Visita al castell de Ciutadilla: una fortificació recuperada per voluntaris

CIUTADILLA“Voltàvem amb la bicicleta i ens divertíem pispant cireres o pastanagues dels horts. I sovint pujàvem aquí dalt, al castell, on ens amagàvem darrere algun tros de runa a jugar al que en dèiem el Ta (si et veien i deien «Ta», el teu nom i on estaves amagat, quedaves eliminat) -m’explica l’Òscar Martínez-. Mentre jugàvem, de tant en tant venia algú amb furgoneta i la carregava de pedres... Aquí les tenia ben tallades! «Marxeu! Marxeu del castell -ens deia-. Encara prendreu mal... Aneu a jugar a baix al poble!»”.

El castell de Ciutadilla, situat a la comarca de l’Urgell, ha servit de pedrera durant molts anys. Se n’han endut llindes, carreus, bigues... “I hi ha qui explica que també els amos se n’havien venut alguna cosa -revela l’Òscar-. «Si ens ho prenen, almenys traguem-ne quatre duros», devien pensar”, m’explica.

El castell va estar gairebé abandonat durant un segle. L’any 1908 va caure una paret que va causar danys a part del poble (no personals), i aleshores els masovers van decidir abandonar-lo; consideraven perillós quedar-s’hi.

No és fins al 2008 que s’hi va fer una reforma important (que estaria molt bé que continués...). Ara té molta vida. S’hi han fet exposicions de pintura, de trencadís o de dibuix, presentacions de llibres, assemblees d’entitats, cicles de cinema rural, casaments civils... Fins i tot s’hi ha presentat un nou medicament!

També s’hi fan visites guiades (els diumenges a les 12, però es poden concertar altres dies o hores). Les visites són fetes per voluntaris, que han tingut un paper clau -determinant!- en la recuperació d’aquesta magnífica fortificació que queia a trossos.

“Fins fa uns anys el poble vivia d’esquena al castell”, diu l’Òscar, que durant molts anys ha fet de guia d’aquest recinte que coneix molt bé i que estima. Avui fa de guia per a mi (i per a vosaltres).

“Un grup de voluntaris vam crear l’Associació d’Amics del Castell de Ciutadilla, a través de la qual hem aconseguit moltes coses, com per exemple que s’il·lumini les nits dels divendres o els caps de setmana”, em diu l’Òscar.

“I qui són els voluntaris?”, li pregunto. “Hi ha de tot: enginyers, advocats, mestres, pagesos, professors d’institut, jubilats...”, m’explica l’Òscar, que és l’alcalde de Ciutadilla i governa amb majoria absolutíssima (el seu partit, ERC, té tots els regidors).

“Aquí, on ara hi ha el castell, hi havia primer un assentament ibèric i després una torre defensiva. El primer document que s’ha trobat que parla del castell és del segle XI. És una sentència arbitral que especifica l’obligació de la població de refer-ne les muralles”, m’explica l’Òscar. “Al segle XVI, Gispert de Guimerà va transformar-lo: era una fortalesa medieval i va esdevenir un magnífic palau renaixentista. Es van canviar usos d’estances, es va afegir una planta i es va començar a fer la torre... Ah, i es va fer aquesta escalinata”, diu mentre pugem per una escala noble -ara a l’aire lliure- que condueix a la sala i a les habitacions principals. Aquesta escala -i la torre- són els elements més remarcables del castell. Lluís Monreal i Martí de Riquer van arribar a dir que potser és l’escala catalana més bella del segle XVI (al llibre Els castells medievals de Catalunya ).

“En aquest període, al segle XVI, hi ha una part de la família Guimerà molt implicada políticament i militarment amb el país, i fan alguns matrimonis de conveniència que generen una aportació de recursos important al poble”, m’explica l’alcalde. És l’època en què els Guimerà també aixequen el convent dominic dedicat a la Mare de Déu del Roser que hi ha a la part baixa del poble, tocant al riu Boixeró.

Després dels Guimerà van venir els Cardona, els Meca i els Sentmenat (l’actual marquès de Ciutadilla és Joaquim Sagnier de Taramona). Els Sentmenat van cedir el castell a un patronat i finalment aquest l’ha cedit al poble de Ciutadilla, amb la condició que es reservi un espai del castell per al marquès.

Tot seguit pugem al capdamunt de la torre per unes escales de cargol, de ferro. Tot pujant veig una latrina. “La torre es va construir quan no hi havia conflictes bèl·lics, però se suposa que es va fer un lavabo per si s’havia d’estar assetjat temps”, m’explica l’Òscar. Fins i tot aquí sota hi havia una cisterna i una sitja de gra per sobreviure en cas de setge. Tot i ser feta en època de pau, la torre també té espitlleres (i tenia un matacà, que ha desaparegut). Des de dalt de tot tenim una bona vista. Veiem Verdú, Guimerà i altres pobles de la vall del riu Corb i de la plana de Lleida. I als nostres peus tenim el poble, molt arreglat -de pessebre-, que ha manllevat el nom del castell.

Sortim del castell i passegem pel poble, que s’acaba de seguida. Estem sols al carrer. “Quanta gent viu a Ciutadilla?”, li pregunto. “168 persones tot l’any”. “I com es guanyen les garrofes?” “Amb l’agricultura i la ramaderia: tenim granges de pollastres, de porcs... I també el sector serveis. Hi ha força gent que va a treballar a altres municipis”.

“Adeu, Joan! Adeu, Jaume!” L’Òscar saluda les dues primeres persones que passen pel nostre costat. “Deus saber el nom de totes les persones del poble!”, li dic. “Sí, i també dels estiuejants que hi tenen família i el nom de totes les cases!”, em respon.