Sant Sebastià ovaciona l'emotiu cara a cara entre una viuda d'ETA i el botxí

Sant SebastiàEl 29 de juliol de l'any 2000, Juan María Jáuregui va ser assassinat per tres integrants del comando Buruntza d'ETA que van disparar-li dos trets al clatell en un restaurant de Tolosa. Jáuregui tenia 49 anys i era un polític socialista, ex governador civil de Guipúscoa; de jove havia lluitat contra el règim franquista i havia militat al Partit Comunista i fins i tot en una primigènia ETA que va abandonar perquè estava en contra de la violència. Però tot això no ho sabien, els tres homes que el van matar; per a ells, era només un nom d'una llista, un objectiu més en la lluita per una Euskal Herria lliure.

Aquest detall, revelador de la naturalesa freda i absurda del crim, el va descobrir la viuda de Jáuregui, Maixabel Lasa, quan 10 anys després de l'assassinat es va reunir amb dos dels botxins del seu marit en el marc d'unes trobades de reparació entre víctimes d'ETA i etarres penedits. Per què ho va fer? ¿Per comprendre, per guarir, per rebre una explicació que ningú més li podia donar? Els perquès i el com d'aquestes trobades els aborda amb respecte i emoció la nova pel·lícula d'Icíar Bollaín, Maixabel, que ha rebut una llarga i emotiva ovació aquest dissabte en un Festival de Sant Sebastià commogut per una història que en aquesta ciutat no és una més i que parla de la necessitat de perdonar i d'assumir el passat i el dolor causat per avançar cap al futur. Un discurs de país que no tindria valor si abans no l'haguessin portat a la pràctica persones com Maixabel Lasa, d'un gran coratge personal i extraordinària generositat.

Blanca Portillo, magnífica

Com indica el seu títol, Maixabel és una pel·lícula que s'identifica plenament amb la seva protagonista i el que representa la seva decisió. Compta, a més, amb un magnífic treball interpretatiu de Blanca Portillo, que fa un exercici de contenció emocional sostinguda i llegeix el personatge sempre des de la humanitat, fugint de l'èpica dels gestos. Al seu costat, Luis Tosar defensa amb ofici el paper d'Ibon Etxezarreta, més creïble en la versió madura del personatge que en la juvenil. “Tots érem conscients que tocàvem un material molt sensible i es va crear una atmosfera molt especial al rodatge, un compromís per posar el millor que teníem al servei de la història”, ha explicat a la roda de premsa Portillo, que va haver de fer un càsting per aconseguir el paper i en acabar va dir-li a Bollaín que no passava res si no li donava, però que almenys li deixés “anar al rodatge i conèixer aquella dona”. “En aquell moment el vas tenir”, ha dit la directora.

A Maixabel, l'escriptura cinematogràfica de Bollaín modera una mica la seva tendència a l'èmfasi dramàtic i deixa que els dos cara cara de la pel·lícula es despleguin sense pressa, respirant les pauses, l'emoció i el dolor. “El guió té molta austeritat i no es recrea en el dolor –diu Bollaín, que firma el llibret amb Isa Campo–. Calia fer-ho amb molt de respecte i delicadesa, perquè estem parlant de persones reals”. En aquest sentit, potser el treball més difícil era el de Tosar, que reconeix que el seu personatge és “el més complex” que li ha tocat fer. Tampoc era fàcil gestionar el fet de situar el dolor de la víctima al costat del dolor de l'assassí, però aquesta és la idea clau del film: el terrorisme no només deshumanitza les víctimes, sinó també els seus instruments, els terroristes. “Prefereixo ser la viuda de Juan Mari que ser la teva mare”, li diu Lasa a Etxezarreta en un moment del film. “Jo preferiria ser Juan María Jáuregui que el seu assassí”, respon ell.

Un silenci trencat

Sense amagar el seu posicionament, la pel·lícula també ajuda a entendre la complexitat del procés de pau al País Basc i les forces que empenyen els presos etarres a no trencar la disciplina de grup. Al final, com ha recordat Bollaín, Maixabel no deixa de ser una història sobre una part “petita i poc representativa” dels presos etarres i de les víctimes. Però és la part que obre un camí per escapar del cicle de violència a través de l'empatia i el diàleg. “Jo no soc del País Basc i no sé com estan aquí les coses –ha reconegut Bollaín–, però sento que avui dia hi ha més llibertat per parlar. Al càsting fèiem dues preguntes: si coneixien la figura de Maixabel i quina relació tenien amb el conflicte. I va ser molt bonic perquè la gent va parlar molt. I fa uns anys, quan venia aquí, ningú ho feia. La gent no parlava”.