La força ignorada d’Olga Sacharoff

BarcelonaEls tòpics que cauen sobre les artistes pesen com lloses: si són estrangeres, se les considera exòtiques. També es diu que es dediquen a l’art per entretenir-se, perquè el gran art el fan els homes i perquè elles es poden permetre no haver de treballar. I encara poden quedar a l’ombra dels seus companys també artistes. “Han passat dècades en què les dones no existien als llibres d’història de l’art”, afirma la historiadora Elina Norandi, que treballa en una tesi doctoral sobre Olga Sacharoff (Tbilissi, 1889 - Barcelona, 1967) i que serà la comissària de l’exposició de l’artista que el Museu d’Art de Girona inaugurarà el 25 de novembre dins l’Any Olga Sacharoff i del conjunt d’actes commemoratius del 50è aniversari de la mort de l’artista. “Al marge que és una commemoració maca, és bonic que un govern i un país recordin una dona que va triar viure i treballar a Catalunya, ser catalana -afegeix Norandi-. Aquí Sacharoff va trobar el que no tenia, perquè havia fet la seva vida sola i expatriada: arrels, amics i gent que se l’estimava i la cuidava”.

Olga Sacharoff i el seu company, el fotògraf Otho Lloyd, van arribar per primera vegada a Barcelona durant la Primera Guerra Mundial, i tots dos van col·laborar en la revista del dadaista Francis Picabia 391. “Otho Lloyd era nebot d’Oscar Wilde, i van venir amb el germà d’ell, el famosíssim Arthur Cravan, que també va venir amb la seva parella. Es van instal·lar a la part alta de Barcelona, i tenien contacte amb altres artistes que també s’havien refugiat a la ciutat”, explica Norandi.

Tot i així, la imatge de Sacharoff que perdura es remunta als anys 40, quan va demanar la residència definitiva a Barcelona i era una artista menys audaç que al començament de la seva trajectòria. “La imatge que ens ha quedat d’ella és la que va elaborar la crítica del moment. La van conèixer quan era una dona de 60 anys, que en aquella època es considerava una dona gran -diu Norandi-. Feia una pintura figurativa i a la seva època se la va començar a veure com a antimoderna. En la història de l’art català ha quedat com una artista antimoderna, més conservadora. En l’àmbit de postguerra els artistes eren molt benvinguts, però d’ella queda oblidada tota l’etapa parisenca anterior”.

Batallar pel reconeixement

Batallar pel reconeixementA mitjans del segle passat les artistes havien de batallar encara més que ara per tenir visibilitat i reconeixement. “A Sacharoff li escatimem força i poder com a dona perquè sempre va fer vida d’artista dedicada professionalment a la pintura, malgrat que va haver de passar les dues guerres mundials, la Revolució Russa i la Guerra Civil Espanyola”. L’amansiment de l’art de Sacharoff arriba fins a l’extrem de considerar-la naïf. “No hi ha cosa que em posi més furiosa que el fet que la gent em digui que és una artista naïf, que vol dir que no té cap formació acadèmica, i ella en té, i molt forta. Va elaborar una poètica molt interessant i que està en sintonia amb els llenguatges de les avantguardes”, lamenta Norandi. Entre els temes més destacats de l’obra de Sacharoff hi ha la natura, els animals i les relacions de parella. “Va estar molt interessada en la natura. Com molts artistes de les avantguardes, la poètica d’Olga Sacharoff està relacionada amb el procés de dessacralització de la natura com a conseqüència de l’esclat de la societat industrial. Ella té aquesta nostàlgia de la natura i elabora una poètica que té a veure sobretot amb els animals, com els gats, els gossos, els peixos, els ocells. No fa servir ni la natura ni els animals de qualsevol manera, sinó que va elaborant tot un entramat simbòlic”, diu Norandi.

Sacharoff va ser “més innovadora” en el terreny de les relacions humanes i en el tractament de la parella i el matrimoni, “uns temes que estan presents des del començament de la seva trajectòria fins que mor”. Olga Sacharoff i Otho Lloyd no van tenir una relació tradicional, perquè van passar moltes temporades separats durant més de vint anys. Ella passava bona part de l’any a París fent vida d’artista i ell es quedava a Barcelona fent-se càrrec dels seus negocis. Es reunien als estius i ho aprofitaven per viatjar a llocs com Tossa de Mar, Mallorca i Eivissa.

“Olga Sacharoff va començar a treballar el tema de la parella i l’amor amb una càrrega forta d’ironia -diu Norandi-. Va fer servir aquests temes per desenvolupar una crítica, amb una ironia subtil, però punyent, de la moral i el conservadorisme burgesos. És un dels seus grans valors. No és gaire comú veure-ho en l’art d’avantguarda”. A més, va pintar representacions d’Adam i Eva i nombroses parelles d’homes i dones grans. Al marge de la innovació, Norandi destaca que els temes no són autobiogràfics, sinó que tenen un afany universal: “Fa servir els temes per elaborar el discurs que una dona emancipada i avantguardista té d’aquests temes”.

En mans d’Olga Sacharoff, el tema de les flors adquireix profunditat. “Quan la gent veu pintures de flors pensa que és una pintura decorativa, i no entren en la història del gènere -explica la comissària de l’exposició de l’artista al Museu d’Art de Girona-. Ella va trobar respostes espirituals en la pintura de flors. És una dona d’origen rus i, per tant, Déu hi era molt present. Sabem que tots els russos que venien a Europa eren artistes de l’espiritualitat”. A més, la càrrega espiritual de l’obra de Sacharoff va ser un bàlsam per pair la modernitat: “Estava molt educada en el cristianisme, i arriba a París, una ciutat enorme, i viu sola. Devia patir molt el decalatge respecte als seus orígens i va buscar respostes espirituals en la natura. També hi ha una certa nostàlgia de paradisos perduts, com Gauguin”.

Un altre fet que ha marcat la fortuna històrica d’Olga Sacharoff és que no va tenir descendència i el seu llegat va quedar en mans del seu cercle més íntim. L’última gran exposició de la seva obra a Barcelona va ser el 1994, quan la historiadora Maria Lluïsa Borràs va comissionar una antològica a la Pedrera. La mostra va servir per donar-la a conèixer, però la mateixa Borràs va reconèixer que calia seguir estudiant l’obra de l’artista. “La meva intenció no es tant mostrar moltes obres com començar a reflexionar sobre elles, entendre-les i situar-les històricament -diu Norandi-. Molta gent em deia que era una artista irregular, però no ho és: té una trajectòria correctíssima, i una evolució claríssima. He posat el focus en el que és essencial en la seva obra, i he marcat la seva evolució. Això és el que es podrà veure en l’exposició de Girona”.

Un èxit immediat a París

Un èxit immediat a París Olga Sacharoff va començar la seva formació artística a Tbilissi, que aleshores formava part de Rússia, i la va continuar a l’acadèmia russa de París. “Té una formació acadèmica sòlida, i va anar a completar la seva formació a París, com molts russos de finals del segle XIX, entre els quals hi ha artistes com Kandinski i Aleksej von Jawlensky. A Olga Sacharoff l’hauríem d’incloure en aquesta generació de russos de famílies benestants i cultes que envien els fills a completar la seva formació a Europa”, diu Elina Norandi, que recorda que Olga Sacharoff deia les dates de manera molt imprecisa, i apunta que devia arribar a París cap al 1910 o el 1911, ja que l’any 1912 va participar en el Saló de Tardor.

“Les primeres obres les podem estudiar en contacte amb el cubisme sintètic. De seguida va tenir molt èxit de crítica: els crítics més importants de l’època van parlar de les seves obres”, explica Norandi. L’any següent Sacharoff va participar en el Saló dels Independents i va començar a tractar artistes com Picasso, de qui va ser amiga, i Modigliani. “Sempre va viure a Montparnasse, i freqüentava els cafès. Calculo que va conèixer Otho Lloyd cap al 1913 o el 1914. Ell era un senyor anglès amb vincles amb l’aristocràcia que també es buscava la vida com a pintor”, relata la comissària. La rutina de la parella va fer un gir quan van arribar a Barcelona, ja que Lloyd se’n sortia més en el camp dels negocis que en el de l’art i va ser aleshores quan van començar a portar vides paral·leles durant una part de l’any.

L’Any Olga Sacharoff està organitzat pel departament de Cultura de la Generalitat, el Museu d’Art de Girona i el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), amb la col·laboració de la Universitat de Barcelona (UB), el districte de Sarrià - Sant Gervasi i l’Escola Llotja. El fet que l’exposició es pugui veure a Girona recorda la relació que va tenir amb Tossa de Mar, durant els anys daurats en què era la “Babel de les arts”, com va dir el crític Rafael Benet. Segons fonts del departament de Cultura, la comissària va decidir presentar-hi la mostra per raons de calendari, tot i que Sacharoff encaixa de ple en la recuperació d’artistes que porta a terme el MNAC. A Barcelona està prevista, entre altres actes, la col·locació d’una placa a la casa on va viure al barri del Putxet, exposicions i xerrades a l’Espai Putxet i la Llotja, un cicle de conferències a la UB i un acte commemoratiu al Museu de Montserrat.