El flamenc més atrevit de Rocío Márquez

BarcelonaLa saeta Las cumbres se estremecían camina amb gravetat sobre el so de l’harmònium que toca Raül Fernandez, Refree. És la peça que tanca El Niño (Universal, 2014), el nou disc de la cantaora Rocío Márquez (Huelva, 1985). El Niño del títol és José Tejada Martín (1903-1976), més conegut com a Pepe Marchena, cantaor revolucionari que va eixamplar els límits del flamenc, dominador de la tradició i alhora creador des de la més absoluta llibertat. Rocío Márquez, valenta i ambiciosa, ha fet un disc que és tant un homenatge a Marchena com la demostració que ella és una de les joves veus del flamenc més interessants, una dona capaç de baixar a la mina per cantar i solidaritzar-se amb els miners de pou de Santa Cruz.

“Em venia molt de gust fer un treball sobre Marchena perquè per mi és un dels que millor va aconseguir aplegar la part més clàssica del flamenc amb la més creativa”, explica Márquez. Justament això és el que fa en el disc, combinar els dos vessants, un amb el productor Faustino Núñez i l’altre amb Raül Fernandez. “Quan van treballar la part més clàssica amb el Faustino vam veure que era impossible voler fer una selecció que expliqués completament què ha significat Marchena, un artista que va tenir una carrera tan productiva i amb tants enregistraments”, recorda. Acabada aquesta primera part, Márquez va tenir la sensació que faltava justament el que completa el llegat de Marchena: la sorpresa. “Quan ell feia un disc, després d’una granaína cantava una cosa que no se sabia què era però que t’enamorava”, diu aquesta cantaora que al 2008 va triomfar al Festival del Cante de las Minas.

La solució va ser anar a Barcelona i treballar durant un mes i mig amb Fernandez, que aleshores estava enllestint Granada amb Sílvia Pérez Cruz. “Va ser tota una experiència perquè vam obrir moltes portes”, explica Márquez. Tan radical va ser el resultat, que la cantaora es va plantejar publicar dos discos separats, però al final va decidir aplegar les dues parts en una de sola, i intercalant les peces, perquè Marchena “tampoc no feia cap diferenciació”. I així, després d’un fandango amb el guitarrista Manolo Herrera hi ha una colombiana, un pal d’anada i tornada, que Márquez canta amb Fernandez a la guitarra elèctrica i Víctor García a la bateria, a més de les veus del Niño de Elche, Nacho Umbert i María Illa.

La fluïdesa del diàleg entre els dos vessants permet també dues col·laboracions especials. Per una banda, Raúl Rodríguez, que “té un caràcter mot semblant al de Marchena, perquè entén la música com un divertiment, improvisa i es tira a la piscina”, diu Márquez. L’altra és el del guitarrista Pepe Habichuela, que quan era jove va arribar a acompanyar Marchena. “El primer dia que vaig quedar amb Pepe Habichuela a casa seva, vaig veure una foto on sortia amb els seus pares, Valderrama i Marchena. I vaig pensar: «No s’hi val posar-me les coses tan difícils»”, fa broma la cantaora.

Segons Márquez, tothom s’hi ha implicat molt, en aquest treball, inclòs Pedro G. Romero, autor dels textos que enriqueixen el disc. I així es va veure el 14 de setembre en el concert de presentació del projecte a la Biennal de Flamenc de Sevilla, on també hi era el Niño de Elche, un jove cantaor que Márquez considera “un referent”. “M’inspira molt, i em sembla brutal”, diu aquesta jove que també admira Gabriel Moreno, El Pele, Arcángel, Miguel Poveda i Mayte Matín, i que elogia el llegat d’Enrique Morente. Amb Arcángel coincidirà a Madrid al febrer. "Arcángel canta una òpera de Mauricio Sotelo a partir d'El público de Lorca –diu Márquez–. I com a activitat paral·lela m'han proposat un recital sobre Lorca, i ja que serem a Madrid, estem parlant amb Arcángel perquè participi en el meu projecte".

Consciència feminista

Valenta, Márquez reivindica el paper de la dona en la música i treballa per la igualtat. “Per exemple, en el flamenc no s’interpreta igual que una dona surti de festa o que ho faci un home. Tanmateix, tenim un camí fet gràcies a Carmen Linares, Mayte Martín i moltes dones que han lluitat per trencar estereotips, com ho va fer la Niña de los Peines en un època en què ser dona i artista pràcticament volia dir ser una dona de la vida ”, explica. Tot i el camí fet, segueixen els comportaments masclistes. "El primer que has de fer és ser-ne conscient, quan passen aquestes coses", diu Márquez, que recorda perfectament el dia que ella mateixa en va ser conscient. "En els cursos avançats d'estudis flamencs al rectorat de la Universitat de Sevilla, hi ha havia una assignatura en què la professora ens va ensenyar crítiques de llibres fetes per homes i per dones, per veure-hi les diferències, i quins aspectes destacaven uns i altres. Vaig començar a adonar-me'n, de coses que tenia molt interioritzades. Al cap de poc temps, estava amb una companya cantaora en la presentació d'un acte en una penya flamenca. I abans de començar la xerrada, ens van dir que podíem pujar a l'escenari per adonar-lo. Si m'ho haguessin dit uns mesos abans, potser ni me n'hauria adonat. Per això dic que el primer pas hem de fer-lo nosaltres", explica Rocío Márquez.