El Festival de Canes comença amb una pel·lícula extraordinària de Leos Carax

CanesPer això serveix un festival com Canes. Per reservar la gala d'inauguració a Annette, una pel·lícula extraordinària en un sentit literal, el d'escapar-se de les convencions establertes, en què conflueixen els talents de tres artistes, el cineasta francès Leos Carax i els germans Ron i Russell Mael, Sparks, compositors i guionistes, per donar a llum un musical alhora reconeixible i heterodox, un descens a l'abisme del cantó fosc i tòxic de la figura de l'artista turmentat, a qui dona vida un Adam Driver superlatiu.

El film arrenca amb un número metacinematogràfic en què els creadors i els protagonistes van aplegant-se mentre avancen per Los Angeles al ritme de So may we start. Aquí Annette desprèn aquella energia pròpia del musical que eleva els ànims, s'encomana a l'audiència i impulsa la resta del film. Però... A priori ens trobem davant d'una altra història d'amor romàntica turmentada, la que protagonitzen el Henry (Adam Driver), un monologuista d'èxit amb els seus números d'humor sempre al límit, i l'Ann (Marion Cotillard), una cèlebre soprano. El naixement d'una filla, Annette, esdevé l'element disruptor que trastoca un escenari potser no tan ideal. Que l'infant estigui representat per una marioneta marca l'estètica d'un film que en alguns aspectes es mou entre la bellesa naïf i el grotesc.

Al cinema del director de Mala sang i Els amants del Pont-Neuf, la nit sempre ha sigut el refugi de l'amor i de la diferència. Annette és també una pel·lícula sobretot nocturna, però aquí la foscor adopta progressivament un sentit més ombrívol i tèrbol, el mateix to que va entelant els imaginaris romàntics o de contes de fades del film portats a l'extrem a través de l'artifici. A Annette es convoquen els arquetips romàntics del melodrama, l'òpera i la tragèdia per acabar impugnant-los. El de les dones que estimen i moren. Però sobretot la figura complementària de l'artista maleït, "els homes que s'odien però esperen que els adorem", com el defineixen un cor de noies en una escena. El Henry entronca en part amb personatges caraxians com Mr. Merde, en la seva encarnació d'una masculinitat primitiva, gairebé simiesca, que sempre ha trobat en l'art el territori on excusar la seva toxicitat. El film acaba desmuntant la romantització d'aquest tipus de personatge. Al final, al fons de l'abisme no s'hi troba una bellesa obscura fascinant, sinó simplement el buit, sembla dir-nos Carax, com si recapitulés sobre la seva pròpia trajectòria. Com succeïa amb l'anterior Holy Motors, Annette és una obra estranyament anacrònica que alhora sap recollir inquietuds plenament contemporànies. El Henry també reflecteix la inquietud de tants artistes que contemplen com els nous públics ja no s'estan passius davant de l'espectacle sinó que esdevenen els nous cors grecs que interpel·len, acusen i jutgen.

La seqüència final d'Annette trenca amb el to del que s'espera de la cloenda d'un musical i suposa l'emancipació del personatge que dona títol al film, que es distancia de tot el que han representat els seus pares. I també provoca que l'aparició puntual a l'inici de la pel·lícula de la Nastya, la filla de Leos Carax i la desapareguda actriu Yekaterina Golubeva, que es va suïcidar aquest agost farà deu anys, es reompli de significat.