El foc destructor de la xilena Manuela Infante corre pel TNC

'Fuego fuego'

TNC Sala Tallers. Fins al 2 de febrer

El tità Prometeu va robar el foc de la forja d’Hefest i el va entregar als humans. Des dels albors del temps el foc ha estat adorat per quasi totes les civilitzacions i considerat com el més benefactor dels elements. El foc per cuinar. El foc que escalfa el cos. Però no és aquest el foc que li interessa a la xilena Manuela Infante, taumaturga d’una producció del TNC que no li seria estranya al TNT i amb la qual es presenta entre nosaltres. Infante apel·la al foc destructor i per tant transformador a partir d’un fet real: el gran incendi que va destruir la ciutat xilena de Santa Olga el gener de 2017. I ho fa amb un text que rescata el desconcert dels habitants sobre les cendres de la ciutat, que busca explicacions al desastre en les programades plantacions de pins i que reflexiona sobre els elements amb els quals es construeix el teatre fugint de qualsevol realisme.

Infante converteix l’incendi de Santa Olga en paradigma de tota mena d’incendis que cremen al món, però sobretot d’una societat xilena indignada a la qual, descartada la impossible revolució, només li queda la venjança. Proposta de recerca estètica i de clar rerefons polític que ben segur resultarà un pèl críptica per a l’espectador corrent, possiblement per l’escassa teatralitat textual i l’antagònica i desconcertant barreja de codis i formes teatrals sense una clara justificació. No obstant, hi ha una concepció plàstica i sonora tan atractiva com inquietant amb aportacions surrealistes i una entregada interpretació d’Héctor Morales i Núria Lloansi sobre un espai escènic que, curiosament, reprodueix amb detall una de les fotos del desastre del fotògraf Pablo Vera Lisperguer.

Infante és una de les veus més celebrades del teatre xilè, amb un notable reconeixement internacional, sobretot arran de l’aclamat espectacle Escena vegetal (vist al Teatro Español de Madrid), que explorava la relació humana amb les plantes i qüestionava la jerarquia sobre elles dotant-les d’intel·ligència tot seguint els preceptes del botànic Stefano Mancuso. Escena vegetal era la quarta entrega d’un treball teatral postantropocèntric, segons definició de la crítica xilena, que relativitza l’experiència humana com a moll de l’os tot cercant noves formes de sentit, i Fuego fuego és un nou pas en aquesta línia.