Tot Cartier-Bresson en una gran exposició

BarcelonaCorre l'any 1933, i el fotògraf francès Henri Cartier-Bresson (1908-2004) és de viatge per Espanya per cobrir les eleccions per encàrrec de la revista Vu. En un carrer en ruïnes de Sevilla troba una paret amb un gran portell. El forat de la paret i el reguitzell de nens que fan vida en aquell carrer. Cartier-Bresson es posa a l'altra banda del forat amb la càmera Leica a esperar que passi alguna cosa. Clic, clic, clic... A mesura que els nens s'aturen i miren encuriosits a la càmera, o, al contrari, continuen jugant com si res, Cartier-Bresson va omplint el rodet d'unes imatges que estan entre les més representatives del seu caràcter humanista i compromès amb els més desafavorits.

Grans col·leccions com la del MoMA de Nova York tenen imatges d'aquesta sèrie, i a partir d'aquest divendres fins al 26 de gener una d'elles es pot veure en la gran exposició que el centre KBr de la Fundació Mapfre de Barcelona dedica a Henri Cartier-Bresson. "Aquestes imatges són com un incident programat", afirma el comissari de la mostra, Ulrich Pohlmann. "En certa manera, Cartier-Bresson és un caçador d'imatges –explica Pohlmann–. Sabia que aquell era el teló de fons perfecte per a la fotografia que volia fer. Tenia algunes idees dins el cap, i naturalment la situació el va sorprendre perquè no la podia controlar. Encara que sembli una mica un muntatge, no és una imatge escenificada". El mateix Cartier-Bresson va explicar en què consistia el que ell anomenava "l'atzar objectiu" del qual van sorgir els "moments decisius" que s'han convertit en la marca de la seva fotografia: "Fotografiar és posar el cap, l'ull i el cor en el mateix punt de mira. [...] Per a mi, la càmera és un quadern d'esbossos, un instrument d'intuïció i d'espontaneïtat, la mestressa de l'instant que, en termes visuals, qüestiona i decideix alhora".

Malgrat tot, Pohlmann no es va conformar amb tot el que sabia de Cartier-Bresson. Per acceptar l'encàrrec de l'exposició, que està organitzada amb la col·laboració del Bucerius Kunst Forum d'Hamburg i la Fundació Henri Cartier-Bresson, va posar com a condició passar tres mesos fent recerca a l'arxiu de la fundació, d'on provenen les 260 fotografies exposades, seleccionades entre les 10.000 còpies que va consultar, sense comptar els fulls de contacte. I també en va llegir tota la correspondència.

"Pensava que de Cartier-Bresson s'havien fet massa exposicions i llibres, i que se'l tractava com un déu que produeix imatges intemporals. Després de la Segona Guerra Mundial, Cartier-Bresson va ser el fotògraf més famós internacionalment durant dècades. Va publicar en uns 2.000 diaris i revistes d'arreu del món, i va fer algunes pel·lícules; per això hem inclòs en l'exposició pàgines de diaris i revistes i dues de les seves pel·lícules. Més que purament un fotògraf, l'hem volgut mostrar en un context multimèdia i recollir la complexitat de la seva personalitat", diu Pohlmann. "Durant la meva recerca, vaig descobrir Cartier-Bresson com un subjecte polític, en acció, i com a observador, a diferència de la imatge del fotògraf de l'instant decisiu construïda durant les últimes dècades de la seva vida. El que és important és que no hi ha només un Cartier-Bresson, n'hi ha molts; les seves idees i la seva manera de treballar canvien. I al llarg de l'exposició, es poden veure els canvis socials i polítics al llarg de cinc o sis dècades. Cartier-Bresson també és un historiador amb la seva càmera, però no com un reporter, sinó que li va interessar l'estat psicològic de les persones. Va tenir una curiositat enorme per les persones", explica. Així, Cartier-Bresson va ser empàtic i, al mateix temps, va mantenir les distàncies. "És una humanista, però no es posiciona. Jo crec que és un fotògraf dialèctic, perquè intenta veure els fets des de diferents perspectives", diu.

Henri Cartier-Bresson provenia d'una família adinerada d'industrials tèxtils. Estava previst que succeís el pare al capdavant de l'empresa, però els negocis no li interessaven gens. Sí que mostrava interès per la literatura, per autors com Dostoievski, Baudelaire i Rimbaud. Es va buscar com viure pel seu compte, però sempre va tenir bona relació amb els pares i la família perquè en depenia econòmicament. "Al començament no podia viure de la fotografia", adverteix el comissari. Abans d'emprendre un viatge a l'Àfrica la tardor del 1930, es va comprar una Leica de 35 mm a Marsella. I l'impacte d'aquell viatge, durant el qual va caure malalt, el va fer un anticolonialista convençut.

Del surrealisme al reporterisme

Seguint les explicacions del seu ofici que va donar el mateix artista, l'exposició porta per títol Henri Cartier-Bresson. Watch! Watch! Watch! "Cartier-Bresson deia d'ell mateix que era una persona visual i que entenia el món de les aparences a través dels ulls. El seu desig era de veure-hi, de percebre coses, no necessàriament relacionat amb els resultats, perquè sovint no estava interessat a veure la imatge. Quan viatjava, no veia la imatge impresa fins mesos després d'haver-la pres", diu Pohlmann. El recorregut de l'exposició és cronològic i alhora temàtic, des dels inicis vinculats al surrealisme, amb unes imatges amb les quals va voler "revelar l'inconscient", com diu el comissari, fins a les fotografies que fa del Procés de Burgos (1970), de tot menys del que passava dins del tribunal, al qual no va tenir accés, com l'espera dels familiars. N'hi ha d'altres que va fer també a Espanya, en ciutats com Segòvia, per encàrrec de la Unesco. Com que aquestes últimes eren unes imatges més aviat de promoció turística, Cartier-Bresson va fer unes imatges "apolítiques", com diu Pohlmann.

Una altra fita de la trajectòria del fotògraf francès és que va ser un dels fundadors de l'agència Magnum el 1947, juntament amb Robert Capa i David Chim Seymour, entre d'altres. Capa va ser clau en la trajectòria de Cartier-Bresson, perquè als anys 30 li va suggerir que abandonés el surrealisme per fer-se reporter, encara que no va perdre mai un cert toc surrealista. El recorregut de la mostra continua amb àmbits dedicats als primers reportatges polítics i de guerra –va ser capturat per les tropes alemanyes el 1943 i se'n va sortir en el tercer intent de fugir del camp de presoners V-A de Ludwigsburg–; a l'Índia i la Xina com dues societats en transformació; el comunisme i la Guerra Freda –va visitar la Unió Soviètica el 1954–, i les lluites pels drets dels afroamericans als Estats Units, un aspecte gairebé inèdit de la seva obra. Més endavant, es pot veure com Cartier-Bresson va abordar la relació de l'home i la màquina en els entorns industrials, la seva personal mirada del poder, a través de les imatges de les manifestacions en protesta per la massacre d'algerians a París el 1961 i del funeral del president Charles de Gaulle, de qui havia sigut fotògraf oficial.

El recorregut de l'exposició acaba amb un àmbit dedicat als retrats, entre els quals hi ha el que va fer a Matisse envoltat de colomins, tot i que no li agradava gens que el retratessin, i a Marcel Duchamp, poques setmanes abans de morir. I també a Alberto Giacometti, Coco Chanel, William Faulkner, Simone de Beauvoir, Jean-Paul Sartre, Colette, Saül Steinberg, Arthur Miller i Truman Capote. "Cartier-Bresson va estar sempre interessat en el retrat, però no va fer aquests perquè els personatges fossin famosos, sinó que va fotografiar el seu univers personal. Va començar el 1944, després que l'alliberessin, movent-se pel sud de França sense permís i retratant Pierre Bonnard i Pablo Picasso –diu Pohlmann–. Com havia fet sempre, amb els retrats va intentar ser invisible. Truman Capote recordava que durant la sessió Cartier-Bresson s'havia mogut al seu voltant com si fos una libèl·lula".

Coincidint amb aquesta exposició, també obre les portes la mostra d'estudiants de fotografia del programa KBr Flama. En aquesta edició els fotògrafs representats són Laura Aranda Lavado, Esfenia Bedmar, Malu Reigal i Alain Rojas Pastor.