“Avui dia ningú pot dir que Àustria va ser víctima dels nazis”

Barcelona“Els austríacs són gent brillant. Van fer creure al món que Hitler era alemany i que Beethoven era austríac”. La cita, atribuïda a Billy Wilder, podria aplicar-se també a una de les personalitats austríaques més importants de la segona meitat del segle XX, Kurt Waldheim, que va ser president d’Àustria i el quart secretari general de l’ONU (del 1972 al 1981) tot i tenir un passat molt qüestionable com a oficial de l’exèrcit nazi durant la Segona Guerra Mundial. Waldheim és el protagonista d’El cas Waldheim, el documental de Ruth Beckermann que ahir va inaugurar una retrospectiva de la cineasta austríaca al Festival de Cinema Jueu de Barcelona, que se celebra a la Filmoteca fins al 26 de setembre. La pel·lícula arrenca amb unes imatges enregistrades per la mateixa Beckermann poc després que sortissin a la llum les primeres revelacions sobre el passat nazi de Waldheim, en plena campanya electoral per ser elegit president. El polític es va defensar amb dents i ungles, però les proves en contra seva es van anar acumulant, dinamitant la seva imatge pública.

Tanmateix, el 8 de juliol del 1986 va ser elegit per majoria president de la República d’Àustria. Com va ser possible? “El 1986 la generació que va anar a la guerra encara estava viva, i aquella gent el va reconèixer com un dels seus -apunta Beckermann-. Waldheim va provocar un gran escàndol amb una frase que va dir: «Només vaig complir el meu deure a l’exèrcit». El discurs oficial, doncs, era: «Em van obligar, jo no volia anar a la guerra, etc.» Però quan ell va dir que complia el seu deure, molta gent que va fer el mateix es va sentir alleujada i va votar per ell, tant és que fossin socialistes o conservadors”.

Tot i el triomf de Waldheim, l’escàndol va obrir el debat sobre la responsabilitat del país durant la Segona Guerra Mundial. “Els alemanys van assumir el paper que els tocava, però els austríacs van fer creure al món que només havien sigut víctimes dels nazis -diu la directora-. Això ho van permetre les potències d’Occident, que estaven molt interessades en Àustria per la seva situació estratègica en la frontera amb l’Europa de l’Est. Però, després de l’afer de Waldheim, Àustria es va veure obligada a enfrontar-se amb el seu passat. I, després de molts debats i discussions, els llibres d’història oficials es van canviar. Avui dia ningú pot dir que Àustria va ser víctima dels nazis”.

El més curiós d’El cas Waldheim, que també està disponible a Filmin, és que, vist ara, és inevitable llegir la història com un precedent del món polític en què vivim. “Quan el vaig acabar em vaig adonar que ja no era un film sobre el passat, sinó un retrat del nostre món, el de Trump i Orbán -diu Beckermann-. Sobretot per com el seu partit, el partit conservador, va fer servir l’antisemitisme per guanyar aquelles eleccions, culpant els americans i els jueus de tot. És el que fan els partits populistes avui: trobes un grup al qual culpar i llavors uneixes els patriotes darrere teu”. Ara els llibres d’història ja no blanquegen el passat nazi d’Àustria, però el present ha empitjorat. “Estem molt pitjor -assegura Beckermann-. Waldheim era un conservador oportunista, però avui dia hi ha una extrema dreta molt forta. El 1986 només volíem fer les paus amb el passat, però el que vol ara l’extrema dreta és canviar el futur. Xenofòbia, racisme... És terrible”.