Fleet Foxes, proposta arriscada al festival Vida

Vilanova i la GeltrúAquest dissabte Fleet Foxes eren els grans caps de cartell del Vida, festival pel qual han passat 32.000 persones durant el cap de setmana, segons dades de l'organització. Orfebres del folk, mestres de les harmonies vocals barroques i amics de perdre's pel bosc dels arranjaments frondosos en comptes de buscar dreceres, els de Seattle eren una aposta arriscada perquè presentaven 'Crack-up' (2017), el seu disc més ambiciós, complex i experimental.

Una situació difícil per als qui encara no havien pogut assimilar un treball que sembla que jugui a despistar: peces que són tres cançons en una, dissonàncies, acords amb tensions més pròpies del jazz d'avantguarda que del folk dels Apalatxes i un to general més de lletania que no pas d'eufòria de festival. Tot això va fer enyorar el carisma desplegat fa dos anys al mateix escenari per Josh Tillman, antic bateria del grup que amb el nom artístic de Father John Misty es va revelar com un animal escènic. La prioritat dels seus antics companys de grup, però, no és oferir un espectacle vistós sinó induir el públic a una mena d'estat hipnòtic a través de la creació d'atmosferes embolcallants i màgiques. Al final, però, les cançons que van aconseguir connectar més amb els assistents van ser les més antigues. Les melodies més senzilles i reconeixibles de 'White winter hymnal', 'Ragged wood' o 'Mykonos' van destacar enmig del barroquisme del grup liderat per Robin Pecknold. Després de tanta densitat, les Warpaint ho van tenir fàcil per rebaixar la solemnitat de la nit amb una proposta més pop i assequible.

La vetllada havia començat a l'escenari El Vaixell, amb un preciós concert d'Elena Setién –dos teclats Nord Electro i la seva veu–, el mateix espai que, una estona després, quedaria desbordat pel concert de Rosalía & Raül Refree. La jove cantant de flamenc és un dels fenomens d'aquest any, i qui encara no l'havia vist ja havia sentit parlar dels seus intensos directes. Ella i Raül Fernández –un habitual d'aquest escenari– van desplegar el repertori de 'Los ángeles' (2017), unes emocionants cançons al voltant de la mort que van trobar un aliat en la ja famosa pineda de la Masia d'en Cabanyes. Tot i que, en vista de la gran afluència de públic, es podia haver programat en un espai més gran, el de la barca és un escenari que crea una complicitat més gran entre artistes i públic i genera moments memorables fets de veu, silenci i natura.

No es pot dir el mateix de La Cova, un espai que el dia abans havia dificultat veure el concert de La Iaia a tots els qui no van poder-se posar just al davant del grup. La petita baixada que fa el terreny i els arbres que hi ha al davant en dificulten moltíssim la visió i això fa que la gent del darrere es posi a xerrar. Va passar amb La Iaia, que presentaven 'Tornar a ser u' (2017) i també dissabte amb Pau Vallvé, tot i que llavors més d'un ja se sabia algun truc per col·locar-se en algun indret des d'on poder seguir l'actuació, encara que fos estirant el cap per mirar entre les branques.

Mishima i Enric Montefusco

Un altre concert important d'aquest dissabte a la nit va ser el de Mishima, que van portar al Vida les cançons d''Ara i res' (2017). Tot i ser noves, peces com 'Jimi' o 'S'haurà de fer de nit' van demostrar haver quallat entre el públic, que en va gaudir i fins i tot les va cantar com si fossin part del repertori de sempre. Una mica abans, Enric Montefusco va presentar el seu projecte en solitari després de 20 anys liderant Standstill, amb una proposta instrumental original –hi ha acordió, trompeta, violí i sousàfon, una mena de tuba que es fa servir en bandes militars– i un final a pèl i a peu de públic. Menció especial, també, per als belgues Warhaus, una proposta a mig camí de Serge Gainsbourg i Nick Cave amb moments a l'estil de Sonic Youth i una atractiva una posada en escena.