La fosca història que s’amaga rere el Floquet de Neu

BarcelonaEl Floquet de Neu va morir el 24 de novembre del 2003, a les 6.40 del matí, després que li posessin una injecció al Zoo de Barcelona, on havia passat 37 anys, és a dir, pràcticament tota la seva existència. Quan va morir es va proposar de posar el seu nom a un carrer, fer-li un monument i, fins i tot, algú va suggerir que fos dissecat. Amb aquesta icona de la Barcelona preolímpica -que fins i tot tenia DNI- comença una exposició crítica i incòmoda sobre el passat colonial de la ciutat: Ikunde. Barcelona, metròpoli colonial, que es podrà veure al Museu de Cultures del Món de Barcelona fins al 5 de febrer. “Floquet de Neu és segurament el ciutadà barceloní d’origen guineà més conegut”, diu Alberto López, antropòleg i comissari de l’exposició, junt amb Andrés Antebi, Pablo González i Eloy Martín.

Al costat de les fotografies del mític goril·la blanc a la casa de Jordi Sabater Pi que demostren fins a quin punt va ser humanitzat -va viure amb el primatòleg durant quasi un any i va anar de vacances amb la seva família- hi ha molta de la parafernàlia que va generar. Des de llibres fins a cromos, passant per samarretes i màscares que a molts els remetran a la seva infància. Però a partir d’aquí comença la foscor, perquè el relat de l’exposició no evoca cap record tendre: mostra com Barcelona va extreure recursos faunístics, ànimes i trofeus de la colònia espanyola de Guinea Equatorial. I ho fa amb poesia, fotografies, mapes, pel·lícules, peces etnològiques, documents, llibres i un colossal goril·la dissecat al qual van abraçar Ava Gardner o Salvador Dalí. L’exposició és només una part d’una llarga investigació de l’equip de comissaris i vol rebatre molts arguments: “No és cert que la societat catalana va participar quasi de manera forçada en l’experiència colonial. De fet, la va dirigir i patrocinar”, afirma López. La burgesia catalana va fer diversos i suculents negocis a la colònia espanyola. Entre els documents de la darrera part de l’exposició hi apareix el nom de Fèlix Millet, actualment imputat pel cas Palau: “El seu pare el va enviar a fer els seus primers passos en el món dels negocis. Tocava el saxo amb un grup que es deia Banana Boys”, afirma Antebi.

Un altre argument que desmunta l’exposició és la neutralitat de la ciència. “No és cert que sigui objectiva o que estigui desvinculada de la dominació colonial: legitima el discurs colonial i té una voluntat extractiva”, diu López. L’afany d’acaparar objectes i animals era impressionant. Hi ha caixes plenes de peces d’una excavació a Playa Carbonera del 1958 que el Museu Etnològic mai va arribar ni a catalogar ni a estudiar. Dues proves més d’aquesta voluntat extractiva són Ikunde i la cacera programada.

El 1959, l’Ajuntament de Barcelona va impulsar i finançar el Centro de Experimentación y Adaptación Animal de Ikunde, prop de Bata, l’antiga capital de Guinea i durant molt de temps un dels principals ports del tràfic d’esclaus. La caça era un dels principals negocis d’aquesta excolònia espanyola. Quan es va crear Ikunde es va voler acabar amb el monopoli que tenia un dels grans caçadors de l’època, Luis de Lassaletta i Declós. A Ikunde, que els guineans anomenaven “el zoo de Barcelona” i del qual pràcticament no queda cap rastre, es van començar a contractar caçadors locals i a enviar animals no només a la capital catalana sinó a zoos d’arreu d’Europa. Amb els beneficis de les vendes es va finançar en part el Zoo de Barcelona. “Des d’Ikunde, per exemple, cada mes s’enviaven centenars de granotes Goliat a Europa. Moltes morien pel camí. Per capturar goril·les i ximpanzés es mataven els pares per poder capturar les cries -explica López-. Hi ha hagut un oblit sistemàtic de l’experiència colonial. Ens hauríem de preguntar per què”, afegeix. “D’Ikunde, n’hi ha molta documentació i molt interessant al Museu Etnològic -destaca Antebi-. En canvi, al Zoo de Barcelona hi ha un forat negre. No hem localitzat la documentació”, afegeix.

“Amb aquesta exposició volem revisitar el passat des d’una mirada contemporània, amb rigor i valentia”, assegura Pep Fornés, director del Museu Etnològic de Barcelona i del Museu de les Cultures del Món. “És una exposició colpidora que presenta la nova tendència del museu, que és trencar amb el bonisme d’obres d’art desposseïdes de contingut”, afegeix.

El director reclama reorientar el museu

Ikunde. Barcelona, metropòli colonial és la primera exposició temporal del Museu de les Cultures del Món de la nova legislatura. Pep Fornés, director del Museu Etnològic de Barcelona i del Museu de Cultures del Món des del 2008, va aprofitar la presentació de l’exposició per anunciar que hi haurà un canvi d’orientació del centre. Fornés creu que l’Etnològic -reinaugurat l’octubre passat després de quatre anys d’obres- i el Museu de Cultures del Món -obert el febrer del 2015- haurien de ser un únic museu amb un sol nom i dues seus. Durant cinc mesos un equip ha estudiat com s’hauria de reorientar el Museu de Cultures del Món. S’estudia que no hi hagi exposicions permanents, que les peces no siguin només obres d’art sinó que tinguin un contingut i que s’incloguin peces de la cultura musulmana. Tots aquests canvis, però, estan pendents del vist-i-plau del nou equip de cultura de l’Ajuntament de Barcelona. Serà el nou responsable de Cultura, Jaume Collboni, qui finalment decideixi si el Museu de Cultures del Món deixa de dir-se així i si canvia tot el seu discurs.