'La filla del mar. El musical': digna i acurada aproximació al clàssic d’Àngel Guimerà

'La filla del mar. El musical'

Teatre Condal. Fins al 27 de març del 2022

La pertinaç sequera de musicals autòctons de mitjà o gran format en el panorama català des que Joan-Lluís Bozzo es va jubilar es va trencar a l’últim Festival Grec amb una producció que adaptava La filla del mar de Guimerà al gènere a càrrec de la companyia La Barni Teatre (Le llaman copla, 2012; Tan bonica aquesta nit, 2014) i que ara fa temporada al Teatre Condal amb un gran èxit de prevenda (20.000 entrades). Aquesta Filla del mar és una molt digna i acurada aproximació al clàssic d’Àngel Guimerà, tot i que menys musical del que suggereix el títol, d’una companyia que fa virtut de la senzillesa i a la qual cal seguir.

La proposta, amb text de Jaume Viñas i música (amb ressons molt populars) i lletres de Marc Sambola i el mateix Viñas, manté l’estructura de l’original dramàtic, del qual recordem les notables versions de Sergi Belbel (Romea, 1992) i Josep Maria Mestres (TNC, 2002). És a dir, respecta l’argument però focalitza la funció en el conflicte amorós del trio protagonista i en el tema del respecte al diferent.

És una lectura sense pretensions realistes, on el sentiment rau més en les paraules que en les actituds; un retrat impressionista de la vila marinera i els seus habitants amb encerts com la teatral narració amb humor de les cuites amoroses del seductor. La música en directe està interpretada per part dels actors (violí, percussió, teclats i guitarra). Hi ha un espai escènic dissenyat per Jordi Bulvena i Marc Udina evocador, encara que no hi hagi sorra, i una homogènia direcció d’actors (Marc Vilavella) en un repartiment molt ben conjuntat. El moll del drama (ara estimo aquesta, ara estimo l’altra) entre el milhomes Pere Màrtir i les dues noies, la pubilla Mariona i la feréstega Àgata rescatada d’un naufragi, té la lleugeresa d’un joc intranscendent malgrat el dramàtic final resolt de forma simbòlica i brillantment efectista. Toni Viñals dona molt bé el paper de guapo amb més músculs que cervell, i és una llàstima que no tingui algun pinyol més, alguna part solista més per lluir la veu. Tampoc en té gaires Mariona Castillo, que compleix tant amb la veu com en la interpretació. Clara Solé és una Àgata fantàsticament ferotge sense temps per explorar el costat més íntim, que destaca per l'actitud.