MÚSICA
Cultura17/09/2017

Foo Fighters es reconcilien amb Barcelona quinze anys després

La banda de Dave Grohl va presentar el seu nou disc en primícia a la Barts

Jordi Garrigós
i Jordi Garrigós

BarcelonaHi ha una part de justícia poètica, i un pessic de simbolisme, en el fet que Foo Fighters regalessin, dissabte, la premier del seu nou disc - Concrete and gold, publicat divendres- a Barcelona. Perquè l’idil·li entre la ciutat i la banda de Dave Grohl no ha acabat mai de fructificar: feia quinze anys que no trepitjaven cap escenari català, i l’última gira europea del grup, que havia de passar per un Palau Sant Jordi amb les entrades exhaurides, es va cancel·lar a causa dels atemptats múltiples de París, l’any 2015. Això explica que aquest regal inesperat, quan encara no feia ni un mes de l’atac terrorista a la Rambla, i sense cap actuació programada a la ciutat, s’interpretés com una meravellosa concessió a la poc agraïda militància barcelonina del sextet nord-americà.

El menú no era obert a tots els paladars: breu trobada amb la premsa i concert secret gratuït a la sala Barts, on per assistir-hi calia guanyar-se l’entrada en un sorteig. Quan faltaven un parell d’hores perquè comencés l’espectacle, Rami Jafee, teclista de Foo Fighters, confirmava les paraules de Dave Grohl, que mesos abans havia avisat que Concrete and gold sonaria com una mescla entre els Beatles i Motörhead: “Hem intentat fer un disc diferent a consciència, que a estones sonés dolç i d’altres poderós. Crec que ho hem aconseguit, perquè hi ha moments que són totes dues coses alhora”. L’ex-Nirvana tenia una part de raó: hi ha certs arranjaments, harmonies i melodies que podrien recordar l’última etapa dels de Liverpool, però l’essència és la d’un elapé musculat, arrebossat de testosterona hard-rock i que fixa els ulls en figures totèmiques del rock’n’roll clàssic; de Jimmy Page a -ja havien fet l’espòiler- Lemmy Kilmister. “Alguns s’han entestat a assegurar que el rock estava mort. Em sembla que ho tenen clar”, deia el sempre somrient Pat Smear, guitarrista i també antic membre de Nirvana.

Cargando
No hay anuncios

Hi ha una pregunta de la qual no s’escapa cap grup nord-americà que visita Europa des del novembre passat: com afecta l’elecció de Donald Trump la seva obra recent. “Tot n’està impregnat, tot”, va dir Smear. “No ho trobareu mai literal, no cal dir que Trump és un boig a les cançons. Deixem que cadascú en faci la seva pròpia interpretació, al final no cal desxifrar gaire entre línies”, apuntava Jafee abans d’anar cap al Paral·lel. “¿Aquesta nit tocareu el nou disc?”, va preguntar una companya periodista. “Ho decidirà el Dave, sap llegir molt bé aquestes coses”.

Carisma i electricitat

La lectura del que vol i espera l’audiència dels Foo Fighters és, precisament, una de les grans qualitats de Grohl, probablement l’últim gran frontman del rock’n’roll. El seu carisma desbordant i l’envejable comunió que manté amb la parròquia de seguidors va centrar l’atenció d’un espectacle electritzant, adrenalínic i eixordadorament elèctric. Confiat en el seu paper de messies del rock, el cantant i guitarrista va avisar els 1.200 congregats a la sala Barts que seria una nit llarga, en què escoltaríem cançons de tots els àlbums del grup. Dit i fet, van cedir un paper secundari a les peces de Concrete and gold, del qual van tocar tastets com The sky is a neighborhood, Dirty water i la celebrada Run, per centrar-se en els èxits de sempre, i es van començar a escalfar amb tres clàssics: I’ll stick around, del seu disc de debut de l’any 1995, All my life i Learn to fly.

Cargando
No hay anuncios

És possible que el seu rock enamoradís del power-pop saltiró no sigui la proposta més original del planeta, però el resultat és indiscutible. En les gairebé tres hores que va durar el xou, Foo Fighters van esprémer al màxim les seves virtuts: tornades èpiques de tancar els ulls i cantar abraçat a qui tinguis al costat ( Everlong, Best of you, The pretender, My hero ), certa ràbia (Monkey wrench, This is a call ) i centellejos pop ( Big me, la millor cançó de la seva llarga discografia). Són el grup de rock més gran del món, i el plaer de veure’ls en una sala relativament petita va ser un regal impagable. Deute saldat, nois.