Enric Pla Montferrer: “Ser el forjador de la Sagrada Família és un somni fet realitat”

AlpensEnric Pla Montferrer (Lluçà, 1969) ens rep a casa seva, a Alpens (Osona, a tocar del Berguedà i el Ripollès). La porta del carrer està coronada per un drac d’acer Corten que ell mateix ha dissenyat, i un cop oberta franqueja el pas al jardí, on hi té plantades escultures de gran format. Allà mateix hi ha el forn on escalfa el ferro que modela amb la força i la traça d’un mestre artesà forjador i escultor. Tothom li diu Enric, però l’artista signa Montferrer, en homenatge a la mare. Des del 2016, Montferrer és el coordinador dels projectes de forja de la Sagrada Família: d’aquest taller d’Alpens van sortir els famosos estels que per Nadal van coronar la torre de la Mare de Déu. Aquesta és una entrevista molt visual, amb constants referències als materials, els processos i les obres d’art que en resulten, de manera que veure’n la versió en vídeo a l'Ara.cat és especialment recomanat. Hi sentiran l’expressió d’un artista que no va parar fins a unir el seu nom al de Gaudí i la seva ànima al foc i al ferro.

Som al seu taller.

— Sí. És petit, però en surten grans coses. I aquí teniu l’eina principal, l’enclusa, on des de fa segles el forjador modela les seves peces. Traiem el ferro calent del foc a entre nou-cents i mil graus, que en diem el vermell cirera. El posem sobre l’enclusa i amb el martell comencem a donar forma i ànima al ferro.

Per què tenen aquest disseny com de dues banyes, les encluses?

— Perquè si hem de marcar una peça que tingui un escaire, ens va bé aquest cantell en angle recte, i si necessitem que sigui arrodonit o hem de fer una anella, la punta ens va bé per poder cargolar el ferro. Aquesta és una enclusa catalana (tenen el seu propi disseny) del 1908, i es manté molt bé, té un bon so i ja hi han treballat tres o quatre generacions. Vol dir que aquest acer és bo i que tenim enclusa per temps.

De petit volia ser forjador?

— No ho tenia clar, el pare era pagès i la mare treballava a la fàbrica. Vaig créixer a Santa Eulàlia de Puig-oriol [nucli de Lluçà, a Osona], i a l’escola vaig veure que tot el que era manual i artístic m'anava bé i era el que més m’atreia. Quan vaig a l’escola d’art descobreixo la forja amb el Miquel Amblàs, el meu gran mestre, que m’ensenya a dominar les tècniques i els materials. D’allà me’n vaig a Sant Pere de Vilamajor, a un centre d’art amb el Josep Plandiura, un escultor amb qui aprenc a fer escultura de gran format. Per això em moc entre la forja clàssica i la d’autor, però també amb l’escultura moderna de grans volums.

Què el va seduir de la forja?

— Quan començo una obra hi ha un diàleg entre el ferro, el foc i jo. Sense el foc no seríem capaços de transformar un ferro fred i pesant en una obra d’art. Això em captiva. Tot això que veus aquí són les eines de la forja clàssica, que faig servir per restaurar, sobretot Modernisme, que en sabien moltíssim. Avui en dia, per a segons quines peces, treballem amb làser.

Els estels de la Sagrada Família van sortir d’aquí?

— Sí, d’aquí van sortir els 12 estels de la corona de la Mare de Déu. Vam estar gairebé un any treballant en els estels. Gaudí ens havia deixat una fotografia del seu taller amb els estels en guix però, lògicament, som al segle XXI, i no els vam fer de ferro, sinó d’acer inoxidable tallat a làser, encara que després de tallar-los els vam forjar per buscar el color del foc. Són d’acer inoxidable perquè és un element que va molt amunt i ha de tenir zero manteniment. Aquí, al jardí de casa, hi tinc aquest prototip. Els dotze tenen sis mides diferents, ascendents, amb el més gran a dalt de tot i el més petit a baix perquè des del carrer tu gairebé els vegis iguals.

Què passa quan ha de fer un una peça que Gaudí no va deixar dibuixada?

— He visitat gairebé tots els edificis de Gaudí per conèixer tot el ferro que hi va posar, de manera que quan tenim algun dubte anem a buscar un element d’alguna de les altres cases. Per exemple, les baranes del presbiteri estan inspirades en les de la catedral de Palma, perquè Gaudí hi va fer una reforma.

I vostè decideix?

— Hi ha l’equip d’arquitectes i el d’enginyers, i jo intervinc en com serà la textura que farem, o en solucionar com s’uniran cadascuna de les puntes de l’estel. Als arquitectes els faig un assessorament tècnic, perquè a l’ordinador se’ls aguanta tot, però la realitat s’imposa.

Fer els estels va ser especialment complicat?

— Home, que tot s’avingués no va ser fàcil. Vam fer analitzar les soldadures i les solucions tècniques per fixar els estels a la pedra, i en aquest assemblatge del ferro amb la pedra és quan més necessites les mans dels artesans. Ha d’estar tot molt ben fet perquè aguanti la climatologia adversa i tot el que es pugui trobar. L’estel gran era molt, molt gran, fa set metres i mig, aquí hauria tingut moltes dificultats per fer-lo, i el va acabar fent una enginyeria francesa, i jo em vaig encarregar de fer els acabats. Va ser un moment molt especial poder culminar una torre després de molts anys de ser-ne partícip.

Com va entrar a treballar a la Sagrada Família?

— Primer vaig pensar: quin és l’edifici més important que s’està construint a Catalunya? I després vaig fer-los arribar el meu dossier de feina, sense saber si necessitaven forjadors. La primera feina va ser fer una xerrada de forja als arquitectes, però la gran prova va venir amb el moble de la sagristia.

Cremat el 1936, a l’esclatar la Guerra.

— Exacte. A la sagristia hi havia un moble per desar els objectes litúrgics de la missa que Gaudí fa el 1889-90, de fusta i ferro forjat. La fusta es crema, però el ferro queda a terra, malmès, amb la gran sort que algú recull aquells ferros i els guarda al magatzem de la Sagrada Família. Allà s’estan 80 anys fins que troben una fotografia del moble original i decideixen que volen tornar a fer aquell moble però partint dels ferros que van quedar. I aquí ens fan una prova a tres forjadors del país, amb la sort que m’acaben seleccionant a mi. Ens vam passar gairebé dos anys amb un fuster ebenista tornant a construir el moble. A mi em va tocar agafar tot aquell ferro tort i rovellat i redreçar-lo, netejar-lo ben net, restaurar-lo i fer de nou les peces perdudes, que eren un 30%. Aquells ferros ens donen les mides de com era en cadascuna de les portes. Va ser apassionant agafar un ferro que havien treballat els forjadors del Modernisme, els forjadors de Gaudí, i tenir la possibilitat de tornar-lo a col·locar. Recordo el dia que sortia amb una caixa de ferros de la Sagrada Família i un dels arquitectes em diu: “Enric, ja et veus amb cor de fer-ho?” I jo me’l vaig mirar i li dic: “Sí, com serà que no ens en sortim...” Però quan pujava al cotxe no les tenia totes.

Gaudí decidia la forma de totes i cadascuna de les peces?

— Jo crec que tenia molta confiança en els seus artesans. Tots els arquitectes del Modernisme sabien ben bé què podia fer el forjador, el vidrier, el ceramista, el fuster ebenista... Va ser el moment de màxima esplendor dels oficis, mai més tornarem a tenir un moment com aquell. Costa molt arribar al nivell que tenien ells. Un cop cada 15 dies baixo a Barcelona, aparco al Mercat de la Sagrada Família, camino aquells dos-cents metres, aixeco la vista amunt i em dic que quina sort que tinc de formar part de l’equip humà que està seguint l’obra de Gaudí, em sento molt, molt afortunat, perquè cada un dels projectes és un repte. Alhora, fa cinc o sis anys que crec que tinc una plenitud d’ofici, que domino bé els materials i les tècniques i que qualsevol projecte que m’arribi seré capaç de fer-lo. Ara no tinc por. Tot em fa respecte, això sí.

Què li encarregaran els pròxims anys?

— Un dels projectes que tenim parat, que havíem començat abans del covid, eren quatre balcons de l’interior de la façana del Naixement, que hi hem de posar les baranes. A vegades baixo d’aquí amb un projecte que penso que he tingut una idea superbrillant, però quan l’explico els arquitectes me’n retallen un tros, i després els de seguretat te’n retallen un altre.

De tant interpretar Gaudí, deu saber tenir el seu llenguatge artístic personal...

— L’haig de tenir, tot i que haig de ser un forjador contemporani. L’arquitectura ha canviat, els clients han canviat, i haig de saber fer una barana per a una casa cúbica, que potser no tindrà tants rínxols però tindrà una línia minimalista que acabarà amb un element que farà una mica de ziga-zaga. Haig de saber fer-ho.

Quan parla amb el seu propi llenguatge, què li surt?

— Peixos, ja sigui buscant la part més bella, com la crítica social sobre l’estat del mar. O un trencaclosques que, de fet, és una peça mòbil que quan et canses de tenir-la en aquesta forma la pots treure i la pots col·locar aquí dalt o la pots col·locar a l’altra banda.

I aquesta sabata de taló?

— És la sabata amb què vaig guanyar el concurs de la Ruta Almodóvar, el 2008. Havíem de representar el seu cinema, i jo vaig fer aquesta sabata de més de cinc metres de llarg i gairebé dos metres d’ample, una sabata de taló perquè l’Almodóvar sempre toca el món femení. I aquí tinc aquesta bicicleta, que és un projecte que encara no ha sortit a la llum, que explica una etapa, perquè els ciclistes arrenquen, pugen un cim, baixen, pugen un altre cim, baixen, pugen i arriben a la meta, i també té el moviment que fan els ciclistes quan esprinten, que fan anar la bicicleta d’una banda a l’altra. M’agradaria fer l’escultura i instal·lar-la dalt de tot d’una muntanya. I anem a la porta de casa, us ensenyaré una peça que per a mi és molt important.

Què és?

— El drac, que és el guardià de casa. El vaig posar a la porta perquè es vegi que aquí hi viu un ferrer i un escultor. El drac sembla que es bellugui quan s’obre i es tanca la porta. Està fet de Corten [o acer patinable], que és aquest acer que s’oxida superficialment. La llengua i les dents són d’acer inoxidable i l’ull és de vidre. I també em serveix perquè la gent vegi que soc capaç de fer qualsevol cosa.