El Museu Picasso de Barcelona desembarca a Madrid

Madrid"El Museu Picasso de Barcelona forma part de l’obra del mateix Picasso. Es va fer per desig seu i va supervisar tot el procés, tot i no haver-hi posat mai els peus per no trepitjar l’Espanya franquista. Fins i tot en tenia una maqueta a casa seva", explica amb entusiasme el director del museu barceloní, Emmanuel Guigon, mentre passeja per les sales del Fernán Gómez Centro Cultural de Madrid. Allà Guigon, juntament amb el museògraf Ricardo Feriche, ha preparat la mostra Picasso en foto. Arxius del Museu Picasso de Barcelona, que divendres va inaugurar el certamen PhotoEspaña 2023 i es podrà veure fins al 28 de juliol.

La mostra és bàsicament un recull de fotografies de Picasso de diversa índole –documentals, artístiques, familiars, periodístiques, etc.– però que ajuden a acostar-se a la figura més íntima de l’artista. A Guigon n’hi ha moltes que li agraden, però destaca aquelles en què apareix completament relaxat, en companyia d’amics o coneguts. "Mira aquesta, on està xerrant amb un taxista, o aquí disfressant-se, o aquesta altra, molt coneguda, a la banyera", relata emocionat. "Picasso va ser una persona extraordinàriament generosa. Tot i que era ric pràcticament des de l’inici de la seva carrera, mai li va preocupar res més que no fos l’art", afirma. Picasso exercia aquesta generositat, a més, sense buscar publicitat. Ajudava, sobretot els exiliats republicans, sense que se sabés que ell hi era al darrere.

Les imatges de Lucien Clergue

Moltes d’aquestes imatges més familiars són obra del fotògraf Lucien Clergue, que el va acompanyar els últims vint anys de la seva vida, entre el 1953 i el 1973. A Madrid també hi ha anat la seva filla, Anne Clergue, que recorda com Picasso va ser padrí de la seva germana i com hi tenien un tracte molt familiar. Una de les joies de l’exposició és precisament un curtmetratge de Clergue en què es veu Picasso al seu taller ensenyant algunes obres. "Aquestes imatges són al·lucinants. És un Picasso molt proper, que trenca amb la idea de geni allunyat de la gent", explica Feriche. En una d’aquelles sèries se’l veu amb un artista flamenc, Manitas de Plata, al qual acaba firmant la guitarra. Picasso somriu molt i en moltes ocasions pinta o treballa sense gairebé roba al damunt. Busca la màxima comoditat, i sembla no importar-li (o sí, però la maniobra és perfecta per crear una icona artística) la imatge que dona.

A més de les de Clergue, també hi ha fotografies de David Douglas Duncan, algunes d’elles molt icòniques, i d’altres que pertanyen a diferents fons del museu, com el de Jaume Sabartés, qui va ser durant molt de temps el secretari personal de Picasso i l’home clau en la constitució del museu. En efecte, una part important de l’exposició està dedicada a la gènesi del Museu Picasso al Palau Aguilar del carrer Montcada. S’hi pot veure com hi porten els primers quadres o la inauguració amb autoritats com el llavors alcalde de Barcelona, Josep Maria Porcioles, que va parlar per telèfon amb Picasso per agrair-li les seves donacions d’obres per al museu. "És un fet extraordinari, perquè recorda que Picasso era un pintor comunista. Quan la gent fa cua per veure una exposició seva, en realitat estava fent un pols al règim", diu Guigon.

Picasso només va viure a Barcelona entre el 1895 i el 1904, però els amics que va fer allà li van durar tota la vida, per exemple, amb la família de l’editor Gustau Gili, i sempre va voler mantenir la connexió amb la ciutat. A l’exposició es pot veure aquesta proximitat de Picasso amb els seus amics catalans i el miracle que va ser la creació del museu en ple franquisme. "Estic molt content de poder explicar aquesta història aquí a Madrid", diu Emmanuel Guigon amb un somriure.