Sebastião Salgado rebrà el primer premi Joan Guerrero durant l'homenatge al fotògraf de Santa Coloma

Joan Guerrero i Sebastião Salgado eren amics, però no es coneixien personalment. El seu nexe de contacte era el pare Gabicho, un sacerdot equatorià a qui tots dos eren molt propers i amb qui havien col·laborat tot sovint en els seus projectes per donar dignitat als indígenes dels Andes. Ara tindran un altre vincle perquè Salgado rebrà el primer premi Joan Guerrero i, a més, tots els beneficis de la venda dels dos llibres que s'han publicat per retre merescut homenatge a Guerrero s'entregaran al pare Gabicho per millorar la seva comunitat indígena de Riobamba, a l'Equador. Els dos, Salgado i el pare Gabicho, assistiran dissabte que ve al migdia a l'homenatge al fotògraf de Santa Coloma que han organitzat els seus companys fotoperiodistes.

És un homenatge que es va començar a organitzar el mateix dia de la mort de Guerrero, el passat 2 d'abril, als 84 anys, i que segur que es va estendre quan, tres dies després, al seu funeral al tanatori de Santa Coloma de Gramenet s'hi va reunir el gruix de la professió, amb fotoperiodistes de totes les edats i procedència que ràpidament van respondre a la crida de fer-li un llibre d'homenatge. Porta per títol Alma, vida y corazón, tres conceptes extrets d'un bolero que ell sempre cantava i que representava, deia, el que ha de tenir tota bona fotografia, i està fet amb els retrats que ells li havien fet al llarg dels anys. És un homenatge a Guerrero, sí, però també un retrat generacional d'una època i una professió que potser ja no és el que era, no tan sols per la desaparició de grans professionals com ell sinó també d'una manera de fer fotoperiodisme que les noves tecnologies han transformat. El llibre, en el qual també hi ha articles de Javier Pérez Andújar, Laura Terré, Francesc Arroyo, Francesc Escribano i Núria Parlon, entre molts d'altres, es presenta dintre d'una gran capsa de llumins, un homenatge a la capseta amb què un Guerrero nen volia fotografiar el vent a la seva Tarifa natal. No és l'únic llibre que hi ha, perquè també s'ha fet una edició especial de les seves memòries, ara ampliades —el nou títol és Los abrazos del viento—, que havia deixat enllestides poc abans de morir.

Tot plegat, organitzat per l'entitat que ell va impulsar, Catalunya Mirades Solidàries, a la junta de la qual hi ha noms com Vicenç Semper, Samuel Aranda, Joan Sánchez, Roberto Palomo i Julio Carbó, però que ha comptat amb el suport de molta més gent. Perquè per a les desenes de persones que han participat en el projecte, Joan Guerrero era "el mestre" i, sobretot, un exemple d'home compromès per a qui la fotografia era també una eina de transformació social. "El defineixo com un fotògraf de camí, una persona amb una gran capacitat d'escolta i que sempre va ser un company de camí també de la gent que fotografiava —explicava Laura Terré durant la presentació dels actes al MNAC aquest dimarts—. De fet, Guerrero lamentava que quan va deixar Tarifa per emigrar a Barcelona no tenia càmera perquè l'havia hagut de vendre per pagar-se el bitllet, i li sabia greu perquè, deia, hauria pogut fer el reportatge des de dintre de tota aquella gent que, com ell, iniciava el camí de l'emigració".

Aquest "fotògraf caminant" que retratava des de dintre va mantenir sempre alerta la seva consciència de classe, per això no va voler anar-se'n mai de Santa Coloma de Gramenet, de la qual ha retratat tota l'evolució, i tenia una empatia extrema cap a la gent en general i cap als immigrants en particular, fossin antics o nous. "Ell no distingia entre vella i nova immigració, per a ell tots eren iguals, tant si havien vingut de Tarifa com de l'Índia", comentava l'escriptor Javier Pérez Andújar, amb qui va publicar el llibre Milagro en Barcelona, que recordava com li fascinava una paraula que sempre li deia: "Amigooo, així, amb la o allargada, perquè ell venia de lluny i l'amistat era molt important per a ell".

La presentació i els elogis al mestre van allargar molt l'acte: poeta de la imatge sense caure en la cursileria, indignat amb les injustícies, reivindicatiu, solidari de veritat, implicat directament amb tot aquell que ho necessitava, culte, irònic, rialler... I home de fe que, malgrat tot, creia en la humanitat, en la bellesa i en la bona gent. Per això, i també per la seva fonamental obra fotogràfica, dissabte es farà aquest homenatge a la llera del riu, cap a la zona de Can Zam, durant el qual es presentaran els llibres, s'inaugurarà una exposició i Sebastião Salgado, finalment, coneixerà almenys l'entorn en el qual va viure el seu amic, Joan Guerrero.