Mor William Klein, el gran exponent de la fotografia de carrer
El nord-americà va revolucionar la fotografia amb els seus retrats en blanc i negre de ciutats com ara Nova York, París i Tòquio
BarcelonaWilliam Klein, un dels grans exponents de la fotografia contemporània però també pintor, cineasta i grafista, va morir dissabte als 94 anys, segons ha transcendit aquest dilluns. Nascut a Nova York el 1928, Klein va ser un dels primers i més importants fotògrafs de carrer, tant per les seves imatges crues i borroses de la gent de barris humils com per treure la fotografia de moda dels estudis i portar les models a peu de carrer, amb una mirada sempre irònica i divertida.
El carrer palpitava dins de Klein, que va créixer durant la Gran Depressió en un barri molt proper a Harlem amb la seva família de migrants jueus. En aquell escenari ell no hi veia només delinqüència, crim i marginalitat, sinó orgull, noblesa, ràbia i identitat. Les seves fotografies urbanes no es recreaven en els ambients degradats, sinó en la força de les expressions, sense parar gaire atenció a la tècnica, forçant les possibilitats expressives de les càmeres. "Quan tinc una càmera a les mans faig tot el possible perquè no funcioni correctament –deia–. Per a mi, fer una fotografia és fer una antifotografia".
Alumne brillant, va matricular-se a la universitat pública als 14 anys, però la va abandonar per allistar-se a l'exèrcit durant la Segona Guerra Mundial, que el va portar a Alemanya i França, on tornaria a finals dels anys 40 per estudiar art a la Sorbona –i amb el mestre del cubisme Fernard Lèger– gràcies a una beca del govern nord-americà per als veterans de guerra. Durant els primers anys es va dedicar a la pintura, l'escultura i l'art cinètic, fins que va començar a experimentar amb la fotografia.
La formació artística de Klein i el seu gust per l'avantguarda tenen un impacte determinant en la seva fotografia. "La fotografia va representar per a mi sortir de l'abecé de la pintura abstracta que es feia aleshores a París –explicava Klein–. Vaig descobrir que podia fer el que volgués amb un negatiu en una habitació fosca. La fotografia em permetia parlar sobre la vida del meu voltant, cosa que no podia fer amb pintures geomètriques".
El 1952, Alexander Liberman, director d'art de Vogue, es va fixar en l'obra fotogràfica de Klein i les portes de la moda van obrir-se per a ell. Liberman també el va animar a fer realitat el seu projecte de fer un llibre de fotografies sobre Nova York, que va marcar un punt d'inflexió en la manera de retratar les ciutats, Life is good & good for you in New York. Klein alternava els seus retrats a peu de carrer, bruts i amb molt de gra, amb treballs de moda sofisticats i experimentals, amb solucions mai vistes com fer servir el teleobjectiu i el gran angular o barrejar les models amb els vianants d'un carrer concorregut.
"A Nova York, Klein troba el seu llenguatge fotogràfic i es carrega totes les convencions, fa coses que no estaven previstes i en lloc de mantenir la distància se submergeix en la massa", deia Raphaëlle Stopin, el seu assistent durant anys i comissari de William Klein. Manifest, l'exposició que li va dedicar la Pedrera el 2020 i que el va portar a Barcelona als seus 92 anys. Al contrari del que feien altres fotògrafs documentals, ell trencava amb l'enquadrament, la il·luminació, la nitidesa, però a més també trencava la quarta paret i intervenia en l'acció. Provocava les persones que se li posaven al davant. Una de les seves imatges més icòniques, un nen apuntant-lo, va sorgir quan li va dir al nen "Fes-te el dolent!", explicava en una entrevista a Le Monde el 2005. Potser el seu secret era que tenia "un ull americà i un ull europeu", com solia dir el fotògraf, un gegant de la fotografia que no només deixa una obra cabdal, sinó també un estil irrepetible.