William Eggleston, el pare de la fotografia en color i la inspiració de David Lynch

BarcelonaEn temps del pop art, una natura morta pot consistir en el congelador de la nevera ple de capses de menjar, en una ampolla de coca-cola solitària o en les restes de menjar dins el plat després d'un àpat. O en una ampolla de quètxup i un saler endreçats en una taula buida d'un restaurant qualsevol. I els centres comercials, les benzineres, els cinemes i els rètols lluminosos de tota mena d'establiments són les fites més icòniques. Tot, per descomptat, ha de ser en color, com es pot veure en l'ambiciosa exposició que el Kbr de la Fundació Mapfre dedica fins al 28 de gener al fotògraf nord-americà William Eggleston (Memphis, 1939), un pioner de la fotografia en color i un dels artistes més importants del segle XX.

L'exposició porta per títol El misteri del quotidià perquè les imatges d'Eggleston sovint semblen fragments muts d'unes històries latents en les quals els visitants estan cridats a aprofundir. "Als anys setanta a Eggleston el van considerar un extraterrestre, perquè aleshores, i durant la dècada següent, la fotografia artística només es concebia en blanc i negre", afirma el comissari de la mostra, Felix Hoffmann. Aleshores, el color estava reservat a la fotografia publicitària, que era considerada vulgar, així que la crítica li va fer pagar cara la gosadia a Eggleston quan el 1976 va exposar al MoMA setanta-cinc fotografies fetes amb transferència de tintes, una tècnica que ell trobava "exquisida". Va ser la primera exposició de fotografia en color que organitzava el museu. "Aquella exposició no va ser ben rebuda ni pel públic ni per la crítica, que la va qualificar de banal i indigna d'un museu com el MoMA", explica el comissari.

Així i tot, aquella exposició va marcar un punt d'inflexió en el reconeixement de la fotografia en color com una forma d'expressió artística. Al llarg de les dècades següents, l'obra d'Eggleston va ser considerada com "un mirall brutal" de la vida nord-americana, a vegades per com va retratar els barris d'afroamericans de Memphis on anava a escoltar jazz, una altra de les seves passions. A més a més, els seus colors saturats han deixat empremta en creadors com els cineastes David Lynch, Gus Van Sant, Sofia Coppola i els germans Cohen, i els fotògrafs Martin Parr i Juergen Teller. "Amb la introducció del color, que Eggleston treballava en paral·lel al blanc i negre, va capgirar completament la història de la fotografia", afirma Carlos Gollonet, conservador en cap de fotografia de la Fundació Mapfre. Precisament, l'exposició té el valor afegit de presentar per primera vegada les fotografies en blanc i negre que va fer entre els anys 1963 i 1968, fruit de la seva admiració per fotògrafs com Henri Cartier-Bresson, Walker Evans i Ansel Adams.

A William Eggleston, entre altres fotògrafs, se l'ha comparat amb Edward Hopper, com va passar en una exposició sobre la relació entre el pintor nord-americà i la fotografia al Museu Folkwang d'Essen (Alemanya) als anys noranta, considerats tots ells uns "místics del que és trivial", autors d'unes imatges que "estan exactament en la línia que separa el món exterior del món interior", com va dir la crítica. Tot i això, ell no ha donat gaires pistes per interpretar els seus treballs: "Sovint la gent em pregunta què estic fotografiant, cosa que és difícil de contestar. El millor que se m'ha acudit és dir «La vida, avui»", diu Eggleston.

El fill rebel d'una família benestant

Fill d'una família aristocràtica, la formació inicial de William Eggleston va passar pel dibuix i la música. Va començar diferents carreres, però no es va graduar en cap, encara que va arribar a exercir de professor de fotografia artística a la Universitat Harvard. Va ser durant els anys universitaris quan es va comprar una càmera i es va enganxar a la fotografia, a diferència del que li havia passat quan tenia uns deu anys i li van regalar la primera càmera. Es va mudar a Nova York el 1967, i per continuar amb la fotografia en color i presentar-la al MoMA va tenir el suport d'alguns col·legues com Diane Arbus, Garry Winogrand i Lee Friedlander. El recorregut de l'exposició està organitzat cronològicament. Després de les fotografies en blanc i negre es pot veure una part de la sèrie Los Alamos (1965-1974), i una selecció de les imatges de The outlands, provinents de les diapositives, que fins ara no s'havien passat a paper i que van formar part de la polèmica exposició del MoMA.