Ferran Soldevila, molt més que un historiador

BarcelonaEn el pròleg de la primera edició de la Història de Catalunya (Editorial Alpha), Ferran Soldevila (Barcelona, 1894-1971) comenta una frase de Goethe: “Cap nació no pot guanyar-se un bon judici en el món fins que no sap judicar-se ella mateixa. Per a guanyar aquest bon judici i per a jutjar-se, cal conèixer-se”. Soldevila es va dedicar precisament a cercar això, la història de Catalunya, i va ser un dels tres grans historiadors del segle XX juntament amb Vicens Vives i Pierre Vilar. Però no es va limitar a escriure sobre el passat ni tampoc ho va fer de manera convencional. Va tenir moltes altres facetes que el seu prestigi com historiador ha fet que sovint quedessin a l’ombra. I per reivindicar-les, quan es compleixen 50 anys de la seva mort, s’han organitzat diferents actes com el simposi Ferran Soldevila, entre la història i la literatura que l’Institut d’Estudis Catalans va organitzar el 18 de maig. “Ell sempre ho va reivindicar, que era un escriptor, fins al punt de fer-ho constar com a professió en el seu carnet d’identitat”, diu l’historiador Enric Pujol.

 “Va ser un poeta, que, si més no, va provocar l'interès de Riba, un comediògraf i, per damunt de tot, un dels prosistes més brillants del segle XX, comparable, en determinats aspectes, amb Josep Carner. Josep Pla. O Josep M. de Sagarra. I J.V. Foix”, va escriure Joaquim Molas al pròleg de Cronistes, joglars i poetes (Abadia de Montserrat, 1996). Pujol lamenta que sovint la figura de Soldevila ha estat menyspreada. “Va haver de passar pel calvari de ser considerat passat de moda. No va ser fins la commemoració del centenari del seu naixement, el 1994, que va començar de manera generalitzada un moviment en favor de la reivindicació i recuperació de la seva figura i obra. Aleshores es van publicar llibres recopilatoris com Textos d’història i política 1924-1967 i es van reeditar Els almogàvers o El compromís de Casp”.

Els textos inèdits i els capítols desconeguts de la seva biografia

Amb la vindicació de la seva figura van aparèixer alguns textos inèdits com els seus dietaris. A mitjans dels anys 90  l’editor Eliseu Climent va publicar a 3i4 en tres volums Dietaris de l'exili i el retorn  (1995, 2000 i 2007) que es van sumar a Hores angleses (ILC, 1938 i Adesiara, 2011) i Al llarg de la meva vida (Edicions 62, 1970).

Fa poc es va publicar Dietaris de joventut i de vellesa (IEC, 2020) i també han sortit Quaderns íntims i confessions (3i4 Edicions) de Rosa Leveroni, que van revelar la relació sentimental extramatrimonial entre la poeta i l’historiador. “Tot plegat va permetre aprofundir en la seva biografia i obra i conèixer aspectes força desconeguts, com la seva activitat durant l’exili a França, la resistència cultural dels anys 40, filies i fòbies als seus contemporanis, els seus enamoraments o aquells projectes que no va poder acabar mai”, diu Pujol.

La vindicació d'estudiar la història de les dones

Soldevila va ser pioner en molts aspectes. La historiadora Queralt Solé  destaca que abans de la Guerra Civil va posar sobre la taula la necessitat d’estudiar més a fons el paper de les dones en la història: “Ho va plantejar en una conferència, la necessitat de saber més sobre les dones com a subjecte històric, com a protagonistes de la història. Més tard, el 1961, va publicar Les dones en la nostra història (Rafael Dalmau Editor), on explica que les dones s’han d’estudiar tant individualment com col·lectivament i parla de les dones intel·lectuals i de les dones santes, de les dones reines i de les dones guerreres”, explica Solé.  A més, l’historiador va tenir com a deixebles, a l’Escola Universitària Catalana –feia classes a casa seva durant la dictadura– dones que més tard es van convertir en historiadores referents com  Maria-Teresa Ferrer, Núria Sales o Eulàlia Duran. “Soldevila deia que si no hi havia figures destacades en la nostra història era culpa dels historiadors”, resumeix Pujol.

Va ser també dramaturg i va arribar al teatre a través de la història. En una entrevista amb Maria Aurèlia Campany a Serra d'Or el 1964, explicava que els fets històrics poden ser un immens espectacle teatral: “Espectacle i també repertori fins al punt que sovint, al costat de l'anècdota històrica, se m'ha aparegut el tema teatral: personatges, acció, peripècia, desenllaç”, va dir. La seva faceta com a dramaturg ha estat més treballada els últims temps ja que el 2019 es van reeditar en format digital i ara es prepara la publicació en paper de les obres Guifré (1927), L’hostal de l’amor (1951), que va tenir un gran èxit de públic, i Don Joan (1960). S’han recuperat també dues peces inèdites: El milicià romàntic (escrita el 1938 però publicada el 2014) i Carmesina i el rei (2017).

Soldevila també va exercir de periodista i va publicar centenars d’articles a diferents publicacions des del 1920 fins al 1938 i més tard a l’exili i amb pseudònim. Va ser testimoni directe i es va implicar en moltes de les coses que va explicar en la seva obra més ambiciosa, Història de Catalunya:  “Va ser un home molt compromès, i va participar activament contra la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) –detalla Pujol–. Es va exiliar fins al 1943 i, quan va tornar, va formar part de la resistència política i cultural antifranquista”. Es va guanyar la vida escrivint i com arxiver durant la dictadura. Va treballar a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (1936-1939 i 1955-1964) però el govern franquista mai va deixar que ocupés una direcció pel seu passat polític. En una entrevista que li va fer Baltasar Porcel el setembre del 1967 explicava: “Crec que totes [les facetes] contribueixen a definir-me, i em sembla que mutilaria la meva personalitat qui en volgués suprimir alguna”.