Fosa a blanc d'un magnífic Héctor Alterio
Barcelona'El padre', al Teatre Romea. 15 de setembre
'El padre' és un vehicle perfecte per al lluïment d’un actor. I els protagonistes de l’obra a França, Anglaterra i els Estats Units han rebut per la seva interpretació les màximes distincions de cada capital. Héctor Alterio no desaprofita l’ocasió per aconseguir, amb 87 anys -els compleix demà-, un triomf rotund que va fer posar dreta la platea del Teatre Romea en la inauguració de la nova temporada.
La gran virtut de l’obra del francès Florian Zeller, que aborda un tema tan dolorós com l’Alzheimer o la demència senil, consisteix a contaminar l’espectador del desconcert que la malaltia provoca tant al malalt com a les persones del seu entorn, però alhora mantenint l’atenció amb dosis d’intriga -la música hi ajuda-. Zeller barreja amb molta habilitat la realitat amb l’alteració que provoca la malaltia fins a fer-nos dubtar de quina és aquesta realitat i quines són les veritables intencions dels que envolten el malalt.
El personatge creat per Zeller és un home de caràcter que rebutja les infermeres que la seva filla contracta perquè l’atenguin, que té les seves obsessions i que a poc a poc va esborrant els records enmig d’una gran confusió.
No hi ha dubte que qui desafortunadament hagi patit la difícil convivència amb aquesta malaltia trobarà molts punts de coincidència que donen plena credibilitat a la narració, que passa pel dolor però també pel riure, amb la comicitat tendra que provoquen algunes reaccions insospitades del malalt. Això sí, potser trobarà a faltar en la magnífica composició d’Héctor Alterio una organicitat menys vital i li sorprendrà la gran oralitat del malalt, però ben segur que es tracta d’una convenció teatral necessària perquè la funció defugi el drama insuportable i lacrimogen. Malgrat alguns moments, alguna expressió amb la mirada perduda, la funció no resulta especialment trista i ens acosta al problema amb honestedat i molt talent teatral. No per coneguda, la solució del progressiu despullament de l’escenografia fins a la fosa a blanc resulta menys eficaç, en el marc d’una bona direcció de José Carlos Plaza i d’un repartiment al servei del protagonista.
