Douglas impressiona Canes

Enviat especial a CanesCom Steven Soderbergh ha explicat sovint des que es va saber que volia retirar-se del cinema -i ahir va repetir a Canes-, més que un comiat, el que el director té en ment és una pausa indefinida per oxigenar-se creativament. Sigui com sigui, amb Behind the candelabra competint a Canes, Soderbergh tanca el cicle que arrencava el 1989 quan Sexe, mentides i cintes de vídeo conqueria la Palma d'Or, i el cineasta ho va subratllar assenyalant que les dues cintes "parlen de gent que viu en el seu propi món".

Així i tot, les possibilitats que el seu nou film s'emporti el gran premi a Canes són escasses. A Behind the candelabra, Soderbergh s'acosta a una popular figura del show business nord-americà, l'amanerat pianista Liberace, i ho fa a través dels ulls del seu últim amant, Scott Thorson. La cinta posa el focus en l'estil de vida homosexual que Liberace va negar en vida amb les ungles, les dents i plets -que sempre va guanyar- i segueix la relació de la parella des de la seducció inicial fins a una separació amarga als tribunals. La trama dóna peu a reflexionar sobre com és possible que el públic no s'adonés que el músic era més gai que un concert d'ABBA i Village People, però es conforma a mostrar els estadis d'una relació que oscil·la entre el paternalisme i la toxicitat.

Com a bon biopic , el film satisfà la curiositat per la vida privada dels artistes, però, a falta del segell visual que Soderbergh imprimia en treballs anteriors, el gran interès de Behind the candelabra és l'excelsa interpretació de Michael Douglas, a partir d'ara ja candidat indiscutible als Oscars. És difícil recordar quant fa que Douglas no feia un treball d'aquesta categoria. N'havia fet cap, abans? El seu càsting és l'únic toc de geni de Soderbergh, que va adonar-se del potencial de Douglas al rodatge de Traffic (2000) i va intentar convèncer els estudis per produir aquest film durant anys fins que HBO va posar-hi els diners. "Va ser just després del meu càncer que l'Steven em va regalar aquest increïble paper -explicava ahir l'actor-. I li estic molt agraït per esperar-me tants anys". Matt Damon dóna la replica a l'actor en un paper difícil que implica diferents transformacions físiques. Però, tot i que convincent, no impressiona ni la meitat que Douglas.

Mentre Franco agonitza

Encantat de ser a França -"la pàtria dels escriptors existencialistes i de Jean-Luc Godard", va informar al públic de Canes-, James Franco presentava dilluns As I lay dying , l'adaptació que ha filmat de la novel·la de Faulkner Mentre agonitzo . No era una tasca fàcil: el llibre, que relata el viatge d'una família humil del sud dels Estats Units per enterrar el cadàver de la mare, està estructurat a partir d'una cinquantena de capítols narrats en monòleg interior per tretze personatges. Com traslladar els contrastos i subtileses, que són el cor de la novel·la, a la pantalla?

Al principi, Franco opta per superar la multiperspectiva utilitzant el recurs de la pantalla partida, però a mesura que la història avança, la idea queda oblidada en favor de la pantalla tradicional. El director també tira de lírica i veus en off a l'estil Malick per escenificar soliloquis impossibles d'encaixar en l'acció. Però, a la pràctica, el que més li funciona no són els recursos pretensiosos, sinó la reconstrucció del sud rural de la història i uns personatges portats al límit per una barreja d'egoisme, orgull i desesperació. El treball interpretatiu, inclòs Franco, és el millor actiu d'un film irregular però no menyspreable.

'La dolce vita' de Sorrentino

Si algú pot fer la guitza a Michael Douglas en la cursa pel premi al millor actor de Canes és Toni Servillo. A La grande bellezza , quarta col·laboració amb Paolo Sorrentino, l'actor és Jep Gambardella, un escriptor bon vivant i madur que "coneix a tothom" i es dedica a pul·lular de festa en festa i de llit en llit, passejant el seu ingeni per una nit romana de converses frívoles, decadència i performances fetes per adolescents. Sorrentino va dividir ahir el festival entre fervents admiradors i detractors a mort d'aquesta dolce vita felliniana plena de talent i excessos que es pot entendre com una carta d'amor a una Roma vella, intel·lectual i contradictòria.

La decadència de la noblesa italiana també ocupa Valeria Bruni Tedeschi a Un chateau en Italie , que en clau semibiogràfica i un to agredolç retrata l'obsessió d'una actriu retirada per tenir fills i els maldecaps d'una família benestant en hores baixes. Agradable i honest, és un film menor al qual una Palma d'Or li aniria molt gran.