El flamenc no és (només) per a guiris
El Tablao Cordobés, al capdavall de la Rambla de Barcelona, és un planter de nous talents i lloc de culte del flamenc tradicional, tot i que només hi entrin turistes
A les 6 de la tarda d’un divendres ja hi ha una trentena de comensals que sopen tapes d’autor i plats d’un bufet de cassola, i fins i tot veig passar alguna paella. El menjador d’aire andalusí serveix d’avantsala del tablao -fosc i amb forma de cova, emulant els originals- que s’amaga en un principal de la Rambla de Barcelona (Rambla, 35). Al Tablao Flamenco Cordobés només s’hi acosten turistes, 365 dies a l’any amb fins a cinc funcions al dia, i potser el seu cèntric emplaçament li juga a la contra a l’hora d’atreure locals. Fins i tot entre els que es consideren amants del gènere pocs saben que és una de les fàbriques de talents flamencs de l’Estat.
El barceloní Jesús Carmona acaba de ser premiat com el millor artista de dansa als Latin UK Awards, i és a la seva nòmina. O noms com la bailaora Karime Amaya (reneboda de Carmen Amaya) i el guitarrista barceloní Justo Fernández, el Tuto, te’ls pots trobar aquí sense cap campanya de promoció més enllà dels flyers que es distribueixen a peu de carrer i pels hotels. Hi han passat primeres figures que han arribat al gran públic, com Mayte Martín, Duquende, Miguel Poveda, Olga Pericet, Pastora Galván, Eva La Yerbabuena o l’estrella de la dansa contemporània Israel Galván, que quan tenia 14 anys va actuar aquí. Al Tablao Cordobés, però, defensen el flamenc tradicional.
“De gent a qui li interessi el flamenc n’hi ha molta, però que hi entengui, poca. És una tradició que es transmet dins de la família i és una experiència de vida”, diu María Rosa Pérez, exbailaora i filla dels fundadors del Tablao Flamenco. De tota manera, no hi ha res que no es pugui aprendre, defensen també des d’acadèmies com el Taller de Músics, que rebutgen la idea del duende i de la transmissió genètica. “Hi ha grans intèrprets de flamenc arreu del món, mira al Japó”, admet Pérez.
Flamenc per a principiants
“La copla no és flamenc, les sevillanes no són flamenc, la rumba no és flamenc. La fusió, per exemple amb jazz, és molt interessant, però no és realment flamenc”, insisteix la directora del Tablao Cordobés. ¿Doncs què és el flamenc? “Es basa en una sèrie de ritmes que componen uns esquemes. Cada pal té un compàs i unes estructures que són fixos i hi ha parts variables, que és on entra la improvisació. El tablao permet veure com la gent improvisa i crea en directe”, explica Pérez. És quan bailaor, cantaor i guitarrista se segueixen i s’inspiren mútuament. Les palmas porten el compàs, i el cant i la guitarra sempre són els instruments de base.
Cada pal depèn de la mètrica, però també es poden classificar en funció de l’origen, de la situació (com el cant de miners) o de l’estat d’ànim. “Hi ha un altre malentès. La gent es pensa que el flamenc és molt alegre i festiu, però per exemple la soleá o la seguiriya, que són els pals que més es ballen, reflecteixen estats d’ànim dramàtics, de profunditat, de reflexió personal”, diu Pérez. També hi ha cantes festeros, que són més rítmics, com les bulerías, els tangos o les alegrías. I n’hi ha que gairebé mai es ballen, com el fandango lliure. De tota manera, avui en dia ja hi ha poques normes inamobibles.
Ara bé, no cal passar per l’acadèmia per gaudir del flamenc. “Si no coneixes el ritme, et pot agradar des del punt de vista d’expressió, perquè transmet moltíssim. Però és com la pintura: si coneixes la tècnica ho valores més”. El Tablao Cordobés es pot omplir amb més de 150 persones per funció. Un divendres d’agost a la tarda l’aforament estava al 50%, de manera que la proximitat a l’escenari és total. L’atenció, absoluta. Els zapateados fan retronar els timpans. Els aplaudiments i els flaixos són efusius i mil·limetrats. “Cada nit comprovo que quan hi ha un moment especial la gent ho capta i aplaudeix. Això és l’art. Pots deixar-te portar i passar-ho bé, perquè naturalment entendràs el que és important i el que no, el que és més bonic i el que no”, assegura la directora.
Sec entre una parella nord-americana i una d’australiana. Els uns arriben pel prospecte que han trobat a l’hotel i els altres via TripAdvisor, que dona a aquest lloc una puntuació de 4,5 estrelles. Segons asseguren en un butlletí promocional, són la sisena atracció més reservada de l’estat espanyol. Els americans diuen que “fantàstic”, ell, i que “molt diferent”, ella. Als australians els ha obert la curiositat per entendre què diuen les cançons per anar més enllà de l’estètica: “Els cantants reien molt, s’ho passaven molt bé”, comenten. El preu fa que s’atregui un turista de cert nivell adquisitiu: 45 euros l’espectacle i 80 amb l’àpat inclòs. Per això, en temporada alta de sol i platja, baixa l’afluència a l’espectacle.
Rere les bambolines
En un lateral del tablao, en uns petits camerinos, els deu artistes es preparen. Ells, de negre. Elles, maquillatge i vestits de volants. Cadascú té penjat el seu propi arsenal de vestits -hi ha qui no suporta els lunares i qui no tolera l’estampat floral-, però els mantons passen de mà en mà. Alguns cantants escalfen la veu i se senten alguns repics de peus. Les guitarres assagen uns tangos de Siroco, el disc de Paco de Lucía del 1987. Al capdavant hi ha el cap d’una nissaga flamenca de Madrid, David Cerreduela, fill del famós el Nani i net d’un constructor de guitarres. Actua al costat del seu fill, Israel, que ja té un fill de deu anys que els seus companys diuen que “ja pot tocar amb qualsevol artista del món”.
La direcció té un patró d’espectacle molt estudiat -que acaba amb la companyia en ple- i sobre aquesta estructura els artistes improvisen. No els cal gens d’assaig: s’han d’entendre sobre el terreny de joc. “M’agrada la llibertat de poder fer el que vulguis i el que sents en cada moment -diu la cantaora de Cadis Maria del Mar Fernández-. No sé què faré a l’escenari, és qüestió de sentiment i de connexió. És la meravella del flamenc, que no hi ha mai dos dies iguals”. El cartell d’artistes del tablao varia cada mes i fan de tres a cinc funcions d’una hora cada dia, de manera que intenten fer-lo diferent. Tots tenen el seu moment de lluïment, sigui cante, baile o guitarra. La cantaora treu el cap al vestidor dels homes: “Una granaína ”, diu. Suposo que començaran per aquí. “Anem sobre la marxa, el que surt”, em diuen.
¿De qui és el flamenc?
El flamenc té les arrels a Andalusia i, en concret, es vincula a les comunitats gitanes. El 2010 la Unesco el declara Patrimoni de la Humanitat a petició d’Andalusia, Extremadura i Múrcia. Però des del tablao barceloní reivindiquen l’autenticitat de l’escena flamenca catalana. Ja a principis del segle XX a Barcelona hi havia fins a mig centenar d’escenaris on s’oferia flamenc. Després de Madrid era la ciutat amb més locals i activitats flamenques. Festivals i espectacles acollien els millors artistes del gènere. En aquella època va despuntar la figura de Carmen Amaya, que va debutar el 1920 quan tenia uns set anys.
El Tablao Cordobés és un negoci familiar fundat fa 48 anys pel guitarrista Luis Adame i la bailaora Irene Casares. L’empresari teatral Matías Colsada, que gestionava molts locals dins el triangle d’or entre la Rambla i el Paral·lel, va llogar aquest espai a Joan Gaspart, que va ser qui va cedir la direcció als dos artistes flamencs, que volien deixar de viure en una gira perpètua. “Fent flamenc i estant a la Rambla la gent ens associa a un xiringuito per a guiris. És una llàstima perquè és el contrari: som aquí perquè som història de la ciutat”, diu Pérez, i recorda que durant dècades el seu públic no eren turistes.
“Després de dos segles d’immigració andalusa, que és la que porta aquesta tradició, crec que ja podem dir que també és nostra”, afirma Pérez. Els diversos tablaos -com el Tablao de Carmen o Los Tarantos- i escoles que hi ha a la ciutat ho acrediten i els artistes catalans que han fet carrera ho certifiquen: des del veterà guitarrista barceloní Chicuelo fins a la jove bailaora tarragonina Belén López. Els tablaos serveixen de plataforma de projecció dels talents emergents, tot i que després els artistes tenen poques possibilitats de fer el salt al gran públic a Barcelona, més enllà del festival Ciutat Flamenc i en comptades excepcions al Mercat de les Flors, tot i que aposten per un flamenc més contemporani i innovador.
Tot i que María Rosa Pérez defensa aquesta experimentació i alhora reivindica el flamenc com a patrimoni català, considera que el fenomen musical del moment, Rosalía, és “un desastre”. Per a ella, l’artista de Sant Esteve Sesrovires, formada en flamenc a l’Esmuc i que també ha passat pel Taller de Músics, “és màrqueting”. “No només no és flamenc sinó que contribueix a la confusió i la banalització del flamenc. I per a nosaltres és un fenomen que fa mal al flamenc, perquè ven aspectes superficials i folklòrics com si el flamenc fos això. Per innovar has de tenir un nivell tècnic molt alt, si no, et trobes amb una disfressa. Ara bé: si en dius flamenc, no m’agrada; si en dius pop aflamencat, està molt bé”, sentencia l’ exbailaora.