El Festival de Canes segresta George Clooney i Julia Roberts

Enviat Especial Al Festival De CanesN’hi ha que segurament pagarien molts diners per passar una estona amb George Clooney. En funció dels serveis, imaginem, el preu es pot disparar. Però el Festival de Canes té una tarifa estipulada amb les estrelles de Hollywood: incloure per decret en la programació alguna de les seves pel·lícules menys reeixides. Un exemple, el thriller Money monster, que inclou tres estrelles de primera línia pel preu d’una: Clooney, Julia Roberts i Jodie Foster, directora de la funció. Una ganga, devia pensar el director artístic del festival, Thierry Fremaux, que almenys ha tingut el detall de deixar-la fora de concurs.

Però una cosa és certa sobre Money monster : tot i comptar amb dos noms com Clooney i Roberts, evita gravitar sobre la relació entre els seus personatges, que gairebé no comparteixen pla. Ell és el frívol presentador d’un programa d’informació financera, un animal televisiu que surt a escena ballant hip-hop flanquejat per dues coristes; ella, la seva productora de confiança, cansada de la seva informalitat i a punt d’abandonar la feina. Durant l’emissió d’un programa, un jove desesperat irromp en el plató, segresta el presentador i exigeix veure el magnat de Wall Street responsable d’arruïnar el seu fons de pensions amb la pèrdua sobtada de 800 milions.

I així, amb unes gotes de Network i un bon rajolinet de Tarda negra, Foster va cuinant una pel·lícula excessivament previsible que es mou entre la farsa dels mitjans de comunicació, la crítica de les elits financeres i el thriller dramàtic, però que no és gaire convincent en cap dels tres registres. Clooney comença pintant un personatge irritant que, com va dir l’actor en la roda de premsa, s’assembla als que interpreta per als films dels Coen: “Primer es creu que és el més llest de la classe i al final s’acaba adonant que és el més estúpid”. El despertar de la consciència moral del personatge i el seu viatge a l’heroisme arriben tan ràpid que costa creure-se’ls.

Foster dóna veu a la ràbia de les víctimes de la crisi financera, però opta per mostrar un escenari en què els problemes són fruit d’alguns magnats sense escrúpols i no d’un sistema corrupte. Money monster serveix, almenys, per descobrir que ballar no és una de les moltes virtuts de Clooney: “Quan li vaig explicar al coreògraf com volia ballar, em va dir que li semblava molt divertit però que per favor no digués a ningú que ell hi estava involucrat”. Quan parla de política, tanmateix, Clooney torna a estar encertat: “Donald Trump no serà president dels Estats Units, perquè la por no serà el que dirigirà el nostre país”.

Famílies i sodomia

Mentre Clooney i Woody Allen acaparaven flaixos i titulars, la competició oficial va començar a brillar amb dues propostes notables. Sieranevada és l’enigmàtic títol del nou treball del romanès Cristian Puiu, un exercici de costumisme radical que segueix durant una jornada la cerimònia pòstuma que el Lary i els seus dediquen al seu pare mort. Una reunió familiar -amb ritual religiós inclòs- que treu a la llum conflictes i traumes del passat al llarg d’una vetllada en la qual entren i surten del pla l’àvia nostàlgica de Ceausescu, el pare infidel, el conspiranoic de l’11-S, l’amiga borratxa i una sèrie de personatges que conformen un retrat complex i tragicòmic de la institució familiar i dels abismes entre generacions de la societat romanesa.

Més lleugera és Rester vertical, la nova faula eròtica i onírica d’Alain Giraudie, que després d’ El desconegut del llac torna a explorar una França rural de passions extremes i delirants a través de les peripècies imprevisibles d’un guionista que tant es fica al llit amb una pastora i li fa un fill com practica una tendra eutanàsia per la via de la sodomia. Més críptica i dispersa que els seus altres films, però igual de magnètica.