La força de Montserrat Roig esclata al Born

Barcelona“El 1968 en diferents ciutats alemanyes van aparèixer diverses pintades on els joves preguntaven als seus pares: «On eres? Què vas fer entre 1939 i 1945?» Montserrat Roig és l’única que fa la pregunta a l’inrevés perquè ve d’un país de deportats, on no hi havia hagut transmissió pública. No pregunta què han fet sinó què els han fet”, explica Ricard Vinyes, comissionat de programes de memòria de l’Ajuntament de Barcelona. Roig va ser la primera i única -després hi ha hagut investigacions parcials però no un treball de la mateixa envergadura- que va recollir el testimoni dels catalans que van ser deportats als camps nazis. Gràcies a ella sabem els noms i cognoms dels que van morir als camps d’extermini. Roig va publicar al voltant de 40 llibres i va triomfar a TVE amb entrevistes en profunditat, i es va convertir en la primera escriptora mediàtica. Però fins ara no se li havia fet cap gran exposició. El Born Centre de Cultura i Memòria, 25 anys després de la seva mort, i 40 anys després de la publicació d’ Els catalans als camps nazis, recorda les múltiples facetes de la periodista i escriptora amb l’exposició Montserrat Roig. 1977. Memòria i utopia, comissariada per Manuel Guerrero.

Només entrar a la Sala Casanovas del Born, la mirada de Roig es clava en el visitant. Aquells ulls entre sorneguers i tossuts, que tanta força transmeten, miren des de les moltes fotografies que li va fer, en diferents etapes de la seva vida, la fotògraf Pilar Aymerich. “Mira des del seu interior cap a l’interior de l’altre”, va escriure Roig sobre Aymerich. “Ens vam conèixer a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. Érem molt teatreres i això ens va ser molt útil -diu Aymerich amb un somriure-. Ens preníem molt seriosament la feina però ens agradava molt i ens ho vam passar molt bé, ens divertíem”, afegeix.

1977, l’any de la gran implosió

L’exposició se centra sobretot en el 1977. “És un any important. Després de la mort de Franco es van legalitzar els partits polítics, va tornar Tarradellas, es va reinstaurar la Generalitat i hi ha una gran implosió social, cultural i política”, diu Guerrero. A la vida de Montserrat Roig també hi va haver molt de moviment. El mateix any l’escriptora va firmar el contracte amb Edicions 62 per publicar Els catalans als camps nazis, que acaba de ser reeditat, i El temps de les cireres, també reeditat recentment. A TVE va estrenar Personatges. “Per primera vegada es van fer entrevistes en profunditat i en català -diu Guerrero-. Amb els anys podem veure encara més clarament la seva gosadia intel·lectual i creativa”. Roig va ser prou valenta per encarar el repte que li va proposar l’advocat, historiador i polític Josep Benet i rescatar de l’oblit els deportats catalans. “En Benet m’ha suportat molts vespres barcelonins, quan jo em descoratjava i li deia que l’empresa era massa complicada, que jo no era historiadora, que no me’n sortiria pas. La veritat és que tant en Benet com jo, una mica innocentment, havíem pretès d’escriure aquest llibre-reportatge en només tres mesos! I hi hem estat tres anys”, escriu Roig.

Va ser una empresa audaç i hi va haver un moment que Benet es va quedar sense diners per finançar la recerca. Entre la molta documentació inèdita que es pot veure a l’exposició hi ha la carta del polític Josep Andreu Abelló -que els va firmar un taló en blanc- datada el 30 de setembre del 1975 des de la Floresta: “He rebut la vostra carta datada el 19 dels corrents i tot seguit he fet el que en ella hem suggeriu”. Roig va intercanviar molta correspondència amb els deportats. En una de les vitrines hi ha un dels qüestionaris que va enviar. “En què vau basar la vostra moral de supervivència?”, pregunta.

Explicar o transmetre què va ser la deportació no és fàcil. Hi ajuda la instal·lació artística de Francesc Abad que simula un barracó i on, al fons, hi ha una gran fotografia que va fer Francesc Boix de les escales de la mort de Mauthausen: els presoners les pujaven amb quilos de granit a l’esquena i a vegades quan arribaven a dalt, els nazis els donaven una empenta i els feien caure en cadena. A l’esquerra hi ha un dels bancs que es podien trobar als parcs públics durant el nazisme, on s’hi llegeix “ Nur für Arier ”[Només per a aris].

A la dreta del barracó hi ha unes imatges inèdites que Boix i altres deportats van aconseguir treure del camp d’extermini. Impacten perquè no són fotografies aïllades sinó els contactes (les còpies dels negatius), un rere l’altre, que permeten reconstruir alguns dels terribles moments de l’infern nazi: “Un dia la Montserrat em va donar un paquet i em va dir que no sabia què hi ha havia però que ens podia servir per al llibre”, explica Aymerich, que recorda que hi havia un paper molt gris, amb paraules en castellà i alemany i alguna esvàstica i cel·los molt arrugats. “No sabia que eren de Boix, quan les vaig ampliar em vaig trobar l’horror -afegeix-. Era al meu estudi i vaig deixar la cortina una mica oberta perquè de tant en tant mirava a fora per comprovar que era a casa i estava segura”. Va ser Gregorio López Raimundo qui va donar a Roig una maleta amb les fotografies de Boix. “La història de la fotografia és plena de paquetets i maletetes amagades que ens donen un trosset de realitat que ens volien amagar”, diu Aymerich.

Roig es concentrava tant quan escrivia que un dia, mentre treballava a casa, no es va adonar que un lladre hi havia entrat. “Si m’obliguessin a posar en unes balances la vida i els llibres, no sé pas què hi pesaria més”, va escriure el 1991. Tenia dos fills, va ser políticament molt activa i mentre investigava o escrivia ficció havia de guanyar-se la vida fent altres feines com a periodista. La seva trajectòria al llarg de dues dècades va ser brillant. Va guanyar el premi Víctor Català el 1970 amb el recull de contes Molta roba i poc sabó. Després van venir molts altres llibres, com Ramona, adéu (1972), L’agulla daurada (1980), El cant de la joventut (1989) i Digues que m’estimes encara que sigui mentida (1991), i el recull d’articles pòstum Un pensament de sal, un pessic de pebre. L’exposició del Born, però, se centra sobretot en El temps de les cireres. “És una obra en part autobiogràfica on escriu les diferents personalitats que hi ha en ella mateixa”,reflexiona Guerrero.

El final abrupte de ‘Personatges’

Neus Català, Paco Candel, Ovidi Montllor, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Antoni Gutiérrez, Mary Santpere i molts altres es van asseure amb Roig en un plató de televisió al programa Personatges. Les entrevistes de Roig van tenir força èxit però TVE va decidir tallar el programa abruptament. “L’excusa que ens van donar és que no hi havia més personatges catalans per entrevistar, que ja els havíem fet tots. La Montserrat tenia una llista amb més de cinquanta encara per fer. Estàvem tan indignades i enfadades que vam proposar fer una exposició”, diu Aymerich. Joan de Sagarra, aleshores regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, va acceptar fer-la al Palau de la Virreina el desembre del 1978.

El càncer de pit que va acabar amb la vida de Roig quan només tenia 45 anys va ser un final abrupte. “Ara ha estat redescoberta i rellegida per les noves generacions, fins al punt que s’han publicat dues biografies escrites per dues dones joves que no la van conèixer”, diu Guerrero referint-se a Amb uns altres ulls (Roca), de Betsabé Garcia, i Montserrat Roig. La memòria viva (Sembra), d’Aina Torres. El Born recorda un dels anys més intensos de la seva intensa carrera i la força de la seva mirada.