació Mapfre a partir d’aquest divendres i fins al 22 de maig. Per a Friedlander la fotografia és un mitjà “generós” i que funciona com “una mena de xarxa” que atrapa “allò verdader”. Ho va descobrir quan d’adolescent va fer una fotografia del seu oncle Vern amb el seu cotxe nou i va adonar-se que havia fotografiat tot un món. En aquella fotografia hi havia, explica, “una part de la roba estesa de la tieta Mary i el Beau Jack, el gos, pixant a la tanca, i una filera de testos amb begònies del porxo i setanta-vuit arbres i un milió de còdols al camí d’entrada”. Aquella descoberta no va ser un fet aïllat, ja que l’humor que es desprèn de la descripció d’aquesta escena i que tots els elements tinguin la mateixa importància, en lloc d’haver-hi un únic protagonista, s’ha convertit en una constant de la seva obra. “Per a ell qualsevol cosa és fotografiable, a través de l’enquadrament qualsevol cosa es pot convertir en una imatge fotogràfica. L’enquadrament és el valor de la fotografia –subratlla–, és com el món es pot convertir en una fotografia en un moment”, diu Gollonet.

La mostra del KBr inclou 320 fotografies, algunes de les quals són inèdites, perquè el comissari ha tingut accés als arxius del fotògraf. També hi ha més de cinquanta fotollibres, alguns d’ells publicats pel mateix artista a la seva editorial, Haywire Press, perquè a Friedlander els fotollibres li semblen la millor manera per poder contemplar una vegada i una altra les fotografies.

Entre els treballs exposats hi ha una fotografia especialment reveladora de la seva ànsia per treballar: un autoretrat del 2011 que l’artista es va fer tan aviat com es va despertar d’una operació a cor obert. “És una imatge per celebrar que continua viu i que pot continuar prenent imatges i descrivint la vida quotidiana”, detalla Gollonet. “Vacances? No”, diu la dona del fotògraf, Maria Friedlander, en una entrevista recollida al catàleg de la mostra. “Però nosaltres teníem llibertat per gaudir de les vacances pel nostre compte, si anàvem a alguna banda –explica ella–. Ell sempre estava disparant. Sovint jo tenia la impressió que potser li calia relaxar-se i passar-s’ho bé, però aquella era la seva manera de passar-s’ho bé”. Entre altres fotografies curioses hi ha un nu de Madonna, de quan la cantant va fer de model per guanyar-se la vida abans de fer-se famosa; un reguitzell de fotos que va fer durant un viatge a Espanya als anys 60, i dues de la Sagrada Família, de quan la Fundació La Caixa li va dedicar una gran exposició el 2007. Són dues imatges molt característiques: en lloc de concentrar-se en la basílica, va retratar tot el que l’envolta, com les botigues de souvenirs i les jardineres.

Lee Friedlander va tenir una infantesa dura: la mare va morir de càncer de pit quan era un nen i el seu pare el va deixar amb una família durant set anys. La fotografia es va convertir en “una sortida”, com diu Maria Friedlander. Va ser gairebé autodidacte, i al llarg del recorregut es pot veure com res li és aliè, des dels autoretrats, alguns dels quals trenquen completament amb la tradició de l’autoretrat, fins a mostres del paisatge urbà i natural d’arreu dels Estats Units. Entre els uns i els altres hi ha fotografies familiars i els retrats d’amics i altres artistes i autors, Diane Arbus, Garry Winogrand, Helen Levitt i Jean Genet. “No són retrats tradicionals, sinó molt naturals”, diu el comissari. Entre els retrats familiars n’hi ha un d'especialment líric on es pot veure l’ombra de Friedlander projectada damunt el cos mig nu de la seva dona. “En aquestes fotografies no hi ha ironia, sinó que estan tocades per la gràcia d’un fotògraf”, afegeix Gollonet.

Un artista que no deixa de sorprendre

Després de fer centenars de retrats per a portades de discos de jazz, el primer treball personal de Lee Friedlander va ser una sèrie de fotografies de televisors dins habitacions d’hotel: les imatges que hi ha projectades a la televisió, els mobles i els altres objectes creen una mena de collage que recorda el pop art de l’època. “Lee Friedlander porta al límit les possibilitats de la càmera i del revelat”, diu el comissari, mentre es van succeint els grups d’obres, que tots junts formen “una panoràmica molt complexa del paisatge social nord-americà”, tot i que el que li importa són les imatges, que es poden anar llegint per capes, i no els llocs on les va fer. 

Any rere any els paisatges de Friedlander són cada vegada més oberts, i es pot veure com aconsegueix equilibrar magistralment tots els elements que hi apareixen i tornar una vegada i una altra a extreure nous matisos als mateixos temes de la vida americana i els mateixos llocs, com la vida a través dels cotxes. “Després de seixanta anys, segueix sorprenent i renovant-se sense la necessitat de recórrer a la repetició”, conclou Gollonet. La mostra arriba a Barcelona amb retard arran de la pandèmia del covid i després d’haver assolit un gran èxit a la seu madrilenya de la Fundació Mapfre i a Berlín.