El Festival de Teatre Amateur de Girona obre el teló sense tenir clar el seu futur

Girona“Roberto! Roberto!”, se sent que criden rere les bambolines del Teatre Municipal de Girona. Falta menys d’una hora per a l’estrena de Garrí al forn amb compota de reineta, de la companyia El Mirall de Blanes, que donarà el tret de sortida a la 22a edició del Festival Internacional de Teatre Amateur de Girona (Fitag). “La Carmeta diu que miris el WhatsApp, que t’està enviant coses!”, insisteix la veu de fons. “Un moment, ara ho miro!”, respon atrafegat el director, actor i coreògraf Roberto G. Alonso, que és sobre l’escenari fent les últimes proves amb els actors. En un racó, l’actor i director del Fitag, Martí Peraferrer, s’ho mira amb un somriure i els ulls vidriosos. Després de 18 anys al capdavant, és la darrera inauguració i edició que viurà amb la batuta a les mans: la Diputació de Girona, seguint la llei de contractació, adjudicarà la direcció via licitació. “És un dia especial, estic entre l’alegria i la tristesa. Alegria perquè és una edició més, hem sortit de la pandèmia i tinc la sensació que la cosa remunta. Però alhora tristesa perquè s’acaba una etapa”, admet assegut en una de les butaques i mentre repassa amb els ulls els records que apareixen pel seu voltant.

Peraferrer té gravat com el 2005, mentre era treballant a Costa Rica, va rebre un correu de la Diputació de Girona demanant-li si podia fer-se càrrec de la direcció del Fitag, que aleshores era un festival biennal nascut el 1998. “Els vaig dir que jo era actor i que no havia dirigit mai un festival. I que si em necessitaven, ho faria, però només un any, perquè jo volia continuar amb els meus projectes de televisió i teatre. I ja ho veus, n’he fet 17 més de propina!”, exclama fent broma. 

Al llarg d’aquestes gairebé dues dècades, l’equip de Peraferrer ha aconseguit dotar el festival d’una marca pròpia i diferenciada, que l’ha convertit en la referència cultural de Girona de finals d’agost gràcies a dues qualitats úniques: només s’hi programen propostes de teatre amateur i totes les entrades valen entre 0 i 5 euros; i s’han d’anar a buscar unes hores abans de l’inici de les funcions. Una característica que va fer que, durant molt de temps, es conegués popularment com el Festival de les Cues. 

“No vam trobar cap altra manera de fer-ho més democràtic, i també és de les coses que em sento més orgullós. Perquè tenim els teatres plens de persones que tenen la necessitat de veure teatre, però que no venen per ostentació, ni pels ganxos comercials ni els grans noms. I hi ha molta gent que només ve al teatre una vegada a l’any i és pel Fitag. Sobretot jubilats i gent gran, que no poden accedir a altres espais perquè són més cars”, destaca el director, que només té una espina clavada en els 18 anys de direcció: no haver aconseguit atraure públic professional. 

“Per a molta gent, el teatre amateur té una connotació un punt menyspreable. A molts companys d’ofici els deia: «No patiu, podeu venir al Fitag que no se us enganxarà res!»”, afirma somrient, abans de recalcar seriós: “Tots hem sortit del teatre amateur, per això fa ràbia, perquè tots hem començat així, i jo me’n sento tan orgullós!”. 

A l'espera de la nova licitació

Durant la presentació de la 22a edició, que se celebrarà fins al 27 d'agost en set municipis gironins, el vicepresident de la Diputació de Girona, Albert Piñeira, va assegurar que el futur de la mostra està “assegurat”: “Hi haurà 23a edició”, va afirmar. No obstant això, com que és un festival que depèn de l’administració, s’ha de regir per la llei de contractació pública i, per tant, s’ha d’obrir un procés de licitació per adjudicar la nova direcció. 

Tot i que l'actual responsable creu que és el moment que tot l’equip “replegui veles” perquè “arribi gent nova, amb idees noves”, pateix pel futur del festival. “Una licitació són uns sis mesos, i organitzar el festival són vuit mesos. I seria un error deixar passar un o dos anys, perquè costa molt aixecar però molt poc destruir. I em sabria greu que perdéssim aquesta cosa tan singular com és el Fitag”, assenyala. 

Peraferrer entén i comparteix les normes que regeixen les aportacions públiques, malgrat que posa en dubte que el model escollit sigui l’idoni. “La llei de contractació funciona per adjudicar autopistes, però no sé si funciona en un festival tan humà, tan petit i fet amb tanta artesania. Si ve una empresa voldrà guanyar-hi diners, i això ja serà una altra filosofia”, recalca abans d'aixecar el teló de la seva darrera edició com a director.