Fina Miralles, l'artista ingovernable

BarcelonaFina Miralles agafa el micròfon. Se suposa que ha d'explicar a la premsa com és l'exposició Soc totes les que he sigut que es pot visitar al Macba des d'aquest dijous fins al 5 d'abril del 2021. "A la vostra disposició, estic", diu l'artista, i convida els periodistes emmascarats a fer preguntes sobre una mostra retrospectiva comissariada per Teresa Grandas. Fina Miralles (Sabadell, 1950) només ha necessitat uns segons perquè saltin pels aires les convencions de les presentacions: "Pregunteu". I ho ha fet amb la naturalitat revolucionària que ha caracteritzat el seu art i la seva vida des d'aquell bodegó conceptual titulat Natura morta del 1972 i fins a les pintures de la sèrie El rastre de la sirena (2014). "És el reflex de la pràctica artística de tota la vida d'una persona", sintetitza Miralles, que no oblida "tots els que han sigut" abans que ella. De la mateixa manera, no han d'oblidar-la a ella tots els que han vingut després, com els que són presents a l'exposició Acció. Una història provisional des 90 que també es pot veure al Macba.

Ni esgarips, ni gestos grandiloqüents, ni xerrameca buida. Simplement, Fina Miralles, l'artista ingovernable, que és moltíssim. De fet, Soc totes les que he sigut és un esdeveniment magnífic perquè desplega un dels relats realment imprescindibles de l'art català dels últims 50 anys: l'obra que participa de categories com ara l'art conceptual, el feminisme i la política però que no està feta per pertànyer exclusivament a cap categoria ni per adaptar-se a les dinàmiques comercials. "Les galeries ho tenen malament amb mi perquè no tenen manera de fer negoci", deia fa un parell d'anys a l'ARA una artista refractària a l'explotació capitalista de l'art que el 1999 ja havia donat obra al Museu d'Art de Sabadell, i que ara ha donat al Macba les reproduccions fotogràfiques d'algunes accions artístiques.

A l'exposició del Macba hi ha fotografia, performance, instal·lació, vídeo i pintura al servei d'idees molt potents i sobretot molt vigents. Són obres que dialoguen de tu a tu amb qui les mira i que s'enriqueixen amb mirades subjectives que els donen nous significats. Per exemple, a les fotografies Dona-arbre (1973) de la sèrie Translacions hi ha la possibilitat d'entendre-les com la integració amb la natura, però la mirada feminista hi pot veure una dona que s'ha plantat, que ha dit prou. El cos cobert de palla (1975) incideix en la simbiosi amb l'entorn, però la imatge final pot activar la complicitat dels amants del cinema de terror, sobretot de l'anomenat folk horror.

Els collages Debo ser obediente i Per la impunitat de la por, de la sèrie Matances (1977), signifiquen una cosa i la contrària si la mirada és la d'un antiavalots o del que rep els cops de porra. La instal·lació Standard (1976), contra la perpetuació dels estereotips sobre la dona, amplifica la indignació feminista i alhora incomoda la condescendència masculina. Els retrats de la sèrie Emmascarats (1976) ressonen amb una altra música en aquest 2020 pandèmic sense perdre la contundència crítica, i la fotografia que recorda la instal·lació Imatges del zoo en què la mateixa Miralles es va tancar en una gàbia, manté la virulència de la denúncia del maltractament animal i de l'espoli colonial, però també parla de confinaments molt actuals. "La Teresa l'ha posat a l'entrada de l'exposició d'una manera molt impactant", diu Miralles sobre aquella acció zoològica que va fer a la sala Vinçon el 1974 i que ara funciona de pòrtic de l'exposició al Macba juntament amb una citació de l'artista: "Ser artista no és una vocació, ni una devoció, ni una professió; no ho saps, però tot t'hi empeny i et porta a ser qui ets".

A Miralles, Premi Nacional de Cultura 2018, li preocupava que l'exposició se centrés només en la part conceptual i s'oblidés de la resta, perquè ella es reivindica tota sencera. Teresa Grandas ho va entendre així, la qual cosa va tranquil·litzar l'artista. "Està molt bé. Mostra la pràctica artística viva", diu Miralles. Grandas somriu sota la mascareta, segurament emocionada, i explica que l'artista fa allò tan difícil d'expressar emocions amb l'art contemporani. "Expressa emocions i afectes sense concessions, amb sentit crític i una coherència extraordinària", diu la comissària, que destaca tres aspectes essencials de l'obra de Miralles: "La radicalitat, la integritat que la fa ser fidel a ella mateixa i la coherència". Segons Grandas, "hi ha idees que determinen el recorregut i que són les mateixes".

Són les idees que acompanyen aquest trajecte antològic que inclou les grans sèries conceptuals dels anys 70 Translacions, Relacions i Matances; que mostra l'espectacular efecte de traslladar els elements naturals a un entorn domèstic amb una sala amb palla i tota la fortor de la palla, perquè les olors també formen part de l'art; que reprodueix el film Petjades i l'obra les Sabates tampó (1976) que completa la crítica a l'afany possessiu del capitalisme. És un recorregut que després de les fotografies d'Emmascarats obre la finestra de la pintura, de colors càlids, de mars, terres i horitzons poètics i que culmina en les aigües pintades d'El rastre de la sirena (2014) després de passar per la Fina Miralles plantada a l'aigua de la fotografia El retorn (2012), dona-aigua que funciona com a mirall de la dona-arbre dels 70. Imprescindible.