Rithy Panh: “Filmo per recuperar la meva humanitat. Per a mi és filmar o morir. I jo vull viure”

Molts supervivents d’un holocaust volen oblidar-ho. Què fa que vostè vulgui reviure-ho?

Els supervivents no ho som pel fet de ser persones més fortes o valentes, sinó perquè ens han ajudat o protegit. Per tant, és normal voler retornar la dignitat als morts i fer-los partícips de la lluita contra el totalitarisme. És la meva manera d’agrair que m’ajudessin a ser qui sóc jo.

Ha consagrat la seva carrera a mostrar els horrors del genocidi cambodjà. És una gran càrrega.

Quan parlem de genocidi no parlem d’un petit crim al carrer. Durant la dictadura de Pol Pot van morir 1,8 milions de persones, un terç de la població de Cambodja. I cada mort té una història. Jo intento posar un nom i una cara a algunes d’aquestes històries. Els Khmers Rojos ho van destruir tot: la humanitat, la dignitat, etc. És dolorós de reviure, però és part de mi. Tots els morts són dins meu. Parlo amb ells i ells amb mi. No puc oblidar-los. I expressar-me és una manera de demostrar que sóc viu, que no em van destruir.

A La imagen perdida

Durant molts anys he fet documentals sobre els meus records del genocidi, però és la primera vegada que explico la meva història. I fins ara no he trobat la manera de fer-ho a través de la ficció. Potser perquè vaig viure-ho en persona. Potser Spielberg sí que pot perquè ell no ho va experimentar. No ho sé. Un dia vaig conèixer un home que esculpia figures d’argila i vaig pensar que potser havia trobat la manera. L’argila està feta d’aigua i terra assecada al sol. I les figures estan quietes, congelades en el temps. Però contenen l’ànima de les persones que representen. A Cambodja creiem en el cicle espiritual de la naturalesa. Quan preguem davant del Buda, no preguem a un tros de pedra, sinó a l’esperit que hi ha més enllà. És per això que quan el Buda està en un museu no preguem davant d’ell. La pedra, llavors, s’ha convertit en art.

Però no va començar el projecte amb la idea d’explicar la seva història, oi?

No. Primer vaig passar un any i mig investigant les pel·lícules i fotografies que van fer els Khmers Rojos. Volia comprendre com feien servir la propaganda i quina és la imatge que crea d’ell mateix un règim totalitari. I un dia vaig demanar a un escultor que m’ajudés a produir unes petites figures per reconstruir la casa on vivia de petit, que només existeix en la meva memòria. I després de construir les parets, les finestres i els mobles, vam posar un nen al mig i em vaig adonar que així sí que podia explicar el meu relat.

El contrast entre els seus records personals i els films de propaganda és brutal. Què ens revelen aquestes pel·lícules?

Les imatges del genocidi que han sobreviscut són exclusivament propagandístiques. Però un oficial dels Khmers Rojos em va explicar que es feien fotos de les execucions. Per què? No ho sé. No he trobat les fotos, però encara les busco. En aquestes fotos hi ha la imatge del genocidi, la imatge perduda que busco al film. Però, tot i que vull trobar les fotos, sé que una foto no pot explicar un genocidi. I, fins i tot si la trobés, no la faria servir. Però el procés de buscar-la, la recerca de la veritat, sí que m’interessa. Moltes de les pel·lícules que van rodar els Khmers Rojos han desaparegut. Fa sis anys vaig crear un centre a Phnom Penh per conservar-les i hem digitalitzat l’arxiu per poder estudiar-les.

“No vull veure més aquesta imatge de patiment, així que us la mostro a vosaltres”, diu al film. Serveix d’exorcisme?

Els terapeutes sempre et diuen que parlar de les coses et fa sentir bé. Però de vegades passa el contrari. Tanmateix, hem de parlar-ne. La meva història no em pertany només a mi. Pertany a tothom i és universal. Ho repeteixo: parlem d’un genocidi. No és una tragèdia de Cambodja, sinó de la humanitat. La solidaritat es dirigeix millor cap a tragèdies naturals, com la del tsunami, perquè no hi ha implicacions morals. El genocidi sempre fa sentir incòmoda la gent.

Quina mena de rebuda tenen els seus films a Cambodja? Són difícils per al públic?

Les generacions joves hi estan molt interessades. Però la gent de la meva generació no en vol sentir a parlar. “Per què fas una pel·lícula sobre això? Ningú la voldrà veure”, em van dir quan vaig fer el meu primer film, fa 20 anys. Esclar, acabaven de sobreviure a un genocidi. És molt dolorós reviure la mort dels teus éssers estimats, no poder fer res per protegir-los. Et sents culpable sense tenir culpa de res. I quan les coses milloren i potser tens una nova família, els fantasmes del passat et persegueixen. Però les noves generacions volen saber què va passar. En la nostra memòria col·lectiva hi ha un gran forat. I potser un llibre o una pel·lícula poden ajudar que els fills parlin amb els pares.

The act of killing també posa en escena un genocidi silenciat. Què opina del film? The act of killing

Conec bé el Joshua, el seu director. Li agrada molt el meu film S21. La màquina roja de matar. I aprofundeix en la idea de la representació dels botxins. És molt interessant. Però jo no podria fer aquesta pel·lícula, perquè no puc deixar que el perpetrador del crim ho decideixi tot davant de la càmera. Vull conservar el meu lloc. Per a mi, el cinema és una lluita. El faig servir per contraatacar. Per tant, necessito mantenir el meu lloc.

Els Khmers Rojos van intentar acabar amb la individualitat.

Van eliminar la nostra humanitat, ens van fer menys que humans, menys que animals. Per això filmo, per recuperar la meva humanitat. Per a mi és filmar o morir. I jo vull viure.n