Lee Miller: una fotògrafa entre la moda, el surrealisme i els horrors de la guerra

PalafrugellLa fotògrafa i reportera nord-americana Lee Miller (1907-1977) va viure moltes vides en una de sola, com es pot veure en l'exposició que li dedica la 13a Biennal de Fotografia Xavier Miserachs a l'espai La Bòbila de Palafrugell a partir d'aquest diumenge, i en el biopic protagonitzat per Kate Winslet Lee, que s'estrenarà el 27 de setembre. La seva trajectòria va començar com a model per a la revista Vogue, però per satisfer les seves inquietuds artístiques va marxar de Nova York a París per treballar amb Man Ray, de qui va ser amant i amb qui va desenvolupar el procés de solarització, amb el qual invertien totalment o parcialment els tons d'una fotografia.

A París, Miller va seguir treballant com a model i també va fer fotografia de moda. Més endavant, va tornar a Nova York, on va obrir el seu propi estudi, un fet poc habitual per a una dona als primers anys 30. Poc després es va casar amb l'empresari egipci Aziz Eloui Bey, va tancar el seu estudi i va marxar a viure al Caire. Però aquella vida l'ofegava, així que Miller va tornar a París el 1937, un viatge on va conèixer el seu futur marit, el pintor, poeta i biògraf d'artistes Roland Penrose.

Més endavant, Miller va fer història com a corresponsal de guerra amb les tropes aliades a França, Alemanya i Àustria. Entre les imatges més estremidores hi ha les de l'alliberament del camp de concentració de Dachau. "Si es vol entendre Lee Miller com a fotògrafa de moda i com a reportera de guerra, s'ha de pensar en el surrealisme, que la va influenciar en tot", afirma el seu fill, el també fotògraf Antony Penrose. "El surrealisme és més que un moviment artístic, és una forma de vida basada en les idees de pau, llibertat i justícia, i ella també les reivindicava, i en les seves fotografies també hi ha els significats ocults i les metàfores pròpies dels surrealistes", subratlla.

L'exposició, que és la primera retrospectiva de Miller a Catalunya, porta per títol Lee Miller. El desig de llibertat i inclou una seixantena de fotografies. La directora de la Biennal i comissària de la mostra, Maria Planas, l'ha volgut centrar en el paper sovint poc reconegut de les dones durant la guerra. Lee Miller va viure amb tanta intensitat que potser per això va decidir exercir de cuinera i amfitriona per als nombrosos intel·lectuals i artistes que rebien ella i Penrose. Els seus treballs i documents els va guardar dins desenes de caixes en unes golfes, i el seu fill i la seva dona no els van descobrir fins després de la seva mort.

El caràcter totterreny de Colita i el Toni Catany mediterrani

La programació de la Biennal inclou una desena d'exposicions més, entre les quals destaca Colita. Para un roto y un descosido, la primera exposició pòstuma de Colita a Catalunya. Ella mateixa va participar en el projecte, ja que va triar el títol, una referència al seu caràcter totterreny. Entre les obres exposades hi ha algunes de les seves imatges més icòniques, com les de Carmen Amaya, els retrats de Gabriel García Márquez, Jaime Gil de Biedma i Joan Manuel Serrat i els de les pioneres manifestacions feministes i del moviment gai durant la Transició. Un altre plat fort d'aquesta Biennal és La meva Mediterrània, de Toni Catany, a la Fundació Josep Pla. Es tracta d'una revisió, 33 anys després, de la mítica exposició de Catany amb fotos fetes durant els seus viatges per Itàlia, Grècia, Turquia, Egipte, Israel i el Magrib. Ara el director del Centre Internacional de Fotografia i comissari de la mostra, Toni Garau, i el director de la Fundació Josep Pla, Francesc Montero, l'han posat en diàleg amb els textos de Josep Pla.

Una altra de les exposicions més destacades és La Chanca en color (1962-1968), de Carlos Pérez Siquier, a Can Mario, el museu d'escultura de la Fundació Vila Casas, amb una sèrie de còpies vintage propietat de la Fundació Mapfre. I en la línia de treball de la Biennal de descobrir arxius fotogràfics desconeguts, aquesta edició presenta Àlbum d'estiueig (1942-1958), una mostra comissariada pel també director de la Biennal, Enric Bruguera, basada en els àlbums fotogràfics de la família Roig, empresaris tèxtils de Terrassa que van estiuejar a Llafranc als anys 40.