Sebastião Salgado: "Destruint-la, Bolsonaro ha contribuït a la conservació de l'Amazònia"

BarcelonaDesprés de rebre el primer premi Joan Guerrero, el fotògraf brasiler Sebastião Salgado (Aimorés, 1944) presenta aquest dimarts a les Drassanes Reials de Barcelona la gran exposició Amazônia, que es pot visitar fins al 20 d'abril. La mostra, organitzada per La Fábrica, inclou unes 200 fotografies fetes durant set anys. L'ha comissariada i dissenyada la directora artística Lélia Wanick Salgado i inclou una ambientació sonora creada per Jean-Michel Jarre a partir de sons amazònics procedents del fons del Museu Etnogràfic de Ginebra.

¿La protecció de l'Amazònia ha millorat després que Jair Bolsonaro hagi sortit del govern brasiler?

— Bolsonaro ha estat un predador colossal, però, destruint-la, ha contribuït a la protecció de l'Amazònia d'una manera molt interessant. Abans cap brasiler no s'interessava per l'Amazònia. Bolsonaro va amenaçar les tribus indígenes i els ecosistemes. Aleshores els líders indígenes va començar a oposar resistència, i avui són una organització colossal: es van organitzar i van generar al Brasil una consciència profunda sobre la defensa de l'espai amazònic i de les comunitats indígenes. Bolsonaro ha estat i continua sent un enorme predador, però la reacció a les seves accions ha sigut molt més gran del que s'imaginava.

Com va ser treballar amb els indígenes? Com es va guanyar la seva confiança?

— Les tribus estan molt aïllades, molt lluny les unes de les altres, l'accés és molt difícil. A més a més, no hi pot anar ningú sense una autorització. Aleshores, vaig haver d'aconseguir una autorització de la Fundació Nacional dels Pobles Indígenes (FUNAI), que està vinculada al ministeri de l'Interior. És una institució amb molta trajectòria, molt seriosa, plena d'antropòlegs, sociòlegs i indigenistes que realment protegeixen el territori indígena. Em vaig haver de presentar i presentar-los un projecte i, un cop el van aprovar, vaig discutir quines serien les tribus més interessants per anar-hi i fotografiar-les. I quan tot és aprovat, ells han d'enviar un missatger a la tribu, que decideix democràticament si ho accepten; la decisió no la pren el cap. Per això has d'esperar un dia que hi sigui tothom, i això pot portar dues o tres setmanes, perquè pot ser que alguns dels membres siguin fora caçant o pescant. Si accepten la proposta, fixen el moment que els és més propici, i jo començo a organitzar-me: hi vaig amb un representant de la FUNAI, un antropòleg, que em fa d'introductor, un traductor i dos capitães do mato.

Què fan els capitães do mato?

— Els capitães do mato són uns paios que saben pescar, caçar, pujar els arbres, muntar el campament a la selva... En tinc dos que han treballat amb mi en tots els viatges. En una expedició porto unes quinze persones, i viatgem durant setmanes en quatre o cinc vaixells de motor. Quan me'n vaig, me'n vaig per dos o tres mesos. Aleshores, el dia de l'arribada, tots els indígenes estan esperant, i hi ha una gran recepció. Després ens passem dos o tres dies discutint: ells em fan preguntes, i jo els en faig a ells. I quan això s'acaba, ja ens coneixem els uns altres profundament i començo a viure amb ells, a ser part de la comunitat.

En la seva convivència amb els indígenes, li ha cridat l'atenció algun costum de manera especial?

— La sorpresa més gran és que no hi ha diferències respecte a nosaltres. Qui són aquestes tribus? Si mires bé la història de l'Homo sapiens, durant alguns milers d'anys centenars de grups amb diferents cultures, llengües i costums diferents van donar lloc a les primeres tribus indígenes del món. Es calcula que aquestes tribus van arribar a l'Amazònia fa uns 8.000 o 10.000 anys. Són nosaltres, ells són l'Homo sapiens. Un espanyol que hi va arribar fa 500 anys i una dona indígena amb qui va tenir relacions sexuals van tenir un fill perquè som biològicament la mateixa espècie. Aleshores, la sorpresa més gran que vaig tenir va ser que a les tribus indígenes em vaig sentir com si arribés a casa. Vaig trobar-hi tot el que per a mi és essencial, aquelles coses que la mare t'ensenya quan ets un nen: l'amor, la solidaritat, la idea de comunitat... No parlàvem la mateixa llengua, però dues setmanes després d'arribar ja em sentia com a casa. Quan he anat a fotografiar elefants, tortugues i cocodrils, havia de posar molta atenció per intentar comprendre el seu sistema racional i poder-m'hi acostar, però els indígenes, encara que estiguin aïllats, et miren als ulls i saben si tens males intencions, o si són bones, si els agrades i si a tu t'agraden. Tu que vius a la Barcelona del segle XXI no ets ni més viu ni més savi que els indígenes.

Alguna vegada es va sentir temptat de retratar l'Amazònia en color?

— No, fa molts anys vaig fer fotografia en color per guanyar-me la vida amb les revistes, als anys 70 i 80. El color em desconcentrava molt, perquè, per exemple, si havia de fer un retrat i la model portava una brusa vermella, jo sabia que el color seria més important que la dignitat de la persona. Quan transformava tot això en una gamma de grisos, perquè el blanc i negre és una gamma de grisos, em permetia concentrar-me en la dignitat de la persona. Per a mi la fotografia en color tenia un altre problema: quan revelava un rodet, el color es treballava mitjançant diapositives. Posaves les 36 diapositives damunt una taula de llum i anaves separant les que t'interessaven. Al final te'n quedaves tres o quatre, i perdies la seqüència. En canvi, quan miro els fulls de contacte en blanc i negre tinc una història, de la primera fotografia fins a l'última. Jo soc un narrador d'històries, i el color només em permetia fer algunes fotografies interessants. Així que, quan vaig poder, el vaig abandonar i vaig treballar només en blanc i negre.

Les atrocitats que va veure cobrint el genocidi de Ruanda el van portar al límit, i se'n va sortir creant un gran projecte ecologista, l'Institut Terra.

— El Brasil té dos grans ecosistemes tropicals, l'Amazònia i la floresta atlàntica, i el que em va passar a l'Àfrica em va influenciar perquè comencéssim a plantar arbres a la floresta atlàntica. Quan vaig fer Exodus vaig treballar amb refugiats i migrants d'arreu del món. Treballant a l'Àfrica, a l'època del genocidi de Ruanda, vaig veure com milions de persones abandonaven les seves terres i ciutats. Hi vaig anar per fotografiar el desplaçament de la població, i vaig veure coses terrorífiques, terribles, i vaig emmalaltir. I vaig prendre la decisió de deixar la fotografia i tornar al Brasil amb la meva dona. Va ser el moment en què els pares es van fer grans; el pare tenia una hisenda molt gran i molt bonica, i la meva dona i jo vam decidir dedicar-nos-hi. Volíem ser productors rurals, però unes pluges molt fortes es van emportar la terra i van omplir de fang el riu que passava per la hisenda. Aleshores la meva dona em va plantejar que abandonéssim la idea de ser ramaders i agricultors i que tornéssim a plantar la floresta que hi havia abans. Vam trucar a un amic enginyer forestal, que, després d'uns quatre mesos d'estudis, ens va dir que per recuperar aquestes terres com a floresta havíem de plantar-hi dos milions i mig d'arbres. No sabia d'on trauria els diners per fer-ho, però vaig acceptar el desafiament. I vam començar a plantar els arbres. Avui tenim un viver amb capacitat de produir més de 500.000 arbres a l'any, i també vam crear un centre de formació de joves per transformar-los en tècnics de recuperació ecosistèmica de plantació de floresta. En poc temps vam descobrir que érem ecologistes. Però no vam començar com a ecologistes, perquè no teníem ni idea del que era ser ecologista. I avui som l'organització ecologista més gran del Brasil: ja hem plantat més de 3 milions d'arbres. Ens ha finançat la Zurich Insurance Company, que és l'asseguradora que també patrocina l'exposició. Tenim una mica més de 3.000 hectàrees de terra perquè ens han donat diners per comprar-les, i en els pròxims 15 o 20 anys plantarem almenys entre 10 i 15 milions d'arbres. Tot plegat es va convertir en un projecte colossal. Treballem amb més de 3.000 propietaris rurals plantant arbres i recuperant fonts.

No li agraden gens els mòbils com a eina fotogràfica, i a vegades s'ha mostrat més aviat pessimista amb el futur del seu ofici.

— El que es fa amb els mòbils no és fotografia, sinó un sistema de comunicació per imatges. La fotografia és representativa de la societat, perquè amb ella fem una part de la nostra memòria. Les revistes continuen necessitant fotografies, el teu diari necessita fotògrafs, la societat en què vivim necessita la fotografia. Les fotografies són referències històriques, així que la fotografia és necessària com a referent històric.

En quin projecte treballa, actualment?

— Estic treballant sobre París: l'alcaldessa, Ana Hidalgo, que és amiga nostra, em va demanar una fotografia per a la felicitació de Nadal d'enguany, i quan li vaig mostrar la proposta li vaig presentar una història en la qual vaig treballar prop de tres setmanes fent fotografies. Quan les va veure em va dir que continués treballant, i farem una exposició el 2026.