Mor el fotògraf Ramon Masats
Va ser un dels grans cronistes de la segona meitat del segle XX
BarcelonaEl fotògraf Ramon Masats ha mort aquest dilluns a Madrid. Nascut a Caldes de Montbui el 1931, va ser un dels grans fotoperiodistes de la segona meitat del segle XX, autor de fotografies icòniques com la d'uns capellans jugant a futbol al seminari de Madrid el 1960. "No sé explicar la meva fotografia, només sé que les meves fotos són tot intuïció. No n’hi ha una que estigui molt pensada", explicava Masats fa uns anys a l'ARA. En aquella entrevista també admetia que hi ha "ironia catalana" en les seves fotografies: "Quan treballava a la Gaceta Ilustrada feia l’encàrrec, però també feia fotos per a mi. Buscava un detall, una petita cosa".
Després de la mort de Colita, Ramon Masats era l'últim referent viu de les generacions de grans fotògrafs encapçalades per Francesc Català-Roca. "La fotografia de Masats crida l'atenció per la potència", explica a l'ARA Laura Terré, historiadora de la fotografia especialitzada en el reporterisme de la postguerra. "No tenia plantejaments formals ni era rebuscat ni intel·lectual. Era molt directe, era un fotògraf documental molt bo. Tenia una intuïció cap als temes irònics, per saber plantejar imatges d'aquelles que feien riure, però que al mateix temps tenien un pòsit de crítica i d'ironia", afegeix.
El carrer va ser la primera font d'inspiració de Ramon Masats. Es va iniciar experimentant amb el llenguatge fotogràfic: ombres, angles, formes, accions, imatges amb què aprenia a jugar amb la llum i a dominar l’abecé del mitjà. De seguida es va fixar en la gent, en la vida del seu voltant, en detalls concrets, que seran les constants de la seva obra posterior. Als anys cinquanta es passejava amb la càmera per la seva realitat més immediata, per Terrassa, Sitges, les barraques del Somorrostro i Montjuïc, i combinava unes fotografies que podien ser més formalistes amb altres de més plàstiques i altres de documentals: unes gandules, una esquerda, una gitana amb el fill en braços. Aviat va ingressar a l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, on va conèixer Ricard Terré, Oriol Maspons, Xavier Miserachs i altres grans noms de la fotografia catalana. "Primer vaig fer uns anys d’aficionat i, per provar-me, vaig agafar un tòpic com els sanfermines. Vaig anar-hi a fer fotos. Quan vaig tornar a Barcelona, els meus amics, el Xavi Miserachs, l’Oriol Maspons, el Ricard Terré, em van dir que estaven molt bé", deia.
Després de sèries sobre la Rambla de Barcelona, va deixar la feina a la bacallaneria familiar per dedicar-se professionalment a la fotografia. Precisament, la Gaceta Ilustrada, amb redacció a Madrid, va ser una de les primeres publicacions en què va treballar. “On posava l’objectiu, tenia una foto feta”, explicava Laura Terré, filla de Ricard Terré, a propòsit de l'exposició que li va dedicar la galeria Ana Mas Projects de l'Hospitalet de Llobregat el 2017. En aquella mostra hi havia les fotos que havia fet a la Rambla, que no eren panoràmiques sinó gent fent coses i detalls més abstractes: un enllustrador de sabates, un senyor cargolant un cigarret, animals engabiats, ganivets oberts, balcons i una escorça foradada, tal com explica Laura Serra a l'ARA.
"Intentava passar desapercebut. Era molt ràpid. Així com la Cristina García Rodero, que és una gran fotògrafa, té tendència a anar a un lloc any rere any, jo no: anava a un lloc, feia el que podia i no hi volia tornar més. Excepte als sanfermines, que es van convertir en un llibre", recorda Masats. Otto Steinbert va saber veure la mirada singular de Masats quan el va seleccionar, a ell i a Xavier Miserachs, per representar la fotografia espanyola a Brussel·les.
Fins a mitjans dels seixanta va fer tota mena de reportatges sense perdre la personalitat. La revista Paris Match li va encarregar el seguiment del casament dels Reis d'Espanya el 1962 i també va il·lustrar un Don Quijote amb edició de Martí de Riquer, a més de reportatges sobre els Sanfermines. De la icònica fotografia dels capellans deia, rient: "N’estic fins als collons. Sembla que només hagi fet aquella fotografia. I potser és veritat. Encara tothom me la demana. Crec que captura tota una època: els capellans, el futbol... Era un encàrrec de la Gaceta que em va portar al Seminari de Madrid", recordava. "Va ser un referent com a fotoperiodista. Les seves imatges més icòniques són fantàstiques", explica a l'ARA el director del Centre Internacional de Fotografia Toni Catany, Toni Garau.
Masats va deixar de banda la fotografia durant uns anys per dedicar-se al cinema. Va fer documentals per a Televisió Espanyola i fins i tot va fer una incursió en la ficció dirigint Topical spanish (1971), amb guió de l'humorista Chumy Chúmez i amb un repartiment que incloïa Guillermina Motta, José Sazatornil i el grup Los Iberos. Novament a la fotografia, als anys vuitanta va canviar el blanc i negre pel color i va col·laborar amb l'escriptor Lluís Carandell en llibres com Nuestro Madrid i Del cielo a Madrid, entre d'altres.
Durant una època, la fotografia documental de Masats i altres companys de generació va ser menystinguda, però finalment va ser reconeguda com cal. Ell va rebre el Premi Nacional de Fotografia que atorga el ministeri de Cultura el 2004, i va protagonitzar interessants exposicions al Círculo de Bellas Artes madrileny, al Museu Reina Sofia, al Palau de la Virreina, a la Galeria Marlborough o a la sala Muncunill de Terrassa, que li va dedicar una interessant retrospectiva.