Coincidint amb l'exposició d'Ilse Bing també obre les portes la mostra de la guanyadora del primer KBr Photo Award, la fotògrafa nord-americana Anastasia Samoylova (1984). El guardó està dotat amb 25.000 euros, amb els quals l'artista va viatjar a disset ciutats de quinze països, entre les quals hi ha Barcelona, Madrid, Nova York, Londres, París, Los Angeles i Tòquio. El resultat és, com diu la comissària de la mostra, Carmen del Val, una reflexió punyent sobre "la gran ciutat global", i les imatges també inclouen una mirada de gènere de la ciutat. Com Ilse Bing, Samoylova es defineix com una "immigrant" que amb els seus treballs, deutors dels contrastos entre imatges dels collages dadaistes, vol també que el públic es plantegi com les imatges, com diu la mateixa artista, "conformen la nostra manera de veure el món".
L'exposició més ambiciosa de la fotògrafa alemanya Ilse Bing
El centre KBr de la Fundació Mapfre reivindica el caliu humà de les avantguardes
BarcelonaLa fotògrafa alemanya Ilse Bing (Frankfurt, 1899 - Nova York, 1998) va tenir les circumstàncies històriques en contra. La seva obra no va tenir el reconeixement que es mereixia "per haver nascut en un moment històric convuls, i en un món on la visibilitat de la dona era irrellevant", explica el conservador de fotografia de la Fundació Mapfre, Carlos Gollonet, amb motiu de l'exposició que dediquen a Ilse Bing, la més ambiciosa, amb més de 190 fotografies de divuit col·leccions d'Europa i els Estats Units. "La dona emancipada molestava molt en determinats sectors socials", subratlla Gollonet. La mostra es pot visitar al Centre de Fotografia KBr, a Barcelona, fins al 14 de maig.
Ilse Bing va néixer en una família jueva acomodada. La seva formació va començar en el camp de les matemàtiques i la física, i poc després va fer un gir cap a la història de l'art i l'arquitectura. Va descobrir la fotografia documentant els edificis de l'arquitecte Friedrich Gilly, i la seva obra es caracteritza sobretot pel seu caràcter heterodox. "L'obra d'Ilse Bing escapa de qualsevol temptativa de classificació ortodoxa", afirma el comissari de la mostra, el crític i professor Juan Vicente Aliaga. "Malgrat que les seves fotografies estan impregnades d'elements visuals vinculats a la Nova Visió, i que també va conèixer el surrealisme, la posició en què se situa defuig qualsevol adscripció estrica a un corrent determinat", explica el comissari.
La singularitat de la seva obra es troba en la unió de "la modernitat i la innovació formals, sovint enfortides per un caràcter humanista, amb un tarannà amb consciència social", fruit del seu contacte amb intel·lectuals d'esquerres. Així que, en paral·lel als punts de vista agosarats, Bing no va perdre mai de vista la gent corrent, sobretot a Alemanya i París: es poden veure imatges amb els estudiants de l'escola alemanya de dansa Laban, un grup de pobres parisencs, una ballarina de cancan, i una altra amb uns visitants de la Torre Eiffel un dia que bufava un vent molt fort.
El recorregut de la mostra està organitzat temàticament, amb apartats dedicats a temes com els anys de París (potser el seu moment més creatiu), els gratacels i els carrers novaiorquesos, la fotografia de moda (caracteritzada pels matisos eròtics que va donar a les peces), els retrats, els autoretrats i les fotografies de natura. Bing va ser una de les escasses reporteres dels anys 30, i va treballar per a revistes com Vu, Arts et Métiers Graphiques i Le Monde Illustré. Va ser també l'única fotògrafa professional que va treballar a París exclusivament amb una càmera Leica. La fotografia de moda la va fer a revistes com Harper's Bazaar i la casa Schiaparelli.
Al llarg de la seva trajectòria, Ilse Bing va tenir un èxit desigual. El 1936 va formar part de la primera exposició de fotografia moderna del Louvre i el 1937 d'una altra exposició cabdal al MoMA de Nova York. Així tot, la seva relació amb els Estats Units va ser difícil, i va arribar a treballar cuidant gossos per sortir-se'n. Quan Bing hi va anar el 1936, va rebre encàrrecs i propostes perquè s'hi quedés, com una de la revista Life, que va rebutjar. En canvi, no els va rebre quan s'hi va exiliar cinc anys després amb el seu marit, el pianista i musicòleg Konrad Wolff, després de passar uns mesos en un camp d'internament francès.
Quan el matrimoni es va instal·lar a Nova York ja no eren una excepció, hi havia molts més artistes i intel·lectuals europeus que, com ella, s'havien refugiat als Estats Units. Bing no va poder pagar per recuperar totes les obres que s'havia fet enviar des de França, així que una part va quedar a la duana. Algunes imatges que va fer d'una tanca o d'una sortida d'aigua en una vorera parlen de "tancament i opressió", com diu Aliaga. "Els carrers pels quals camino no m'integren com els de París; l'arquitectura amb les seves proporcions inhumanes em fa sentir aïllada, com si visqués en un buit. Aquí veig les meravelles del món com si fos a dins d'una càpsula espacial", va escriure la mateixa Ilse Bing. La seva trajectòria fotogràfica va acabar als anys 50. Es va retirar el 1959 perquè considerava que ja havia complert la seva missió, però va continuar escrivint i poesia i fent collages. "Tot es mou, res es queda i jo no hauria de resistir-m'hi", va dir l'artista.