Ramon Masats: el reporter sorneguer, tendre i astut

BarcelonaRialler, el fotògraf Ramon Masats (Caldes de Montbui, 1931-Madrid, 2024) assegurava a l’ARA fa una dècada que estava “fins als collons” de la seva fotografia més famosa, la d’un seminarista madrileny que vola per aturar un gol. Així mateix, Masats es definia com a “poc nostàlgic” i va fer la feina, excepcional entre els fotògrafs de l’Estat, de revisar el seu arxiu per trobar-hi encara més imatges valuoses. Va fer aquest repàs durant la pandèmia de la covid per insistència de la seva filla Sonia i del també fotògraf i gran amic Chema Conesa. I ara la fundació Foto Colectania l’ha convertit en tot un regal per al públic: la primera retrospectiva de la seva obra en blanc i negre a Barcelona, titulada Ramon Masats. El fotògraf silenciós.

“Hem tingut la màxima sort de poder manejar la màxima documentació possible”, afirma Pepe Font de Mora, director artístic de Foto Colectania i comissari de la mostra. “Vam revisar 900 fulls de contacte, tots els negatius que ell va revisar i totes les còpies de l’arxiu”, subratlla Font de Mora. “Feia temps que el seu arxiu no estava tan viu”, diu Sonia Masats. Pel que fa a la referència al silenci del títol, s’hi escau, diu el comissari citant Chema Conesa, perquè enmig del brogit Masats era capaç de concentrar-se i capturar l’escena que li havia cridat l’atenció sense ni un gram de soroll “que pertorbi les seves imatges”.

L’exposició, que estarà oberta fins al 25 de maig, inclou unes 140 fotografies de la primera etapa de Masats, entre el 1953 i el 1965, abans que abandonés la fotografia pel cinema i la televisió durant prop de vint anys. Entre elles, més de 50 pertanyen a la col·lecció de Foto Colectania i algunes són inèdites, entre les quals hi ha el conjunt de quinze petites fotografies de la Rambla de Barcelona, seleccionades, grapades i ordenades pel mateix Masats. A més, algunes d’aquestes imatges no s’havien vist mai. També veuen la llum pública per primera vegada en un museu 38 de les 150 fotografies originals del fotollibre Sanfermines.

Les fotografies de Masats traspuen una profunda humanitat: podia retratar les persones d'una manera entranyable, provocar un somriure o una riallada i mostrar subtilment les misèries del franquisme. En aquest sentit, Font de Mora resumeix la manera de treballar de Masats com una suma d’intuïció i el gran talent per compondre una imatge en qüestió de segons. Per exemple, es pot veure especialment en el retrat doble d’un nen i un guàrdia civil, tots dos d’esquena. El guàrdia porta tricorni i va armat. El nen, espontàniament, li ha posat el braç damunt l’espatlla. Masats se n’adona, espera el moment indicat per fer la fotografia, i l’encert es converteix en el “valor afegit” de la fotografia per revelar la tendresa que uneix els dos personatges. “Durant dotze anys va disparar amb la mateixa qualitat. És una cosa increïble en una persona sense cap preparació formal, tot i que des del primer moment en què va agafar una càmera va saber el que havia de fer”, va afirmar Jaume Fuster, professor i autor d’una tesi doctoral sobre Masats. “La mirada del Ramon es resumeix en la seva perfecció formal i estètica, en la seva ironia i la seva sornegueria”, va explicar.

L'ambició de publicar

El destí de Ramon Masats era continuar amb el negoci familiar de pesca salada a Terrassa. De fet, la primera càmera, una Retina II, la va comprar amb uns diners que havia cisat al pare dient-li que li havia tocat en una tómbola. En un primer moment, Masats dubta entre dedicar-se la fotografia artística “de formes” o al reporterisme. S’imposa la fotografia de carrer i el seu pare li nega l’ajuda quan li demana diners per fer un projecte per presentar-lo a l'agència Magnum. Aleshores, es va posar a prova com a reporter als Sanfermines. Masats li va ensenyar aquest treball a Oriol Maspons i li va dir que volia dedicar-se a la fotografia professionalment. Maspons li va respondre que Barcelona la tenien coberta ell mateix i el seu soci, i li va recomanar que marxés a Madrid per treballar en publicacions com la revista Gaceta Ilustrada.

El pare li etziba que ja tornarà quan se li acabin els diners, però el fill se’n surt i s’estableix a la capital espanyola. De fet, Chema Conesa sovint ha explicat que creu que Masats va aprendre a organitzar l’espai fotogràfic mentre carregava la furgoneta de repartiment del negoci familiar havent d’optimitzar l’espai disponible al màxim. “Els fotògrafs dels anys 60 reivindicaven una fotografia que fos útil, i què pot ser-ho més que treballar per als mitjans, i que les fotografies tinguessin difusió”, diu Font de Mora.

Masats va començar com a fotògraf professional a Madrid. A Gaceta Ilustrada hi va publicar més de 100 reportatges i més de 750 fotografies entre l’any 1957 i el 1964. Ara Sonia Masats explica que hi ha negatius que s’han perdut perquè el pare havia de lliurar a les revistes les còpies i els negatius. “Tret de la primera exposició, el Ramon no va pensar mai a ser un artista ni ser exposat, tota la seva ambició era publicar”, subratllava Fuster. Quan va revisar el seu arxiu en els últims anys de la seva vida, Masats va poder repassar-lo amb el bagatge que els seus treballs s’haguessin pogut veure en moltes exposicions individuals i col·lectives. “Quan revisava la feina que fèiem amb el pare, m’adonava que, encara que estava molt gran, mantenia la retina intacta, intuïtiva, privilegiada”, diu Sonia Masats, que també recorda una anècdota: una setmana després d’haver-ne vist un negatiu, el seu pare li va insistir que li encarregués al seu revelador habitual, el fotògraf Juan Manuel Castro Prieto, que el revelés. Quan finalment va tenir la fotografia entre les mans, Masats la va rebre exclamant: “Benvinguda a la família!”.

Dels camps castellans als rings de boxa

El primer àmbit en què està dividit el recorregut de l'exposició està dedicat a la Rambla, i es pot veure com intentava trobar bellesa en temes “senzills i quotidians”. Més endavant, la sèrie dels Sanfermines és fruit del seu primer treball editorial, per a l’editorial Espasa Calpe. Va ser el seu desafiament més ambiciós, i crida l’atenció que la munió d’homes vestits amb camises blanques sembla una imatge abstracta que fa pensar en les peces artístiques dels seus primers anys. Pel que fa a Velles històries de Castella la Vella, un encàrrec de l’editorial Lumen per a un llibre amb textos de Miguel Delibes, reflecteix que Masats no va tenir mai una visió edulcorada del món rural. L’art de denúncia era impensable en ple franquisme, però en l’àmbit dedicat a com va abordar la dictadura, hi ha aquelles imatges que va fer per a ell mateix, com un punyent retrat del dictador on el rostre queda ocult per una carpeta que Franco tenia a les mans. Més endavant es pot veure l'àmbit dels retrats, on n'hi ha un d'inèdit d’Antonio Gades.

En el tram final de l’exposició, crida l’atenció la sèrie Neutral Corner, per al fotollibre sobre boxa de la col·lecció Palabra e Imagen de l’editorial Lumen. En aquest, els textos, d’Ignacio Aldecoa, van ser posteriors al llibre. Aquí es pot veure com Masats va afegir negre per accentuar el que volia explicar. I com va deixar de banda l’humor per dignificar aquells homes que s’entrenaven en uns gimnasos més aviat insalubres i combatien per guanyar-se la vida.