'El ferrocarril subterráneo': una sèrie bella i terrible sobre l'esclavitud als Estats Units

'El ferrocarril subterráneo'

Barry Jenkins per a Amazon Prime Video. En emissió a Amazon Prime Video

Amb Moonlight i El blues de Beale Street, Barry Jenkins va enriquir el cinema afroamericà amb altres possibilitats estètiques. Lluny de la contundència dels films independents de cultura urbana o de les convencions del realisme social, Jenkins desplega un estil més proper a Wong Kar-wai que a Spike Lee, vinculat sobretot al melodrama romàntic o als drames íntims de contorns preciosistes que exploren les dimensions emocionals dels personatges. El cineasta es confirma ara com el director adient per traslladar a la pantalla en forma de sèrie El ferrocarril subterrani de Colson Whitehead, ja que ha sabut sintonitzar a la perfecció amb l'imaginari proper al realisme fantàstic d'aquesta novel·la que ressegueix la fuga de Cora (Thuso Mbedu) de la plantació de Geòrgia on és esclavitzada. La protagonista es mou a través del ferrocarril subterrani del títol, una històrica xarxa clandestina de suport als fugitius afroamericans batejada amb un nom metafòric, però que en la ficció pren vida literal en forma de cavall de ferro que solca les entranyes del sud dels Estats Units abans de la Guerra de Secessió. Un viatge per conèixer "la veritable cara d'Amèrica", tal com anuncia a la Cora el cap d'estació abans que el tren iniciï el seu trajecte i s'endinsi en la més profunda de les foscors.

Retrat polièdric del racisme

La sèrie es manté fidel a l'estructura episòdica del llibre, tan deutora dels relats de vocació mítica, d'Homer (hi ha un personatge que irònicament porta aquest nom) a l'Èxode, en què cada capítol suposa una prova diferent per a la protagonista en un escenari també divers, de manera que s'acaba configurant un retrat polièdric del racisme en la societat nord-americana. Les diferents etapes en aquesta odissea afroamericana passen per la violència explícita a la plantació a Geòrgia; la doble moral de Carolina del Sud en què es desvelen les entranyes supremacistes de la civilització occidental defensora del progrés a través de la ciència i la cultura; el terror purità i claustrofòbic de Carolina del Nord (l'episodi Anna Frank, en un dels vincles més evidents que s'estableixen amb les narratives de la Shoah); o el recorregut antiwestern per Tennessee, en què els protagonistes transiten per un paisatge literalment assolat per la desídia dels colons, com si hi hagués caigut una plaga bíblica; fins a arribar a la possible utopia d'una comunitat idíl·lica afroamericana a Indiana. Tot plegat en un itinerari que també esdevé el contrarelat de l'èpica fundacional dels Estats Units com a nació.

Les principals llibertats que es pren Jenkins respecte al llibre corresponen a personatges secundaris. N'afegeix algun de nou que compensa el destí de tants altres amb els quals es creua la Cora. Però sobretot atorga una història dels orígens més carregada de ressonàncies tràgiques a Ridgeway (Joel Edgerton), el caçador d'esclaus i antagonista obsessiu de la Cora, que aquí es perfila tot seguint la devoció de les sèries pels malvats carismàtics amb traumes familiars. En aquest aspecte, la proposta de Jenkins es distancia de l'assumpció que fa el llibre de la banalitat del mal per atorgar una justificació psicoanalítica al comportament de Ridgeway. A part d'això, el director fa palès el seu talent per generar escenaris tan atmosfèrics i emocionals com narratius. Poques sèries contemporànies poden presumir d'imatges tan poderoses, i alhora d'un treball amb el so especialment remarcable, en què l'espetarregar del foc es combina amb el dring ferrós de les cadenes en una història que es construeix a partir d'elements lligats a la forja.