Un dels grans arxius mundials de fotografia d'arquitectura es queda a Catalunya

BarcelonaLa vida del fotògraf japonès Hisao Suzuki (Yamagata, 1957) va fer un tomb a finals dels anys 70, quan va quedar fascinat per les obres d’Antoni Gaudí en una exposició del seu col·lega Eikoh Hosoe. Quan les va venir a veure tres anys després, tenia previst quedar-se a Barcelona uns tres mesos i ja fa més de 30 anys que hi viu, després de convertir-se “per casualitat”, com diu ell mateix, en fotògraf d’arquitectura arran de l’encàrrec que li va fer l’arquitecte Arata Isozaki de documentar la construcció del Palau Sant Jordi. “L’arquitectura contemporània no m’era un tema pròxim i la feina del Palau Sant Jordi va ser un gran aprenentatge”, explica Suzuki. 

Durant aquestes dècades, Hisao Suzuki ha immortalitzat les obres dels estudis catalans, espanyols i internacionals més importants i s’ha convertit en un dels fotògrafs d’arquitectura més importants del món. La seva relació amb Catalunya serà encara més profunda, perquè ha donat el seu arxiu a la fundació d'un estudi amb el qual té una relació molt estreta des de fa anys, els RCR Arquitectes d’Olot, perquè ha retratat moltes de les seves obres i és el responsable del taller de fotografia i audiovisuals que els arquitectes organitzen cada estiu. “Per la gran quantitat d’imatges, m’és molt difícil endreçar i conservar l’arxiu per a les futures generacions jo sol, així que vaig pensar que fer la donació era el millor”, afirma Suzuki.

La donació es va formalitzar el 31 de març de l’any passat a La Vila, la masia a la Vall de Bianya que els arquitectes fan servir com a laboratori de creació i recerca. La notícia de la donació es fa pública ara i una petita part de la seva obra veurà la llum en una exposició al Museu de la Garrotxa a partir d’aquest divendres, organitzada per la Fundació RCR Bunka i el mateix museu. La mostra inclourà 48 fotografies en blanc i negre dels edificis més emblemàtics de l’arquitectura internacional de les últimes dècades i els retrats dels seus autors, com el Museu d’Art Romà de Mèrida, de Rafael Moneo; l'Escola Llar de Morella, d’Enric Miralles i Carme Pinós, i la Torre Agbar, de Jean Nouvel. Serà la seva primera exposició individual. “He col·laborat en moltes exposicions d’arquitectes i en exposicions temàtiques. Fins ara no havia tingut l’ocasió de fer una exposició, i al mateix temps pensava que ja tocava presentar la meva obra”.

En paral·lel als encàrrecs que li van fer els estudis, Hisao Suzuki va ser durant uns anys el fotògraf principal d’una de les revistes d’arquitectura més importants, El Croquis. “La meva carrera ha sigut com anar pujant els esglaons d’una escala, però si Barcelona no hagués guanyat els Jocs Olímpics, crec que hauria tornat al Japó”, diu Suzuki.  

De la fotografia de Suzuki, Rafael Aranda, Carme Pigem i el mateix Ramon Vilalta (els RCR) en destaquen la serenor. “No són imatges eloqüents; parlen sense dir una paraula, sense necessitat de cap gest o exageració”, diuen els arquitectes a la presentació de la mostra. “Hisao Suzuki aconsegueix les imatges d’una forma natural, amb el mestratge de qui ha desaprès, i tot això ens dona indicis de l’espiritualitat de l’Orient”, diuen els arquitectes.

Els fons de Hisao Suzuki inclouen 46.000 fotografies, 31.000 de les quals són analògiques en pel·lícula de gran format. 30.000 d’aquestes fotografies són d’arquitectura contemporània mundial i entre elles també hi ha retrats d’arquitectes i compositors musicals. Les més antigues són del 1986. Les altres 1.000 són les més primerenques i estan dedicades a esglésies romàniques, edificis modernistes i cuina. El 90% van ser fetes amb negatius de gran format i la resta amb rodets de pas universal. Hisao Suzuki va començar a treballar en digital el 2014, així que les altres 15.000 fotografies són digitals.

La donació també inclou totes les fotografies que faci fins al final de la seva trajectòria professional. “Hisao Suzuki fa molts anys que té relació amb l’estudi RCR. Quan ell va expressar el seu desig de cedir el seu arxiu perquè la fundació el custodiés i el mantingués, va ser una gran satisfacció per a la fundació i els RCR, però no una gran sorpresa, perquè estaven molt al cas de les seves intencions”, afirma el president de la Fundació, Ramon Folch. “Però no deixa de ser un repte, perquè són 46.000 documents”, explica. A partir d’ara tenen previst digitalitzar les fotografies analògiques i crear un arxiu accessible. “Al llarg dels anys han sorgit diferents oportunitats i a la fundació no ens tanquem a res”, conclou Folch.