Visita al castell de Llívia: una fortificació (gairebé) arrasada

Llívia“Aquest turó fa nosa”, diu la Núria quan ens hi acostem. Certament, a la Cerdanya, on un conjunt de cims fan rotllana, un turonet a la plana pot semblar desubicat. I, d’entrada, em sembla que la Núria té raó: aquest turó on diuen que hi ha un castell és una butllofa a la fina pell de la plana cerdana, tot i estar en un extrem. A més, el fet que estigui encatifat amb pins (temps enrere era un turó pelat), tots ordenats, li proporciona una certa artificialitat. “Però on és el castell?”, diu la Núria, que té arrels a la Cerdanya (la seva besàvia va ser la mestra d’Alp a principis del segle XX, i el seu besavi havia sigut el secretari de l’ajuntament d’aquest poble) i a qui li ha vingut de gust acompanyar-me amb el seu marit, en Raimon.

El castell pràcticament no es veu des de baix perquè, de fet, en queda poca cosa: va quedar arrasat a finals del segle XV. El poc que en resta està gairebé a nivell de terra. “És un castell de Montgrí en petit”, penso així que hi arribo, ja que té la mateixa estructura: és quadrat, amb torres circulars a les cantonades. A més, hem hagut de fer una caminada -en aquest cas més curta-, com cal fer també per accedir al magnífic castell empordanès. Tots dos tenen una gran cisterna sota el pati central. La del castell de Llívia continua tenint una mica d’aigua. Fins fa quatre dies venia a beure-hi un ramat de bens.

Baixem a la cisterna per una escala de pocs graons. “Aquestes escales no són les originals, oi?”, pregunta el Raimon al Gerard Cunill, director del Museu de Llívia, que ens fa de guia. “No, els graons són llindes de portes, de granit, que es van recol·locar”, ens respon. De fet, de llindes de portes n’hi ha un munt escampades per terra. També hi ha columnes, marcs de finestra... i fins i tot projectils esfèrics de pedra (que ens recorden quina era la funció del castell). Tots aquests elements desestimats són de granit. En Raimon Anglada, gran coneixedor de la zona, recorda que a Dorres, prop d’on som, eren famosos els picapedrers que extreien granit.

“Tot això era al fossat, que es va excavar fa uns anys -diu en Gerard-. Va ser una feinada, estava completament tapat”. L’excavació va involucrar molta gent, i va concentrar força enginy: als inicis, a la dècada dels 90, es duia el material fins aquí dalt amb globus aerostàtic (a la Cerdanya és habitual veure aquestes boles de color que duen persones en un cistellet). “Ara es valora més, aquest castell; abans de la restauració, era força desconegut per als habitants de Llívia i de la Cerdanya”, ens diu el director del Museu de Llívia quan som a la torre d’Estavar, situada a uns centenars de metres del castell. És l’única torre que els francesos es van “oblidar” d’arrasar del tot.

A mitja alçada del turó, a la banda que dona a Llívia, hi ha un altre element que en part s’ha conservat: un bon tram de muralla. Ens hi atansem tot caminant. Veig que algunes pedres de la muralla no estan gaire ben subjectes. “S’enganxen amb morter de calç, un material força fràgil, que s’empra a propòsit perquè uneix les pedres de manera reversible”, ens explica en Gerard.

Des de la muralla estant tenim una bona vista de la plana cerdana, i de Puigcerdà (la capital de la comarca; abans ho era Llívia). Puigcerdà, fundada al segle XII, ha crescut molt. Hi té a veure probablement el fet que hi arriba el tren (i des de fa unes dècades la Cerdanya en conjunt també s’ha beneficiat del túnel del Cadí). En canvi, Llívia no s’ha transformat gaire. El nucli antic, situat als nostres peus, ens ofereix un mosaic de teulats de pissarra; hi abunden els que estan fets amb peces en sèrie, totes iguals, però també n’hi ha amb peces de mides ben diverses: corresponen a les cases més antigues.

Ens dirigim al Museu de Llívia. Abans d’arribar-hi ens aturem a dos elements patrimonials d’allò més interessants, situats al costat de l’església: una excavació important de la Llívia romana, el fòrum de Iulia Libica -s’hi continua excavant-, i la magnífica torre cilíndrica, tota de pedra, de Bernat de So (segle XVI), castlà del castell. “Va ser feta com a torre de defensa?”, pregunto a en Gerard. “Sí, però també per retenir el dret de recollita que havia tingut el castell, ja enderrocat. Segons aquest dret de recollita, les comunitats dels pobles del voltant pagaven un import a canvi de poder refugiar-s’hi en cas d’atac”, subratlla. “Però si en aquesta torre hi caben quatre gats!” “Tens raó. Al castell sí que hi cabia gent... Però quan el castell ja no hi era, es va voler mantenir el dret a recollita sobretot per una qüestió de control del territori i recaptadora, i perquè Llívia no quedés absorbida per Puigcerdà”, afegeix.

El museu explica de manera didàctica la història de Llívia. M’atrau especialment l’espai dedicat a la farmàcia Esteva (una de les més antigues d’Europa i que temps enrere era dins la torre de Bernat de So). A l’observar els pots de ceràmica de color blau faig a l’instant un viatge al passat: hi contribueix el fet que hi posen un ambientador d’herbes. També em crida l’atenció l’esquelet d’un macaco que va ser trobat a principis d’aquest segle XXI en l’excavació de la Llívia romana.

Aquest macaco, del segle IV o V després de Crist, tenia un cinturó que li cenyia un vestit, que no s’ha conservat. Té una sivella amb forma de ronyó. Es creu que podria ser la mascota d’un militar, d’abans que existís el castell.