L'expressivitat del lied amb Florian Boesch a la Schubertíada
Esplèndid debut del baríton alemany a Vilabertran
Florian Boesch i Christian Koch
Schubertíada. Canònica de Santa Maria de Vilabertran. 20 d'agost del 2020
Lluny d'amagar-se rere els streamings o d'anul·lar la cita fidel amb el seu públic, la Schubertíada de Vilabertran segueix apostant fort i amb valentina en una edició (i ja en van vint-i-vuit!) que, tot i marcada per la pandèmia i els protocols de torn –distàncies de seguretat, màscares...–, serà recordada com la del debut de Florian Boesch al poble de l'Alt Empordà.
El baríton alemany és un dels noms de pes en la interpretació del lied, i ja tocava que Vilabertran n'acollís un recital. I res millor que un plat fort com el cicle Die schöne Müllerin (La bella molinera) com a targeta de presentació per marcar territori. Ho va fer al costat de Christian Koch (que suplia l'inicialment programat Malcolm Martineau) en una articulació pianística poc dúctil al principi i amb una mà dreta que "cantava" poc en els primers lieds, tot i que cap a la meitat del cicle va millorar, i molt, al servei dels pentagrames de Franz Schubert.
La veu de Boesch té la flexibilitat i la ductilitat indispensables per al gènere liederístic. I, si bé alguns aguts poden sonar un xic tibants –especialment cap al final i com a fruit del lògic cansament–, el centre és robust i el color d'una gran bellesa. La projecció resulta impecable, cosa que va de bracet amb el principal atot de Florian Boesch: la càrrega expressiva. Sempre ajustat a les convencions del lied, mai no força el sentit del text ni resulta amanerat, al contrari. I això és essencial en un cicle com Die Schöne Müllerin, estructurat en vint cançons sobre poemes de Wilhelm Müller.
Boesch fa filigranes en lieds dialogats com Am Feierabend, en què les llums comparteixen espai amb les ombres. O en els continguts passatges de Morgengruss, en què cal un domini absolut de les mitges veus. Però és especialment en les cançons més dramàtiques, com ara Der Jäger (veritable punt d'inflexió narrativa del cicle), o en les més misterioses, com la conclusiva Des Baches Wiegenlied, quan el baríton desplega les seves moltíssimes virtuts.
Boesch és un cantant que entén i que transmet amb no poques habilitats comunicatives el sentit pregon del text. Se'l fa seu i el converteix en art de debò, en veritat artística. La música li és una perfecta mitjancera, cosa que culmina en una expressivitat sincera i espontània, amb un gran sentit narratiu. S'endevina entre línies que Boesch és un excel·lent actor, però no converteix el lied en una òpera, tot i que la seva concepció del gènere tingui punts de mesurada teatralitat.
L'esplèndid resultat, com era d'esperar, va comptar amb el silenci còmplice dels espectadors, fidels a la seva cita de Vilabertran al llarg de l'hora llarga d'interpretació. I al final, la compensació dels aplaudiments sentits i sincers, amb ovacions incloses.
