Fito Páez: "Hem de ser pacients i adaptar-nos al que sigui millor per a tothom"

BarcelonaA Fito Páez (Rosario, 1963), llegenda del rock argentí, a més de cineasta i escriptor, el temps li ha concedit una serenor reflexiva que en cap cas no mitiga la seva ambició musical, desfermada en el disc La conquista de espacio (Sony, 2020). Arranjaments orquestrals, metalls de color soul i melodies de gran volada vesteixen unes cançons en què Fito Páez reflecteix esperances i indignacions diverses.

Com estàs passant el confinament?

A casa, a Buenos Aires. Seria molt neci dir que ho estic passant malament perquè, d'una banda, molta o gran part de la meva vida la passo tancat. L'escriptura, la composició, els assajos i la filmació són sobretot en llocs de tancament. Però, d'altra banda, tampoc ets feliç en un lloc on hi ha molta gent que ho està passant molt malament. Et diria que és estrany, com suposo que ho és per a tothom. Jo tinc la sort de tenir un pis bonic on tinc un piano, una màquina d'escriure i un ordinador. I hi tinc els fills i tot està funcionant molt bé, de moment. Així que estem aquí, esperant que la cosa es vagi resolent i millorant a tot el món.

¿En quin moment de la pandèmia esteu ara l'Argentina?

Tot el país està gairebé alliberat, tret de Buenos Aires i la província de Buenos Aires, on entre aquesta setmana i la pròxima se suposa que s'arribarà al pic de contagis. O sigui que encara falta i ja portem més de vuitanta dies.

És inevitable que el context de pandèmia afecti la manera com s'escolten algunes cançons del disc La conquista del espacio

Totalment. Per moments semblava un àlbum premonitori, però mai m'he dedicat a les ciències ocultes, així que no hi té res a veure [riu].

Al llarg de la teva carrera hi ha hagut cançons que han anat canviant de significat amb el temps.

Sí. Inevitablement, això passa amb algunes cançons. El temps aconsegueix donar-los un nou significat. Això parla bé d'aquestes cançons. Pot ser una de les virtuts que tinguin algunes obres en general, que sempre puguin ser llegides en una clau contemporània.

¿Des de quin sentiment has compost les cançons d'aquest disc?

Sempre em passa que quan soc al mig del maelström, com diu la cançó, no sé ben bé què estic fent. Hi ets rumiant i balbucejant, intentant coses... El procés de composició d'aquest disc va durar un mes de tancament, entre una caseta que vam llogar a la província de Córdoba i unes altres dues setmanes en un poblet a l'estat de Bahia, al Brasil. Així que va ser tot molt concentrat. Quan el disc va quedar acabat, em vaig adonar que l'àlbum estava dominat per la idea d'un home o d'una persona que vol sortir de la tempesta i que ho aconsegueix. I que també es fa càrrec de totes les seves faltes. A Resucitar això hi és, i també a La canción de las bestias. Hi ha també el context on vius. La conjuntura forma part sempre de les tempestes, però també hi ha el conflicte propi. De totes maneres, penso que l'àlbum té un caràcter positivista en el sentit que si bé hi ha coses molt contundents com alguna frase de La canción de las bestias, que és una mica més existencialista, després hi ha la celebració de ser al món i de voler seguir sent-hi i de seguir intentant conquerir un nou espai. La lletra de La conquista del espacio parla de la conquesta de dir-nos la veritat, de la conquesta del dret que t'has guanyat. Totes aquestes coses són també part de la part no èpica de la cançó, diguem-ne.

Pel que fa al context social, la cançó més indignada del disc és Las cosas que me hacen bien

I aquí a l'Argentina també hi ha hagut coses bastant salvatges, molt salvatges de fet, com la desaparició, la tortura i l'assassinat de gent a mans de policies d'algunes províncies, com el cas de Luis Espinoza, l'home que va ser assassinat a Tucumán el 15 de maig. Passa a tot el món. Ha passat sempre, però ara, com va dir un activista als Estats Units, et filmen amb el telèfon. I és molt difícil escapar-se de la realitat de les imatges.

En aquesta cançó envies un missatge als "activistes d'Instagram que fan revolucions".

Sí, és una humorada. Les coses passen al carrer i al Parlament. Instagram no està malament, s'hi poden comunicar coses, però els fets reals passen en altres espais.

La cançó Gente en la calle

A mi em recorda més a Steely Dan, i alhora té una forma semblant a una cançó meva, Dos en la ciudad, del disc Abre (1999). És l'àlbum que va produir Phil Ramone, i ell, que era un rei de la música gringa, em deia que li recordava molt a Steely Dan, i que estava bé perquè és el que jo havia escoltat, i que jo també soc el que he escoltat. I sí, a Gente en la calle es repeteix una mica aquest format. Va passar que quan vaig començar a escriure la lletra, s'assemblava a la de Dos en la ciudad, i de sobte vaig veure que no volia escriure una altra vegada sobre el mateix tema. Llavors simplement li vaig dir al Diego Olivero, que és el meu company de viatge en la coproducció: «Posa el playback, que començaré a cantar». I balbucejant la melodia va aparèixer la frase sobre la gent al carrer. Al cap d'uns dies ja tenia feta la lletra. I sí, va passar una cosa estranya: era una música amable amb una història dura.

Aquest caràcter l'hi dona l'arranjament dels metalls, oi?

Sí. La història parla d'anar caminant pel carrer i veure tota aquesta gent en plena marginalitat en una gran capital del món, i cada vegada ho veiem més. Inevitablement, si vius en un lloc així, això et commou.

Parlant d'arranjaments, com se't va acudir afegir un theremin a thereminLa canción de les bestias

Va ser idea del Gustavo Borner, que és l'altre coproductor del disc –som tres productors–. El Gustavo Borner és un geni de l'enginyeria i un productor monumental. El vaig conèixer en aquest àlbum, i va ser una experiència increïble perquè ell va portar algunes joies com aquesta de posar el theremin cap al final de la cançó. L’hi dona un color especialíssim.

Hi ha molts detalls de producció en aquest disc, els metalls, els arranjaments orquestrals...

Els arranjaments d'orquestra és una de les medalles que m'agrada penjar-me. És la primera vegada que he escrit tots els arranjaments d'orquestra. És una tasca molt complexa, i no sempre arribes a bon port, perquè és una màquina molt gran. Per sort vaig tenir la possibilitat de fer-ho tot primer amb els teclats, i després Ezequiel Silberstein, que és un gran músic argentí, ho va passar a paper i va dirigir l'Orquestra de Nashville als estudis Ocean Way.

Fa uns dies, a l'ARA, Enrique Bunbury et va penjar una medalla: va dir que el disc a l'ARA, Enrique Bunbury et va penjar una medallaLa conquista del espacio

No, la veritat que és una feina que... Mira, els únics moments en què torno a escoltar els meus discos és quan estic a punt de començar una nova aventura. Escoltar l'últim disc em marca fins on he arribat, o quines van ser les últimes decisions que vaig prendre. En aquest cas, un cop acabat el disc veig que evidentment vaig voler escapar de la gran obra de 18 o 19 cançons, que vaig voler reduir-lo i tancar-lo més estilísticament, potser fer-lo més compacte, que el faria amb la formació de quartet amb teclats diversos, percussió i orquestra i prou. És a dir, no realitzo una feina d'observació sobre el que faig. Realment, i encara que sembli un tòpic, sempre et preocupes pel que vindrà.

¿La pandèmia t'ha trencat molts plans?

Teníem una gira prevista de gairebé seixanta concerts a tot Amèrica i part d'Europa, així que sí, s'ha aturat una roda molt gran. Però sempre cal estar en consonància amb la conjuntura general. No pots sentir això com una frustració, perquè tot plegat és una pandèmia que afecta a tots els nivells i a tot el món. Hem de ser pacients, entendre la situació i adaptar-nos al que sigui el millor per a tothom. No entenc els enfadats en aquest moment.

Com t'imagines el primer concert?

No ho sé, perquè s'està parlant de moltes opcions, tant en el teatre com en l'organització de concerts més massius. La idea delirant de posar un espectador cada dues o tres butaques sembla gairebé una instal·lació artística. Tanmateix, seria una nova manera de construir una audiència d'una altra manera. I segurament haurem de divertir-nos amb això i fer-hi alguna cosa, posar-nos a jugar i no enfadar-nos. L'escenari i el ritual del concert és una cosa atàvica en els éssers humans i cal fer-ho com t'ho permeti l'època. Fa uns segles no existien les congregacions tan massives com en els últims vint, trenta o quaranta anys, que van ser formes noves que van anar apareixent, i ara n'apareixeran de noves, així que hem divertir-nos més.

¿I als estadis de futbol, tu que ets seguidor del Rosario Central?

Bé, primer cal veure si torna el futbol. Si torna el futbol vol dir que torna tot. No sé com serà. Puc divertir-me pensant teories, però no acabaria mai. Hi ha altres coses en les quals pensar ara: que s'encomanin com menys persones millor, que hi hagi menys morts, que les economies dels països puguin reconstruir-se, que tant de bo hi hagi un reset de les maneres d'establir els vincles econòmics i que hi hagi menys gent marginada. Pot ser una possibilitat. Com diuen al meu barri, és difícil que el porc voli, però hem de deixar la porta oberta.

Aquests dies has acabat el guió d'una pel·lícula, oi?

Sí, tenia un guió que em pensava que estava acabat. I en el primer mes del confinament me'l vaig mirar i vaig veure que li faltava moltíssim. Tenia una barreja de melodrama amb una mena de film policíac, però em faltava desenvolupar un munt de temes. Per sort el vaig acabar en les primeres quatre setmanes d'aquest confinament tan estrany. El guió es titula La pasión según las mujeres, per ara, i quan els protocols de l'audiovisual ens ho permeti el filmarem.