Fotografiar una cara per mostrar un país i tota una època

BarcelonaL’estudi que el fotògraf malià Seydou Keïta (Bamako, entre 1921 i 1923 - París, 2001) tenia a Bamako no era com els altres: les persones que hi anaven perquè els fes un retrat podien canviar-se la roba que portaven per peces europees i guarnir-se amb objectes com rellotges, ràdios, televisions i fins i tot un cotxe. Keïta recollia així l’aparició del nou africà que reclamava visibilitat i volia triar com ser representat i recordat. Per aquesta visió del retrat, el fotògraf és un dels artistes inclosos en l’exposició de la Fundació Foto Colectania Estructures d’identitat. The Walther Collection, on també es poden veure els treballs d’altres artistes com el camerunès Samuel Fosso, el sud-africà Guy Tillim i el xinès Zhang Huan.

La cronologia de les prop de 200 obres exposades arrenca amb l’aparició de la fotografia i es prolonga fins a l’actualitat. Fotografies, àlbums i projeccions estan distribuïts per tots els espais de la fundació. “L’exposició explora com els artistes fan servir el format del retrat per afirmar o desafiar tot un seguit d’idees o estereotips socials sobre la identitat, que està basada sempre en qüestions de gènere, sexe i altres jerarquies socials”, afirma Daniela Baumann, directora de The Walther Collection i comissària de la mostra. “Una fotografia era molt diferent d’un quadre. Al principi la gent pensava que les fotografies eren com una mena de mirall que reflectien del tot la realitat, però de seguida també es va fer servir per controlar la societat i reflectir l’existència de diferents races i diferències socials”, explica la comissària.

En el terreny dels pioners hi ha el reportatge d’August Sander El rostre del nostre temps, amb el qual va analitzar la canviant societat de l’Alemanya de després de la Primera Guerra Mundial a partir dels personatges més emblemàtics d’oficis com el de pastisser i el de pagès. “És com una mena d’enciclopèdia de l’Alemanya dels anys 20, i ho va fer tan bé que encara hi ha imatges seves en els llibres de text d’avui. Però també cal preguntar-se què deixa fora, perquè sabem que els nazis ja hi eren i no apareixen en aquesta col·lecció”, subratlla la comissària. Precisament aquestes són les imatges contraposades a les de Keïta.

Les imatges de Richard Avedon són prop de les de Sander i Keïta i pertanyen a un projecte titulat La família, sorgit d’un encàrrec que li va fer la revista Rolling Stone perquèretratés polítics, amb el qual va immortalitzar “les estructures de poder”, com diu Arthur Walther, formades sobretot per homes blancs de mitjana edat amb vestit i corbata.

Un col·leccionista atípic

És la primera vegada que una selecció de les més de 3.000 obres del col·leccionista Artur Walther es pot veure a l’Estat. “En les col·leccions la quantitat no és el més important, i es pot dir que la col·lecció Walther és una de les més importants del món -afirma el director de Foto Colectania, Pepe Font de Mora, que afegeix-: L’Arthur col·lecciona amb una metodologia molt especial. Vol aprofundir en tot el que col·lecciona i va crear una fundació amb seus a Alemanya i a Nova York per difondre la col·lecció i fer recerca”. “Vaig començar a col·leccionar fa 25 anys. Com tots els col·leccionistes, col·leccionava el que m’agradava i m’atreia, era una gran amalgama -explica Walther-. Quan vaig decidir crear espais per exposar la col·lecció el 2010, el meu enfocament va canviar, es va fer més congruent i es va centrar en artistes de cultures com les africanes i la xinesa, on no s’havia fet gaire recerca ni exposicions. No fem recerca d’una manera tradicional en galeries i cases de subhastes sinó visitant els artistes i involucrant-hi els experts”. Un altre tret de la col·lecció és que, en lloc d’una sola obra, compra tot un cicle complet. “Les obres exposades mostren parts concretes de cada societat”, explica Baumann.

Els treballs de Zanele Muholi reflecteixen la paradoxa que viuen els transgènere i les persones queer sud-africanes: tot i que la societat és bastant liberal, molt poques d’aquestes persones viuen la seva sexualitat obertament perquè hi ha molts crims d’odi. Així, les fotografies es converteixen en un espai en què sí que poden mostrar-se. Per a Baumann, els autoretrats del nigerià Rotimi Fani-Kayode són un exemple d’“hibridació”: era fill del guardià d’un temple ife i es va criar a Londres, on va descobrir que era gai. Als retrats es poden observar trets de la tradició ioruba i alhora els d’un jove homosexual occidental.

Un dels treballs més impactants és la sèrie de retrats del xinès Zhang Huan, que va demanar a un cal·lígraf que escrivís frases quotidianes i de Mao a la seva cara. “Representen com cada dia l’individu cedeix una petita part del seu jo a les expectatives familiars i socials, que van cobrint la seva identitat”, conclou Daniela Baumann.